Totxanes, totxos i maons

Quin llibre més recomanable acaba d’editar la gent d’Ara Llibres! El títol, vehement, inequívoc, engrescador, ja ho diu tot —“501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir”— i el seu autor és el periodista musical Jordi Bianciotto (Barcelona, 1964), un professional que, pel que es demostra en aquest llibre, no només coneix a fons la matèria sobre la que parla sinó que sap transmetre’ns aquest coneixement d’una manera entusiasta, eficaç i amena que s’agraeix molt.

M’apresso a dir que ens equivocaríem si consideréssim que aquestes “501 cançons…” són només un repertori de temes dignes de ser coneguts pel públic i res més. És això, el llibre, és clar; però va molt més enllà perquè, al meu parer, el que ha fet Bianciotto és un recorregut sistemàtic i molt complet per l’imaginari que hem anat construint a casa nostra en els darrers 50 anys a través de la música que hem escoltat, cantat i ballat.

Una prova ben clara d’aquesta intenció és la manera com l’autor ha estructurat el llibre. No pas per gèneres, o per intèrprets, o establint una cadena cronològica sinó que s’ha empescat deu categories temàtiques que defineixen molt bé tota una caracterologia del país i la seva gent i ha anat agrupant en cadascuna d’aquestes categories les cançons que al seu parer s’hi adaptaven millor.

Comença per l’apartat que ell titula “La mirada al món”, és a dir, aquelles cançons que ens parlen d’actituds davant la vida, de principis i de projectes de futur, i continua amb “Companys de viatge” (sobre l’amistat, la família i les coses que estimem i mitifiquem), “Amor” (no hi cal cap comentari, oi?), “Sensualitat” (tampoc), “Quotidianitat”, “Saviesa popular”, “Llocs dels Països Catalans”, “Lluita”, “Diversió” i “Mons imaginats”.

La tria de cançons que fa Jordi Bianciotto és summament ajustada als requisits de cada epígraf, però a més a més és una selecció completa i representativa d’un gran ventall de sensibilitats diferents. Dit d’una altra manera: aquest home ha escoltat molta música des de fa molt de temps i, a més a més, l’ha escoltada amb gran aprofitament i amb molta curiositat per saber què hi ha darrere d’aquelles notes. I això es percep de seguida, al primer cop d’ull que es fa al llibre.

L’autor, doncs, no es limita a enumerar títols sinó que en cada cançó entra en detalls sobre qui l’ha escrita i qui la canta, els seus orígens, la seva història o les anècdotes que hi estiguin relacionades. Aquí és on, al meu parer, es troba el gran valor documental del llibre que l’apropa molt al gènere assagístic (glups! ja em sembla veure l’editor com torça el nas en llegir això que acabo de posar). Un gran valor, dic, que ens arriba amb un finíssim complement: l’acurat disseny del llibre que sembla que s’hagi fet amb la idea que l’anem assimilant a poc a poc i “sin que se note el cuidado”. És a dir que no destorbi l’atenció d’allò que és important –el que diu el text– però que, alhora, ens acompanyi de manera confortable en el nostre trajecte pàgina a pàgina. I em refereixo sobretot (però no només) als subtils canvis en la tipografia dels títols de les cançons en cada un dels deu apartats en què es divideix el llibre. (*)

Mentre llegia “501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir” anava fent anotacions en una llibreta que sempre m’acompanya en les lectures que intueixo que seran importants. En acabar havia emplenat set pàgines de lletra atapeïda amb indicacions que no reproduiré aquí per no allargar gaire l’apunt.

Només esmentaré, però, algunes coses que m’han cridat l’atenció pel que denoten d’allò que he dit més amunt: la bona manera que té Jordi Bianciotto d’escoltar música. Per exemple, l’atenció a gent poc coneguda però interessant com Sapo, Paul Fuster, Kitsch, Mine!, Joan Bibiloni, Estúpida Erikah, els històrics Dos+Un, els no menys històrics del rock valencià: Cinc Xics, Remigi Palmero, Juli Bustamante, Pep Laguarda… (vegeu aquí)

També m’ha encantat trobar afinitats de gustos en cançons potser no gaire conegudes del gran públic però que a mi m’encanten. En citaré unes quantes: “A Glasgow”, de Rafa Xambó (vegeu aquí), “Farrera”, de Bikimel (vegeu aquí), “Futur incert”, de Sanjosex (vegeu aquí), “Ull per ull”, d’Adrià Puntí (vegeu aquí), “Blue Tack”, d’Els Pets, “Tot és gris”, de Núria Feliu amb Tete Montoliu, “Clava’t”, dels Duble Buble, “Sants innocents”, dels Umpah-Pah, “El miseret”, dels Bocanegra (vegeu aquí), “Benvolgut”, dels Manel (vegeu aquí), “Passejant per Barcelona”, de Quico Pi de la Serra, “Sóc de l’oest”, de Lo Pardal Roquer, “Manfred”, de Joan Isaac, “Desert de sal”, de Maria Coma (vegeu aquí), “Flor de primavera”, de La Troba Kung-Fú, “Tren de mitjanit”, de Sau, “Foc al cor”, dels Bars, …

En resum, aquestes “501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir” que ens ofereix Jordi Bianciotto de la mà d’Ara Llibres és un compendi imprescindible per entendre la música que estem fent en aquest país. La música que està fent aquest país.

Després de recomanar-vos una vegada més el llibre tan sols em resta desitjar ferventment que, abans que ens hàgim de morir, siguem capaços de fer-ne unes altres 501 encara més bones que aquestes. Com a mínim…

——————————————————————————————————–

(*) Parlant de detalls no us perdeu el del final de tot. Em refereixo a la darrera frase del text de la contracoberta: “Les 501 millors cançons catalanes… i gairebé cap gralla!” Ai, trapella…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!