Totxanes, totxos i maons

Un lector veterà em pregunta com és que darrerament sempre que escric un article per parlar d’un llibre és per deixar-lo bé. Vaja, en unes altres paraules em ve a dir per quin motiu no publico crítiques negatives, o si més no, indiferents o poc favorables. La pregunta té molt de sentit i crec que mereix que m’estengui una mica en la resposta.

Quan a finals dels anys 80 vaig començar a col·laborar en el suplement setmanal de llibres del diari Avui (un suplement del qual em considero gairebé membre fundador perquè em vaig estrenar en el segon número i hi vaig col·laborar durant vint anys) em passava que si mai em trobava amb algú que em llegia, una de les coses que inevitablement m’acabava demanant era que li expliqués amb quins criteris escollia els llibres que comentava.

La resposta era  -i és–  molt senzilla: jo, que no tenia cap experiència prèvia de comentarista literari, vaig demanar des del primer dia al David Castillo, coordinador del suplement, que m’adjudiqués la crítica d’aquells llibres que ell considerés que jo podia fer millor. Sense cap intervenció meva en la tria. Per una raó que també és molt senzilla: perquè la vida és dura i, per tant, com que cada dia arribaven a les llibreries obres d’alta qualitat, de nivell mitjà i llibres dolents, no tenia gaire sentit que, si només em quedava els bons, del conjunt dels meus articles es desprengués la impressió que tot eren flors i violes. I no; la vida és dura, ho repeteixo.

L’amic Castillo va acceptar aquelles regles de joc (una mica sorprès, tot s’ha de dir) i així vàrem anar funcionant els primers anys. A força de fer articles, però, a partir d’un moment determinat va començar a definir-se, com no podia ser altrament, una imatge pública meva de crític amb unes dèries i uns gustos concrets i, en conseqüència, les editorials varen començar a afinar més i a enviar-me les novetats que consideraven que es podien ajustar millor al perfil de lector que els semblava que jo tenia.

No vull alardejar ara d’ànimeta pura i sense màcula, però sí que puc dir que, en guanyar-me la vida fent una altra feina que no estava relacionada amb el món literari o editorial, la meva llibertat de criteris davant dels llibres que em tocava de comentar només estava sotmesa a les meves limitacions com a lector i prou.

Precisament pel que acabo de dir a propòsit de la meva vida professional jo no solia freqüentar gaire els ambients literaris i els saraus corresponents (eren, ai las, uns altres temps). Gràcies a això vaig arribar a una situació que encara es manté avui i que confesso que em plau enormement: força gent em coneix el nom, però no tanta, en canvi, la cara.

En aquells primers temps del suplement del diari Avui vaig fer amistat amb Joan Triadú, veterà col·laborador de les pàgines culturals del diari des de la seva fundació el 1976. El mestre Triadú publicava a tot estirar un parell de crítiques cada mes que sempre eren favorables. Un dia li vaig comentar aquest fet i em va dir que a aquelles alçades de la seva vida li semblava que ja s’havia guanyat el dret a triar i que, per tant, preferia dedicar el temps a llegir i escriure sobre llibres que sabia d’entrada que li podien ser plaents.

Aquesta reflexió feta per un home que a principis de la dècada dels 50 es va guanyar l’enemistat de mitja classe literària del país (i de l’exili) amb la publicació d’una “Antologia de la poesia catalana 1900-1950” molt discutida i valenta  –tant, que va donar peu a un acudit malèvol (*) que deia que “en Triadú tria dur”—  me la vaig guardar perquè em va semblar digna de tenir en compte quan arribés el moment. Un moment que ara, quasi trenta anys després, crec que ja m’ha arribat.

Naturalment no pretenc establir cap mena de paral·lelisme entre la il·lustre trajectòria de Joan Triadú i la meva; cosa que no em priva de recordar que en aquest Bloc he parlat sovint del mestratge que va exercir sobre mi (que, ho recordo, era un crític novell i provinent d’àmbits molt diferents dels habituals de la Universitat) i si el lector té temps i ganes li aconsello que llegeixi la sèrie de quatre apunts que vaig escriure el 2013 amb el títol “Joan Triadú: un mestratge encara necessari” i que comencen amb aquest.

Rellegeixo tot el que he escrit fins aquí i m’adono que quan deia que la meva llibertat de criteri com a crític estava sotmesa només a les meves limitacions com a lector no expressava tota la veritat. De fet, hi ha un altre principi que he procurat no perdre mai de vista quan he de valorar un llibre: el respecte a la feina de la persona que l’ha escrit.

No és la primera vegada que dic que l’ofici de crític literari porta implícita una cruel desproporció perquè en el temps de dues o tres sessions de lectura i mitja tarda per redactar l’article un crític sol despatxar la feina que a un autor li ha costat anys d’elaboració, dubtes, marrades, il·lusions, disgustos i alegries. Amb el trist agreujant  –sobretot en el nostre sistema literari–  que no és estrany que en bastants casos hi hagi més persones que llegeixen la crítica en el diari que les que acabaran llegint el llibre en questió.

És un fet inevitable i no cal angoixar-s’hi més del necessari. En tot cas, des que vaig estrenar-me en aquest ofici vaig voler tenir sempre present aquesta desproporció per tal de no perdre mai el respecte a la feina de la persona que ha escrit el llibre. I per arribar fins aquí cada crític aplica les seves receptes particulars.

Les meves són dues: la primera és llegir, sempre que puc, el llibre sobre el que he d’escriure almenys un parell de vegades abans de posar-me davant de la pantalla de l’ordinador; i la segona és defugir tant com pugui la temptació de fer allò que els tauròmacs españols diuen “hacer una faena de aliño”. És a dir, fer un ni fu ni fa. Sempre he cregut que com a crític me l’he de jugar i que el lector a més a més m’ha d’entendre. És a dir, he d’explicar amb la màxima claredat quins són els valors que m’inclinen a defensar o a bescantar un llibre. Cosa que té un perill que es fàcil d’entendre que es vulgui defugir: en el fons, l’argumentació que empres no fa més que retratar-te a tu. Amb els teus gustos, manies i, sobretot, limitacions.

L’acompliment d’aquest programa diguem-ne ètic implica una dedicació de temps sense gasiveria. Per això, si he de dedicar unes quantes hores de la meva vida a una lectura (i després a explicar-la en un article) em sembla just que ara que, jubilat, tinc moooolt menys temps per endavant que el que porto al darrere procuri rendibilitzar aquesta dedicació amb unes mínimes garanties de plaer. Un plaer que, al capdavall, acaba cristal·litzant en les crítiques favorables sobre les quals el meu veterà lector em preguntava.

M’he explicat, oi?

———————————————————————————————————-

(*)  El bon amic Vicenç Pagès i Jordà, que d’aquestes coses hi entén, em fa saber que la frase prové d’un epigrama que Carles Fages de Climent va dedicar a Joan Triadú. Queda dit, doncs.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!