Totxanes, totxos i maons

Des de fa un parell d’anys estic vivint un engrescador procés d’immersió en la figura i l’obra de Joan Triadú. Un procés en el qual m’acompanya la Susanna Àlvarez que ha compartit amb mi les feines preparatòries de l’exposició “Llegir com viure. Homenatge a Joan Triadú (1921-2010)” que podeu veure al Palau Robert de Barcelona fins al 28 d’abril i que després visitarà diverses localitats del país.

Amb un punt d’orgull mal dissimulat puc dir que l’exposició -i el magnífic audiovisual que la complementa- està tenint un èxit de públic que no només es plasma en la gran quantitat…  (n’hi ha més) 

… de persones que entren a veure-la sinó també en els amables comentaris que deixen escrits en el llibre de visites o que d’alguna manera ens fan arribar als comissaris o a la família Triadú.

Una de les causes d’aquest èxit rau sense cap mena de dubte en l’àmplia i generosa acollida que l’exposició ha tingut en els mitjans de comunicació: premsa, televisió, ràdio i internet. Uns mitjans que, gràcies en bona part a l’eficaç sobrietat del muntatge, han pogut aproximar-se a la figura d’un patriota i d’un intel·lectual la vida i l’obra del qual tenen encara, no només una sorprenent actualitat sinó una dimensió d’exemplaritat que vistos els temps que corren -i els que són a punt d’arribar- situen la figura de Joan Triadú com un referent molt valuós. Com un mestre encara necessari.

L’exercici de xerrar amb els periodistes, de guiar-los per l’exposició i d’atendre les seves preguntes -moltes vegades sorprenents o inesperades, sobretot quan provenen dels més joves, als quals la figura de l’autor de “Llegir com viure” els és més llunyana- ens ha portat a la Susanna i a mi a ordenar algunes de les idees que teníem sobre Joan Triadú a partir de les nostres lectures i, sobretot, de les feines i els contactes que vàrem tenir amb ell des de fa més d’un quart de segle, jo, i alguns anys menys ella.

Començo, doncs, una sèrie d’apunts en els quals miraré de sintetitzar per temes allò que creiem que defineix la tasca de Triadú i que demostra que avui el seu mestratge és més viu i necessari que mai.

(Continua aquí)