El ‘Rascayú’ i els poetes catalans (històries de fa setanta anys) (i 2).

Vegeu aquí l’article anterior.

Com dic al final de l’apunt anterior, la història de ‘Rascayú’ comença un dia de 1943 quan Bonet de San Pedro y Los 7 de Palma enregistren la cançó. Poc després aquelles accelerades notes a ritme de fox-trot s’escampaven per la ràdio y no van trigar gaire a estar en boca de tothom. Malgrat que el Règim parlava de ‘años triunfales’ la crua realitat és que eren temps de tristesa, silenci forçat, misèria i por. No és estrany, doncs, que la gent s’agafés a qualsevol pretext que l’ajudés a incorporar una mica d’alegria a la vida quotidiana.

I el ‘Rascayú’ n’és un exemple perfecte.

Aquí teniu, doncs, la cançó, a sota la lletra i tot seguit la continuació d’aquesta història:

Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?
Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?
Tú serás un cadáver nada más.
Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?

Oigan la historia que contóme un dia
El viejo enterrador de la comarca,
Que era un viejo al que la suerte impía
Su único bien arrebató la Parca.
Todas las noches iba al cementerio
A visitar la tumba de su hermosa
Y la gente murmuraba con misterio:
“Es un muerto escapado de la fosa”.

Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?
Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?
Tú serás un cadáver nada más.
Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?

Hizo amistad con muchos esqueletos
Que salían bailando una sardana
Mezclando sus voces de ultratumba
Con el croado de alguna rana.
Los pobrecitos iban mal vestidos
Con sábanas que ad hoc habían robado,
Y el guardián se decía con recelo:
“Estos muertos se me han revolucionado”.
Como es bastante tétrica la historia
Los fuegos fatuos se meten en el lío
Armando con sus luces tenebrosas
Un cacao de padre y muy señor mío.

Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?
Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?
Tú serás un cadáver nada más.
Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?

Com haureu vist la lletra de la cançó és de les que es porten l’oli. Per començar crida l’atenció aquest arcaic ‘contóme’ de la primera estrofa, el no menys peculiar llatinot ‘ad hoc’ que treu el nas cap al final i, sobretot, la referència a la sardana que ballen els esquelets i que val la pena d’escoltar atentament perquè per uns instants -en el minut 1’12” de la gravació, més concretament-  l’acompanyament musical reprodueix les bases rítmiques d’una sardana.

Però sens dubte la gràcia de “Rascayú” rau en la truculència de la història que explica. Una història que, més enllà de l’humor negre, entra de ple en la necrofília ja que, en el fons, l’argument de la cançó remet a un dels temes clàssics de la literatura fantàstica: el de la núvia cadàver.

Pel que fa a les raons per les quals la cançó va ser retirada de la circulació he de dir que m’ha arribat més d’una teoria. La primera diu que la censura considerava Bonet de San Pedro un ‘desafecto’ i es mirava amb lupa tot el que feia. Potser va ser per això que va córrer la brama que la lletra era una metàfora subtil de la desitjada mort de Franco. Real o inventat, el cert és que durant una temporada quan els més agosarats parlaven del ‘rascayú’ (en veu baixa, no cal dir-ho) tothom sabia que es referien al dictador.

Una altra teoria deia que prou morts i misèries hi havia en l’època com perquè, a sobre, des de la ràdio es frivolitzés l’assumpte. Em sembla una teoria bastant creïble, sobretot per allò que tant els agrada als militars de ‘mantener bien alta la moral de la tropa’.

La tercera teoria me la va explicar mon pare i també em sembla força fonamentada. Deia que qui va posar el crit en el cel (i mai millor emprada l’expressió) va ser la jerarquia eclesiàstica disconforme amb allò de ‘tu serás un cadáver nada más’ que atemptava directament contra conceptes fonamentals de la doctrina catòlica, apostòlica i romana com la immortalitat de l’ànima i la vida eterna.

Sigui per un o altre motiu el cert és que aquell ‘Rascayú’ de 1943 va mantenir, malgrat la prohibició, la seva popularitat durant uns quants anys més (val a dir que en aquella època es coses no anaven tan de pressa com ara) fins arribar al 1951, quan Antoni Ribera va associar el cognom Triadú amb la tornada de la cançó de Bonet de San Pedro per encapçalar els seus flamígers versos contra l’antòleg que el va fer enfadar tant.

Tot plegat batalletes de fa setanta anys que ara potser ens inspiren un lleuger somrís de tendresa però que, si hi pensem una mica, són una mostra ben eloqüent del pa que s’hi donava aleshores.

Un pa que, ai las, n’hi ha uns quants que enyoren i que semblen entestats a fer-nos-el tastar una vegada més…

————————————————————-

Aquí teniu una versió del ‘Rascayú’ interpretada pel mateix Bonet de San Pedro l’any 1982. L’acompanya Javier Gurruchava i si us hi fixeu veureu que de tant en tant treu el nas Pedro Ayestarán, el mític Popocho de l’Orquesta Mondragón, que s’ha mort encara no fa una setmana.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *