Totxanes, totxos i maons

Ho trobo francament ridícul: el programa oficial de la Festa Major de Gràcia d’enguany té set pàgines introductòries -SET- amb sengles textos de salutació a la concurrència signats pel president de la Generalitat de Catalunya, l’alcalde de Barcelona, la consellera de Benestar i Família, el conseller de Cultura, el regidor del districte de Gràcia, el president del Consell del Districte de Gràcia i el president de la Federació Festa Major de Gràcia.

Set pàgines amb textos perfectament prescindibles (m’agradaria saber quanta gent els ha llegit) però, això sí, amb la fotografia dels respectius signants a dalt de tot i amb aquell aspecte d’estar encantats d’haver-se conegut que tenen tots els polítics quan s’adrecen a la clientela.

A la vista d’aquest desgavell se m’acut preguntar de quin cervellet privilegiat ha sorgit la idea que en un programa de festa major set autoritats (gent que figura que té més feina que temps i més maldecaps que distraccions) hagin d’explicar-nos als ciutadans no sé quines obvietats. I dic “no sé quines” perquè jo tampoc els he llegit, els textos. I no pas per cap raó inconfessable; senzillament perquè crec que res del que aquestes set digníssimes personalitats m’hagin de dir a propòsit de les festes de Gràcia serà del meu interès.

Segons el diccionari el protocol és un conjunt de normes de cortesia. En el cas dels actes públics de les societats democràtiques és una cortesia adreçada a les autoritats, no pas per la seva condició individual sinó per la seva representativitat. Fins aquí tot perfecte.

Hi ha, però, un altre concepte del protocol que deriva de la primera definició i que és el que sovint genera més conflictes. És el que el contempla com una plasmació gràfica del poder i de les seves diverses categories i gradacions.

El que passa és que la cortesia vers els administradors no sempre és recíproca amb la que hauríem de rebre els administrats perquè, a fi de comptes, el complicat univers del protocol -ple de matisos i subtileses- acaba reduint-se la majoria de les vegades a un conflicte matusser entre vanitats molt similar al que en la dècada dels seixanta enfrontava les folklòriques Lola Flores, Carmen Sevilla i Paquita Rico per veure quina tenia el nom en lletres més grans en els cartells publicitaris.

I quan estava immers en aquestes elucubracions resulta que arriba la nit del Gamper i veig que en la llotja presidencial de can Barça, just a la dreta del president Laporta, estava assegut el senyor Montilla…

(continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!