Totxanes, totxos i maons

Arran de la beatificació massiva que ha tingut lloc a Tarragona fa uns dies, s’ha destapat una polèmica al meu entendre interessadament esbiaixada. Promoguda, no podia ser d’una altra manera, pel progressisme que fa mesos que no surt als diaris amb l’assiduïtat a què el tenien acostumat. Ho dic sense complexos perquè em considero, en aquest sentit, com en molts altres, un esperit lliberal: sóc agnòstic. Estic convençut que, efectivament, l’Església catòlica hauria de demanar perdó en nom de determinats membres seus (alguns, perfectament organitzats) que van col·laborar amb el franquisme. Ara bé, implicar tota l’Església? ¿De veritat algú creu que, per exemple, els monjos de Montserrat han de demanar perdó?

Un dels errors que el país comet, vegada rere vegada al llarg dels temps, és voler trencar amb determinades arrels del passat de manera descordada i vulgar, sense el més mínim sentit històric. A l’Església catòlica catalana li ha tocat el rebre. I a mi no només no em sembla just, tampoc ho veig intel·ligent. No hem cuidat l’Església, ni la cuidem prou. No perdem oportunitat per blasmar-la. Tot això ho fem així, amb desimboltura. La mateixa que després ens permet queixar-nos que els catalans no tenim influència a Roma.

Si pretenem passar llista detallada dels que han de demanar perdó, se’ns girarà feina. Deixin-me fer-ne un petit sumari. Comencem per dalt de tot. Tenim el rei, que és hereu directe del règim de Franco. Ell és franquista? No. Però hauria de demanar perdó per la part que li toca d’herència. Continuem pels que formen el govern. Jo, com tots, he pogut observar els successius cancellers alemanys demanant perdó pel que va fer Alemanya durant la Guerra Mundial. ¿Ells hi tenien res a veure? No. Però s’han de comprometre, ja que formen part de la llista de governants alemanys que romandrà per a l’avenir. A Espanya la irresponsabilitat ibèrica atorga una impunitat tan gruixuda com la barra que es gasta. Tots són immunes a la humilitat: governs de dretes o esquerres, tant li fa.

Tampoc semblem preocupats la resta de polítics i adherits. Molts diputats són de família amb profundes arrels feixistes. Però també tenim tots els que van flirtejar amb el comunisme (comunistes, excomunistes, verds, etc.), als quals no he sentit formalment demanar disculpes pels inconvenients creats per la seva ideologia. A la Guerra Civil, i al món sencer. Ah, i aquí no voldria deixar d’esmentar, per mèrits propis, alguns que sempre passen desapercebuts: determinats sindicalistes. ¿Han demanat perdó la CNT, i altres entitats hereves de grans assassins? Esclar que determinats individus de la societat civil tampoc se n’haurien d’escapar. Fins on jo sé, la fortuna d’alguns catalans, a qui es té en alta consideració, no sembla precisament construïda d’esquena a Franco, no creuen?

El que vull dir és que, després d’una història com la nostra, deixin-m’ho dir, tan emprenyadora, cal tenir molta cara dura per demanar a l’Església catòlica que, com un tot, s’excusi per haver col·laborat amb la dictadura de Franco. Perquè tot filant-filant és més que possible que molts dels que això reclamen acabin tenint alguna part de la seva consciència macada. Encara que no en siguem conscients.

La democràcia espanyola actual, prima, esguerradeta, malaltissa i a la qual el cap li roda més sovint del que convindria, va esdevenir possible gràcies a un instant. A un moment estel·lar -com potser diria Stefan Zweig- de la nostra història pròxima. Va ser aquell moment en què el feixisme, representat pel seu braç armat d’aleshores, l’exèrcit, va pactar amb el comunisme, personificat llavors pel senyor Carrillo. La nostra democràcia ha anat tirant perquè la van fer possible les dues ideologies que havien anorreat el continent europeu. I nosaltres, amb la nostra democràcia, que beu d’aquell pacte que va poder tenir lloc gràcies al fet que Franco havia mort serenament al llit, nosaltres, dic, ens atrevim ara a demanar a l’Església que passi comptes?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!