La teva gent (cinquanta-cinquena carta a la meva néta).

Estimadíssima Mila,

Tal com t’explicava al final de la carta anterior, el diumenge passat a les cinc del matí, encara fosc, em vaig encaminar cap a la plaça Sanllehy per començar un dia que ja m’imaginava que seria llarg, cansat… i històric.

Abans d’arribar em vaig penjar al coll la credencial d’apoderat de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i quan encara em faltava una cinquantena de metres per entrar al Centre d’Assistència Primària (CAP), que era el col·legi electoral del barri, em vaig trobar amb la gent. La teva gent, la meva, la d’aquest país que estem defensant i construint a força de raó i de somriures. La gent senzilla i il·lusionada, veritable protagonista d’aquella jornada i, com no podia ser altrament, de la carta d’avui.

No et parlo de gent amb atributs heroics o colossals, sinó de gent normal. De la que em trobo cada dia pel carrer, a la botiga on compro els diaris, al forn de pa o a la farmàcia on m’equipo de pastilles, pomades i xarops. Gent que en molts casos ja portava vint-i-quatre hores ocupant el CAP i l’espai del davant,  on conflueixen el carrer Sardenya, l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, l’avinguda Pompeu Fabra i la plaça Sanllehy. Et parlo de no menys de dues-centes persones en aquella hora altament matinera, molt abans que obrís les portes l’espai electoral.

Gent que quan veia el meu distintiu m’obria pas fins a la porta, em saludava o, simplement, em somreia. També hi havia molts veïns de la nostra escala, i de les altres tres que formen el grup d’edificis on vivim des de fa quaranta anys.

Però també hi havia gent desconeguda que estava allí i no al llit de casa seva per fer-nos costat. Gent que em preguntava “Ja has vist les urnes?” “Són ja dintre?”, i a la qual jo responia amb evasives tot i que sabia que les urnes  —“el confeti” en llenguatge en clau dels organitzadors–  arribaria en el moment oportú. I així va ser: cap a dos quarts de vuit, i amb més de quatre-centes persones a la porta, es van fer uns instants de silenci mentre s’acostava un cotxe de color blanc que de seguida va quedar envoltat i protegit per la gent. Com en els canvis de rodes en una cursa de Fórmula 1, en qüestió de segons la porta del darrere es va obrir i vàrem treure-hi dos paquets voluminosos que, gràcies al passadís que es va muntar immediatament, vàrem entrar com un coet al col·legi mentre el cotxe es feia fonedís.

Allí les teníem: sis urnes com sis sols. Noves, flamants, a punt perquè la bona gent les omplís pacíficament, ordenadament… I esperant que jo m’hi retratés:

(si fas clic al damunt, la foto creix)

A les 9 en punt el col·legi electoral es va obrir i de seguida varen aparèixer els primer problemes informàtics deguts al boicot de la policia i la guàrdia civil. A mi em varen destinar a l’entrada per fer com els porters de discoteca: regular el ritme d’entrades de la gent i, sobretot, apaivagar els ànims durant les llargues interrupcions dels ordinadors. En aquella hora la gentada era immensa i davant meu la gent  -de totes les edats-  aguantava estoicament i sense queixar-se el temps que fes falta.

De seguida varen arribar les primeres notícies dels atacs policials a col·legis de tot arreu. També van fer acte de presència els Mossos, que varen acostar-se a primera hora i en veure que malgrat la gentada l’ordre es mantenia impecable varen anar fent rondes cada dues o tres hores que la gent subratllava amb aplaudiments.

Jo, des de la meva talaia de l’entrada (d’on no em vaig moure en tot el dia) podria explicar-te mil anècdotes que vaig viure de prop, però ja t’he dit que em vull limitar a parlar-te de la gent. De la teva gent.

La que obria pas quan hi havia persones grans que demanaven d’entrar per, almenys, seure en algun banc del CAP; les parelles amb infants petits, que passaven els primers a votar; les persones que, enmig d’aplaudiments i crits d’ànim, entraven amb cadira de rodes i que, en sortir, m’agafaven la mà i em donaven les gràcies mentre deien “He votat!”. La dotzena llarga d’informàtics i d’enginyers de telecomunicacions que al llarg del dia es varen oferir per ajudar a resoldre caigudes de la xarxa (i a fe de Déu que se’n varen sortir!), els metges o infermers que ens deien on eren per si algú tenia problemes, els paquets amb menjar i begudes de botigues, bars i particulars que arribaven sense parar… I el prec que els féiem: “Si ja heu votat no marxeu, no ens deixeu sols, si us plau”, que la gent va complir sense desercions perquè sabíem que la policia rondava pel barri.

Potser era la fatiga, però hi va haver un moment, avançada la tarda, que el panorama que es divisava des del meu lloc de guàrdia a la porta em va fer pensar en el poble dels gals d’Astèrix, resistint contra una munió de legions romanes. Em feia gràcia el símil perquè el país que defensen Astèrix i els seus guerrers és, precisament, la Bretanya. L’estimat país d’on prové la teva mare i que, per tant, també és un trosset de la teva pàtria personal.  Va ser quan vaig fer la fotografia que il·lustra l’encapçalament d’aquesta carta.

A la vista de les malvestats que contaven que feia la policia i la guàrdia civil  –varen rondar tres o quatre vegades per les proximitats del CAP, però no es van atrevir a escometre la gentada que ens defensava–  molta gent ens deia que tanquéssim el col·legi un parell d’hores abans, però els responsables de l’Administració, amb molt bon criteri, no varen voler que res pertorbés el programa previst: obrir el col·legi electoral a les 9 del matí i tancar-lo a les 8 del vespre.

I així ho vàrem fer. Una hora i mitja després, ja negra nit, amb els resultats de les sis meses ja escrutats i anunciats a la gentada que teníem encara a la porta, vaig enfilar lentament Pompeu Fabra amunt fins a casa amb l’alegria al cor i a la cara… i un cansament indescriptible a les cames.

Havíem estat capaços de fer l’acte de civilitat suprem: votar. I d’aquella manera vàrem acomplir una cosa que dos dies després, durant la Jornada d’Aturada General, vaig veure escrita en una pancarta improvisada en un tros de cartró: “En català la paraula impossible ja no existeix”.

És la força de la gent. De la teva gent, Mila. De la qual voldria que et sentissis, com ara em sento jo, infinitament orgullosa.

—————————————————————-————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta  –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–  les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes TotxanesAquí, vaja.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *