Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (29).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes imprecisions, dispenseu-me: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

—————————————————————————

La càpsula del teu temps

La primera cosa bonica del dijous 19 de novembre de 2020 és la càpsula del temps. La que ha preparat el Liverpool i també la que fóra bo que tothom preparés. Amb una intuïció que demostra que es tracta d’un club de futbol molt particular, els ‘Reds’ han soterrat en el cor del seu nou centre d’entrenament una caixa que s’obrirà d’aquí a cinquanta anys per desvelar-ne tot el contingut. Entre els primers objectes que se sap que s’hi han posat hi ha unes ulleres de l’entrenador Klopp, els guants del porter Allison i un record per a les noranta-sis víctimes del desastre de Hillsborough. És un recurs eficaç: s’apleguen ànima i cos i la síntesi que en resulta esdevé història. Un exemple que caldria seguir. Quan una persona se’n va deixa darrere seu una quantitat considerable d’objectes, sense cap distinció entre els que són andròmines i els veritablement significatius, entre aquells que ha usat i els que l’han definit. I la persona que es queda es perd, o s’equivoca, més o menys conscientment: canvia petites joies per restes sense valor, agafa una fotografia equivocada i la considera una prova. Potser el millor fóra cremar-ho tot abans. O deixar allò que de debò compta: la càpsula del nostre propi temps en una caixa no gaire voluminosa. Cadascú hi posaria no pas el que millor el pot representar sinó allò que veritablement ha estat. Feu-ne la prova. Jo: el llibre que més m’ha servit (no el millor; aquell que m’ha canviat mentre el llegia), la pàgina amb allò que mai he explicat (escrita i després esborrada), l’anell de casat, absolut, el rellotge ‘dual time’ blau… I, tanmateix, amb tot això  tampoc hi seré del tot. Figureu-vos, doncs, el dia que l’obriran.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

—————————————————————————

Facultat de FiloSophia

La primera cosa bonica del divendres 20 de novembre de 2020 és el desafiament contra el temps i la crueltat que ha guanyat Sophia Loren. Es carrega a l’esquena la pel·lícula que ha dirigit el seu fill –‘La vita davanti a sé’ (La vida davant seu) a Netflix– i de la primera a la darrera escena la domina amb una majestuosa sensualitat feta de vestits de cotó lleuger i sabates deformades. Interpreta Madame Rosà, la ‘mamma’ de tots els fills de les prostitutes del barri, els acull amb l’excusa que necessita els diners i amb la voluntat de protegir-los. Mirant-la em ve el record d’una entrevista que li vaig fer quan va complir els setanta anys a la seva casa de Ginebra. Em va parlar del metge que la tractava mentre intentava tenir un fill: “Havia tingut tres avortaments i recordo que aquell dia que el vaig anar a veure era poc després del tercer. Era primavera i jo estava molt bufona amb la meva brusa de flors escotada. Em va mirar i va dir: ‘Quina pena, una dona tan bonica, un cos gairebé perfecte i no podrà tenir mai un fill’ Mai, va dir. I ho va subratllar: mai. Semblava talment que sentia plaer quan m’ho deia”. En aquell moment no feia comèdia: sentia la primavera, pensava en la brusa i va percebre la perversitat… I tanmateix, després va tenir dos fills. I ara és una Madame Rosà perfecta. Sola en la seva gran casa planta cara a l’avorriment dels immortals: el temps passa. Ella mai.

 (si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

—————————————————————————

(Continuarà)

Afegeix un comentari