A propòsit de “La mecànica de l’aigua”, el debut literari de Silvana Vogt (3).

(La sèrie comença aquí)

“La mecànica de l’aigua” és una declaració d’amor a la literatura. A la literatura viscuda des de dins com una eina que salva  —“La literatura és el nostre últim refugi de llibertat” (p. 27)–, però també com una eina de preservació del que som i del que vivim  —“Recordar serveix per escriure” (p. 178).

És a dir, la lectura i l’escriptura enteses com a exercici de memòria, però també  –i sobretot–  com a recursos de primera necessitat per a la supervivència. Per això la protagonista fugirà de l’Argentina fins a Barcelona tot seguint el rastre de llibres que ja no pot comprar al seu país.

Estem, per tant, davant d’una història que comença parlant del tristament famós “corralito” (desembre de 2001) i que acaba parlant d’editors, editorials i biblioteques per endreçar. Un llibre, doncs, que té un notable substrat cultural. I una bona prova són les influències literàries que l’autora reconeix. Unes influències de luxe, certament: Blai Bonet, Rodrigo Fresan… i un tal “Eduard” (així de pelat: el nom i res més) que treu el nas en les dedicatòries, els agraïments i en algun moment puntual dintre de la història. Un “Eduard” que jo m’imagino qui és però que deixo aquí per respecte a la voluntat de la Silvana de no revelar-ne més detalls.

Ara dedicaré una mica d’atenció als dos protagonistes principals de “La mecànica de l’aigua”.

Començo per la Vera, amb el seu lema vital de “No ferir ningú, no estimar ningú, no cicatritzar en ningú” (p. 29). Una dona individualista, esquerpa i “verborreica” (no em vull ni imaginar com deuria ser el programa de ràdio que feia a l’Argentina!). Coneixedora profunda del pensament filosòfic d’Immanuel Kant (el seu gos, sense anar més lluny, es diu “Kantiano”) i carregada amb ben poques manies, proclama que la metafísica és impossible, que “després de Kant no hi ha res més a dir”. Potser li ve d’aquí la dèria d’intentar travessar les portes pels costats, i no pel forat (cosa que li proporciona una bona dosi de trompades imprevistes). I potser és per això també que no entén per què hi ha d’haver un ordre en l’alfabet; que per quins set sous han de viure en promiscuïtat les vocals amb les consonants. No hi hauria d’haver lloc tampoc a l’alfabet per a la metafísica.

L’Eliseu, en canvi, és la vellesa solitària, la serena maduresa… amb el corol·lari de la malaltia i de la mort. Perquè “La mecànica de l’aigua” és una novel·la amb morts molt presents, gairebé tant com els protagonistes. Uns morts que, per entendre’ns, viuen una segona vida a la lleixa de la llibreria on Eliseu aplega els diccionaris. Precisament els artefactes que contenen totes les paraules… per ordre alfabètic.

Hi trobem també la vellesa tractada des de dos enfocaments oposats: la dignitat d’Eliseu, per una banda, en contrast amb el to sorprenentment grotesc de l’escena en la que un matrimoni de vells discuteixen al supermercat sobre quin tipus de iogurt han de comprar. La cara i la creu.

Vera i Eliseu són, a fi de comptes, dos solitaris que necessiten explicar-se. I amb un avantatge que comparteixen: les seves versions ja ningú les pot refutar. A la Vera perquè la seva gent o és morta o està lluny, oceà enllà. A l’Eliseu perquè tots els que acompanyaven la seva existència —Hilari, Lila, Hug i Virgili—  ara ja no hi són.

Un altre dels valors de la novel·la de Silvana Vogt és la manera com tracta les relacions entre mestre i deixeble. Tothom ha sentit en algun moment la necessitat d’emmirallar-se algú. Un algú que admirem, que procurem d’imitar… però al qual acabem desobeint sempre (i malament rai, si no). I a “La mecànica de l’aigua” trobem uns quants exemples, d’aquesta desobediència: la de l’Eliseu vers l’Hilari, la de la Vera vers l’Eliseu, la de la Silvana vers l’Isidor (“escric en una llengua que no és la meva”) i fins i tot la de la Silvana amb l’enigmàtic “Eduard” al qual, segons llegim als agraïments finals, sembla que no li acaba d’agradar l’ordre en què l’autora ha posat les paraules de la novel·la.

Hi ha una escena que descriu perfectament de quina manera tenir el privilegi de conèixer un bon mestre et pot transformar la vida. Transcorre en el claustre de la catedral de Barcelona i descriu una impossible conversa entre la Vera i una de les oques que habitualment viuen en aquell recinte. S’estén per les pàgines 176 i 177 (us en recomano la lectura completa) i la frase clau és la següent: “Es nota de ben lluny que ets una oca especial. Has nedat en un estany amb un cigne i has pensat que la vida valia la pena només per poder compartir l’aigua amb ell, oi? I aquell cigne et va fer més maca, més fina, més sàvia, molt més elegant i màgica: per això te l’estimes. Doncs l’home de qui et parlo és com un ramat de cignes, oca. Ho entens?”

En arribar a aquest punt vaig aturar-me per donar pas a un petit concert d’una pianista el nom de la qual no figurava en el programa i, per tant, no puc dir, cosa que em sap molt de greu (*).

Encara em quedaven unes últimes consideracions que aquell dia es varen quedar a la butxaca i que seran el contingut de l’apunt següent. El que tancarà definitivament aquesta sèrie.

Olé Vogt(Si hi cliqueu al damunt, la fotografia creix una mica més)

(Continua  –i acaba–  aquí)

————————————————————————————————————————

(*) Poques hores després de penjar aquest apunt l’Arnau Cònsul, l’home de la Silvana, em va enviar un correu electrònic amb la informació següent:

“Mar Vizoso. Així es deia la pianista, la pots trobar a: www.marmusica.com Excel·lent pianista santjustenca, i també violoncelista, que va tenir el gest més que honorable de negar-se a tocar el cello (que encaixava més bé amb l’escena de la novel·la en què els protagonistes escolten Bach) perquè considerava que feia massa temps que no el practicava i tenia els dits rovellats. La peça que va escollir amb piano, però, com la teva presentació, no podia ser més encertada. S’hi sentia la mecànica de l’aigua: el Preludi num. 1 en Do Major https://www.youtube.com/watch?v=0KQW2YnCUrE

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *