Sobre la brevetat (tornem-hi).

A propòsit de la manera com es va desenvolupar la sessió del dilluns passat a la plaça de la Vila de Gràcia en la qual, com tots els dilluns des de fa quasi dos anys, s’apleguen uns quants centenars de persones de bé per demanar la llibertat dels nostres presos i el retorn dels exiliats…

(Bé, per ser fidel a la veritat hauria de dir que allí es demana la llibertat “per a totes els presos i preses, exiliats i exiliades…”, però jo, per allò de la brevetat que tant predico, aniré per feina, que ja prou que se m’entén.)

… a propòsit, dic, de la trobada d’aquell dia i d’una piulada que l’endemà vaig fer per Twitter els bons amics del setmanari L’Independent de Gràcia fan un breu esment al meu apunt “Llibertat, unitat… i brevetat!” (aquest) que vaig escriure fa aproximadament tres setmanes de resultes de la manifestació i l’acte reivindicatiu de deu mil catalans a Estrasburg, davant del Parlament Europeu.

Ara m’agradaria afegir alguna puntualització més en el mateix sentit per on s’enfilava l’apunt que no era altre que demanar que qualsevol acte públic sigui comunicatiu i tan confortable com es pugui per a la gent a qui s’adreça. I més encara quan les característiques d’aquest acte obliguen els assistents a estar drets i comprimits sota un sol implacable en un espai reduït (allò que en català no gens normatiu diríem “apretats”).

Anem a pams: la primera constatació a fer és que parlar en públic no és fàcil. No diré que es necessiti tenir unes aptituds innates, però sí que cal dominar un mínim de característiques que es poden aprendre amb la pràctica. Una -la principal, diria- és tenir prou calma i autocontrol com per no posar-se nerviós. O almenys no demostrar-ho.

Una altra està relacionada amb els recursos de la dicció. Algú que vol adreçar-se a un auditori -encara que sigui llegint un text, sense memoritzar res- ha de saber modular la veu amb el to, el registre i el volum adients al missatge que vol transmetre. I tenir en compte també les característiques del lloc on es fa l’acte, el sistema de reproducció del so i el nombre estimat d’oients, Això, és clar, sense oblidar un altre ingredient imprescindible: la correcta pronúncia en la llengua que s’hagi triat per parlar.

Un text mal llegit, que no s’entén ni se sent de manera adequada pot semblar més llarg del que en realitat és per a qui l’escolta. Amb l’agreujant que a mitja exposició ja s’hi haurà desconnectat.

Un altre factor que fatiga innecessàriament a l’audiència és la repetició dels missatges. Una de les variants més esgarrifoses dels actes públics és quan la convocatòria la signen set, vuit o més entitats, institucions, partits, sindicats, etc. Sembla com si hi hagués una llei no escrita que obliga a un representant de cada ens convocant a adreçar la paraula al públic en uns exercicis oratoris que mai baixen dels tres minuts i en els quals el vuitanta per cent de cada intervenció repeteix les mateixes idees, objectius i reivindicacions que l’anterior i que la que vindrà.

És necessària, per tant, la figura d’algú que sàpiga fer la síntesi de tot el que es vol dir i que estalviï a l’audiència una prova més d’estoïcisme que en la majoria dels casos s’acaba, també, desconnectant de l’acte. Algú que, a més a més, tingui un concepte pràctic, funcional i eficient de la democràcia perquè -ara entro en detalls de l’acte a la plaça de la Vila de Gràcia– davant d’una convocatòria en la que s’havia demanat opinió a uns quants centenars de veïns sobre què cal fer quan es conegui la sentència del TSI (Tribunal de la Suprema Infàmia) no caigui en l’error de voler llegir TOTES les aportacions. Tant les que eren plantejades per una sola persona com les que tenien al darrere el suport d’unes quantes dotzenes.

Aquesta dèria que tant em subleva de figurar, de“dir alguna cosa” (encara que per a la gent tingui un interès més que relatiu) el trobem també en els catàlegs i programes d’actes oficials. Un problema que, sortosament, té una solució més senzilla perquè es resol passant pàgina ben de pressa. Ho vaig explicar amb més detall en aquest apunt d’agost de 2006 escrit, precisament, a propòsit del programa de mà d’aquell any de la Festa Major de Gràcia. Llegiu-lo, us ho recomano.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *