Un homenatge a Isidor Cònsul.

Serà difícil que se m’oblidi: a finals d’agost de fa dos anys l’A. i jo érem per la zona d’Amalfi quan em va trucar en Josep Lluch, d’Edicions Proa, per fer-me saber la notícia que dissortadament molts sabíem que no trigaria a produir-se: la mort, a l’edat de 61 anys, d’Isidor Cònsul, crític literari, escriptor i director literari de Proa.

Malgrat l’atonia pròpia de l’estiu el traspàs i la glossa del desaparegut varen ser coberts pels mitjans de comunicació de forma prou correcta. Però, com sol passar en aquests casos, la rutina dels dies i, sobretot, la necessitat de passar full i seguir endavant, a poc a poc va anar recloent a segon pla la figura i el record de l’amic Isidor.

Afortunadament, però, la trajectòria fecunda d’Isidor Cònsul havia deixat un pòsit molt difícil d’esborrar i la prova la tenim en la recent publicació d’un llibre que li ret un merescut homenatge.

El llibre es titula “La pau dels orígens (*). Homenatge a Isidor Cònsul”, l’edita Proa (la seva editorial), n’ha tingut cura de la seva confecció D. Sam Abrams i com que m’acaba d’arribar passa a ocupar un lloc preferent de la meva llista de propòsits lectors pel mes d’agost.

Pel que veig en tocar-lo per primera vegada -un ritual que fa molts anys que acompleixo amb alguns llibres que intueixo que són especials abans de començar-ne la lectura (o de desar-los a la biblioteca en espera del seu torn): els oloro, els acarono i escolto la música de les pàgines entre els meus dits quan el fullejo ràpidament-; pel que veig, dic, “La pau dels orígens” té una introducció i tres parts ben diferenciades.

La introducció la signa Romi Porredon, la muller i companya de tota la vida de l’Isidor. És un text breu però escrit amb les essències de l’ànima: “Aquell combat (la malatia) no el vam guanyar, Isidor. Però ja ho veus que, malgrat la dissort, subsisteixes i romans viu en la memòria de molts.”

La primera part aplega una cinquantena llarga de textos que ens parlen de la figura humana, professional, artística i pública de Cònsul. Els quatre primers els signen les seves germanes, els fills, la neboda i Silvana Vogt, la seva jove. Aquest darrer és, de moment, l’únic text que he llegít íntegre i m’ha semblat extraordinari. Vet aquí el paràgraf que el clou: “Vaig sovint a veure el xiprer que fa ombra sobre les teves cendres. T’he portat un llapis i un paper i t’he confessat que no he fet cas del teu consell. Escric en la teva llengua. Allí on siguis, sé que entendràs per què.”

La resta d’aportacions d’aquesta primera part corresponen a textos de gent com Jaume Cabré, Joan F. Mira, Joaquim Molas, Joan Rendé, Carme Riera, Manuel Forcano, Joan Triadú, Jordi Coca, Sebastià Alzamora, etc.

La segona part recull una vintena de treballs de creació oferts a la memòria de l’homenatjat. Us indico alguns dels signants perquè us comenceu a fer una idea: Bartomeu Fiol, Montserrat Abelló, Hèctor Bofill, Enric Sòria, Carles Miralles, Julià de Jòdar, Màrius Sampere, Vicent Alonso

La part final l’ocupen quatre estudis més extensos sobre la producció literària d’Isidor Cònsul. Els autors són Vicent Alonso, Àlex Broch, Anna M. Gil i Jaume Pont.

Un llibre, doncs, singular i merescut, que fa honor a una personalitat extraordinària.

——————————————————————————————

(*) El títol està extret del llibre “Tractat de geografia” (Empúries, 2008): “Acarono el mànec de la destral, despenjo el tirapeu de pastor, busco l’esclopet de la falç i sento que m’envaeix la pau dels orígens, l’orgull de saber qui sóc i d’on vinc.”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *