La meva crítica (fa deu anys) de “L’home que torna”, de Pep Puig

Tinc la impressió que una de les bones notícies de la passada Nit de Santa Llúcia va ser la concessió del premi Sant Jordi de novel·la a Pep Puig, un autor de bibliografia no gaire extensa que, si hem de fer cas del que diu el “Qui és qui de les lletres catalanes” es guanya la vida fent d’instructor de gimnàstiques corporals (vegeu-ho aquí) i que segons el seu (i meu) amic Bernat Puigtobella és un notable jugador de futbol (vegeu-ho aquí).

Fins al moment present Puig ha publicat tres llibres: dues novel·les –que vaig llegir en el seu moment, ja fa uns quants anys–  a Empúries, i molt recentment un recull de contes –que encara no he llegit– a L’Altra Editorial. I d’aquí a un parell de mesos Proa li editarà amb tots els honors que pertoquen a un Sant Jordi “La vida sense la Sara Amat”, obra que va merèixer no només l’aprovació, sinó fins i tot, pel que sembla, l’entusiasme del jurat.

Ara fa deu anys el suplement literari del diari Avui va publicar la meva crítica de “L’home que torna”, el debut de Pep Puig, que em va semblar un llibre molt remarcable. Un llibre que amb els altres dos que ara mateix té publicats penso llegir molt aviat en bloc per tal que la publicació de “La vida sense la Sara Amat” m’agafi amb l’escalfament ja fet (suposo que en Puig, que és esportista, m’entendrà) i, sobretot, perquè tinc la intuïció que entre tots els llibres que aquest home ha escrit (i el nou que aviat coneixerem) hi ha bastants punts comuns.

Per començar, doncs, aquesta aventura en la qual m’he embarcat sense que ningú m’ho demani (com som, Déu meu, els jubilats; després ens queixarem de tenir més feina que temps) us reprodueixo el que deia l’octubre de 2005 a propòsit de “L’home que torna” (i, de passada, coneixereu una petita incidència prèvia a la publicació del llibre relacionada amb el premi Documenta):

La difícil senzillesa

(Diari Avui, suplement de llibres, 19 d’octubre de 2005)

No se saben gaires coses sobre Pep Puig. Per una banda, les que se’ns expliquen a la solapa del seu llibre: que va néixer a Terrassa el 1969 i que “L’home que torna” és la seva primera novel·la. Sabem també que Puig és llicenciat en educació física, que té el bon gust de confessar-se deutor d’Estellés, Vinyoli, Papasseit, Rulfo i Calders… i que durant unes hores va ser guanyador ex aequo del darrer premi Documenta fins que l’editorial es va adonar que per quatre mesos el nostre home superava el límit d’edat fixat per als concursants. Tanmateix, davant la impossibilitat de concedir-li el premi, el jurat  –que l’havia repartit amb “L’estupor que us espera”, de Melcior Comes—  va recomanar a l’editorial la publicació del text de Puig amb la seguretat que no desentonaria gens entre els llibres que habitualment surten a guanyar-se la vida al mercat.

Pep Puig ha tingut el talent de construir una història amb les eines de la senzillesa i amb un acurat nas  –poc habitual en autors novells–  a l’hora de seleccionar els materials que donen a “L’home que torna” aquest aire de calculada ambigüitat, d’història explicada amb els mínims recursos possibles que de seguida atrapa al lector. Una història escrita amb senzillesa, amb bon gust i amb un registre realista que sintonitza sense sotracs els sentiments dels seus personatges amb la receptivitat del lector.

Som en un poble proper a la costa. Un home aparca el seu cotxe a tocar del cementiri. No sabrem gaires coses d’ell, tret que el seu nom és Vicenç, que fa gairebé quaranta anys que va marxar del poble, que durant tots aquests anys ha rodat per mig món sense posar arrels enlloc i que té una malaltia que el sentencia a morir amb termini fix. El primer paràgraf del llibre remet als morts, però de seguida la vida irromp amb força quan, caminant pels carrers, l’home comença a trobar-se amb els vells coneguts que, després de les salutacions de ritual, de manera sistemàtica acaben preguntant-li si anirà a veure la Isabel de cal Mestre, la seva antiga enamorada, que, casada amb un altre, encara viu al poble.

Amb aquesta senzilla trama Puig en té prou per parlar-nos de les amistats  –i dels amors–  que comencen en la joventut i que, malgrat els embats de la vida, perduren al llarg dels anys. Amb una envejable economia narrativa l’autor ens descriu el retrobament d’en Vicenç amb la casa dels seus avis, el seu passeig pels llocs relacionats amb la seva frustrada història d’amor i el dolorós contrast entre la seva soledat eixorca i el que la vida ha anat donant als altres amics de la colla. Molt especialment en Joan de cal Forner, el seu amic de l’ànima.

Vet aquí, doncs, un llibre estimulant d’aquells dels quals surts amb la convicció de no haver perdut gens ni mica el teu temps i que, gratificat, busques de seguida alguna persona estimada per recomanar-l’hi.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *