Totxanes, totxos i maons

Avui, dimarts, fa exactament una setmana que deu mil catalans vàrem viatjar a Estrasburg amb l’objectiu de protestar davant la seu del Parlament Europeu per l’absència de tres dels nostres eurodiputats vetats pel govern d’españa.

Sobre el desenvolupament d’aquella jornada i les conseqüències que la nostra presència tossuda i resistent tindrà de cara al futur tots els interrogants resten oberts i caldrà seguir l’actualitat (un hàbit que, per cert, practiquem des de fa una pila de temps i del qual, ai, las, ens encantaria poder descansar algun dia) per veure què en resulta de tot plegat.

Si m’he decidit a escriure aquest apunt sobre la brevetat -que ja us prometo que predicarà amb l’exemple i no s’allargarà gaire- és perquè fa bastant temps que vaig dient per les xarxes socials que els organitzadors de la majoria d’actes reivindicatius que ens han de portar la República tenen una assignatura pendent que caldria que sabessin resoldre ràpidament. Em refereixo a la manera com dissenyen l’estructura d’aquests actes.

Crec que un acte amb públic i a l’aire lliure hauria de durar un màxim de vint minuts (mitja hora com a molt si entremig o al final hi ha lectura de manifestos i cantarelles) i que, per tant, no s’hauria de superar el límit de tres parlaments de cinc o sis minuts cada un.

Dic això perquè a Estrasburg es varen superar amb escreix tots els límits tolerables. Entre la primera aparició a l’escenari de Gonzalo Boye, pocs minuts abans de les 12 del migdia, i el cant de comiat interpretat per Gorka Knörr i Joan Amèric varen transcórrer dues llargues i esgarrifoses hores amb la gent atapeïda en un espai complicat -un pont- i sota un sol implacable.

Puc entendre que la durada d’aquell acte estava condicionada per dues necessitats: que arribés el missatge que poca estona abans el conseller Comín i el president Puigdemont havien enregistrat, i la conveniència de fer visible damunt de l’escenari que la nostra reivindicació tenia el suport d’un munt de personalitats i europarlamentaris d’altres països que volien expressar la seva solidaritat.

Puc entendre-ho, ja ho dic, però en aquest cas em sembla inacceptable que ningú de l’organització pensés en els que ens estàvem torrant en aquell pont i donés instruccions a l’actor Sergi Mateu, el presentador de l’acte, per explicar, almenys, en quin punt del programa ens trobàvem en cada moment. L’angoixant incertesa de pensar “¿I ara, Déu meu, qui més sortirà?” cada vegada que s’acabava una intervenció era una incomoditat més a afegir a les moltes que ja suportàvem.

Crec que cridar llibertat i unitat (aquesta darrera, sobretot) és una necessitat més viva que mai. Però també crec que al costat d’aquests dos atributs hauríem d’exigir un tercer -la brevetat– igualment necessari perquè si no, ja estic veient que arribarà la República i ens agafarà a tots plegats cansats, de mal humor i refent-nos d’una insolació.

I que consti que no ho dic de broma…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!