Sanllehy.

Fins fa cosa de tres o quatre anys –potser algun més, que el temps va que vola– la plaça Sanllehy era un espai inaccessible envoltat per unes tanques molt altes i un munt de maquinària a dintre perquè s’hi estava construint un tram de túnel i una estació de la futura –futuríssima, pel que s’ha vist després– línia 9 del Metro de Barcelona.

No voldria semblar exagerat, però gairebé diria –i mira que en tinc, de memòria–  que la data d’inici de les obres –i, per tant, de la desaparició de la plaça Sanllehy com espai de trobada, de jocs i d’altres activitats pròpies de les places urbanes– es perd en la nit dels temps.

Les obres s’anaven executant amb més o menys regularitat fins que la crisi econòmica va aconsellar a les institucions implicades en el macroprojecte  –la Línia 9 ha de travessar la ciutat per sota terra– a alentir primerament el ritme per, finalment, aturar els treballs en espera de temps millors.

Fins que un bon dia de fa tres o quatre anys (algun més, potser, que el temps va que vola) uns quants veïns es varen aplegar a les 12 del migdia d’un dissabte a la confluència del carrer de Sardenya amb l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat per demanar que, atesa la interrupció de les obres, es desmuntessin les instal·lacions, es tapessin els accessos als forats i a les galeries de la línia i es recuperés la plaça. Eren tan pocs, aquell primer dia, que no varen aconseguir aturar la circulació, que era la primera intenció. Potser tampoc el segon i el tercer dissabte.

Però el boca-orella i una campanya de cartells (‘Recuperem Sanllehy ‘, deien) per totes les botigues del barri varen fer el miracle i els talls de la circulació dels dissabtes al migdia varen començar a adquirir un volum considerable malgrat els esforços de la Guàrdia Urbana per desviar la circulació –la zona és molt propera al Parç Güell i l’embús d’autocars solia ser considerable-  abans d’arribar al punt neuràlgic on ens aplegàvem uns quants centenars de veïns.

La situació es va allargar durant tres o quatre mesos amb tant èxit que alguns dies hi havia també embussos de veïns al costat de les ominoses tanques: les muralles d’aquell castell que es volia enderrocar. Recordo que un dia, a la vista de la gran afluència de gent reivindicant la plaça, vaig comentar que quan finalment s’obrís caldria instal·lar-hi uns dispensadors de tiquets com els de les xarcuteries per regular els torns d’accés i d’estada en aquell indret tan cobejat pel personal.

Finalment va arribar la llum verda a les nostres peticions i les màquines varen tornar a rugir però aquesta vegada ja no sota terra sinó desmuntant les grues instal·lades i preparant la zona per constuir-hi la plaça. L’espera es va allargar encara un any, o quasi, però els veïns ja no teníem cap tanca que ens privés de tafanejar com a poc a poc la nova plaça anava agafant forma.

I un bon dia, finalment, la plaça Sanllehy es va inaugurar com cal: amb les autoritats fent el paperot i amb els veïns i les entitats del barri fent gresca. ‘Esteu contents?’, ens preguntaven. ‘Ui, molt!’, els responíem.

La vida va seguir… i tot d’una les aglomeracions de veïns es varen acabar. I no em refereixo a les dels dissabtes al migdia, sinó a l’utilització dia a dia d’aquella plaça que tant (i tan raonablement) havíem exigit. Suposo que deu haver un grapat de raons per explicar-ho, però el cert és que després d’uns quants anys de funcionament, de plaça, Sanllehy, res: amb prou feina assoleix l’estatus de lloc de pas i prou.

I si no em creieu, feu una ullada a les fotografies d’aquí sota : les vaig fer cap a les onze del migdia d’abans d’ahir, dissabte 24 d’octubre. M’estalvio les paraules…

(si cliqueu al damunt, les imatges creixen una mica)

Aquesta història m’ha vingut al cap quan he llegit a L’Independent de Gràcia d’aquesta setmana que s’ha creat una plataforma de veïns (vegeu aquí la notícia) amb el noble objectiu de salvar els cinemes Texas (vegeu aquí) i que en una campanya desplegada a les xarxes socials per demanar que l’Administració es faci càrrec de les sales s’han recollit en pocs dies més de deu mil adhesions.

Les diverses sales del cinema Texas tenien un parell de peculiaritats que fan més dolorós encara el tancament: funcionaven amb preus populars i les pel·lícules es projectaven en versió original subtitulada en català. Una variant més de l’habitual llençol que solem perdre a cada bugada…

Francament, no sé com acabarà tot plegat però no voldria semblar gaire malèvol si dic que m’agradaria comparar aquestes deu mil persones que ara secunden la proposta de la plataforma amb les xifres d’espectadors que han acollit les sales Texas en els últims dos anys (aquest, és clar, no el compto).

Deu mil signatures estan molt bé, però és molt millor encara (i més productiu; i més difícil) aplegar deu mil espectadors. I molt em temo que, si finalment Ventura Pons (o qui sigui) s’ha decantat pel tancament deu ser, en bona part, perquè les cues davant de les taquilles en cada sessió no serien gaire llargues.

Una bona amiga a la qual li explico tot això em diu que és una situació similar a la de la botiga Vinçon del passeig de Gràcia, que també va haver de tancar portes fa uns anys perquè, tot i el seu prestigi en el món del disseny i la presència constant de gent tafanejant pel local, el resum era que a l’hora de la veritat s’observava molt però es comprava molt poc. O no es comprava prou com per mantenir en un equilibri suficient els números de cada final de mes.

I acabo amb una altra situació similar i en aquest cas també viscuda per mi. La vaig explicar extensament en aquest apunt de fa tres anys en el que comentava un llibre de la periodista Maria Favà sobre la història del diari Avui. Més concretament jo escrivia aleshores:

“També puc aportar un punt de vista diferent que potser ajudarà a entendre algunes coses: moltes vegades he pensat –i en això crec que coincideixo amb l’autora del llibre– que els problemes econòmics de l’AVUI es varen generar al començament i varen esdevenir un llast de molt difícil superació posterior. Si fa no fa, com aquell equip de bàsquet que encaixa un 35 a 0 en el primer quart de partit i que després, per molt que s’esforci en les altres parts, ja no pot remuntar.

Això i l’actitud –-comprovada personalment per mi en un munt d’ocasions durant els primers anys 80-– de trobar-me amb persones que presumien de ser convergents de pedra picada (dels que així que podien t’ensenyaven el carnet) i que, quan els preguntava si compraven l’AVUI em posaven una cara com aquell que ensuma merda i em deien que sí, que era un diariet que estava bé; però que, a ells, no els traguessin mai La Vanguardia. O El País, en els pitjors casos de cinisme.”

Una plaça, un cinema, una botiga i un diari. Quatre històries diferents en aparença, però que en el fons no ho són tant. Potser la línia que les unifica sigui la imprevisibilitat dels comportaments humans. Tant els individuals com els col·lectius… Deixem-ho aquí, doncs.

I si cal tornar-hi, ja ho farem.

Afegeix un comentari