Aniversari de casament.

Com ahir, l’1 de maig de l’any 1949 va caure també en diumenge. Un diumenge que, segons La Vanguardia, s’anunciava inestable i plujós, en continuïtat amb el temps que havia fet els dos o tres dies anteriors. El Barça dels germans Gonzalvo, Basora, César, Velasco i Nicolau jugava per la tarda amb el Granada -a Los Cármenes- el partit d’anada dels quarts de final de la “Copa de S.E. el Generalísimo”. Un torneig que acabaria guanyant el València.

Aquell dia primer de maig de 1949 els pares es varen casar a la parròquia de la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa (en l’argot familiar de tota la vida, “la Milagrosa”) del carrer Consell de Cent. La tria de l’església no tenia res a veure amb el nom de la núvia -Milagros- sinó amb el fet que era la parròquia que, per residència, els pertocava. Recordo que el pare explicava que la cerimònia es va haver de fer en el soterrani ja que el temple havia quedat molt malmès a conseqüència de la guerra.  (n’hi ha més)

Els dos principals protagonistes d’aquella cerimònia ja fa temps que no són entre nosaltres -la mare ens va deixar l’estiu de 2006 (vegeu aquí) i el pare el febrer de l’any passat (vegeu aquí)-, però el fet que aquesta vegada l’aniversari queia en diumenge ens va empényer a mon germà i a mi a organitzar una petita trobada familiar commemorativa de l’aniversari.

M’apresso a aclarir que el qualificatiu de “petita” s’ajusta tant a les característiques modestes de la festa com a les dimensions del que queda de la família Isern: catorze persones i para de comptar.

Hem demanat al Joaquim -amic meu des de la infància, padrí del nostre fill gran i oficiant de tots els funerals familiars dels darrers quinze anys (vegeu aquí)- que dediqués als pares la missa d’avui de Sant Genís dels Agudells, la seva parròquia, i allí ens hem trobat tots. La segona part del programa ha consistit en un dinar familiar en un restaurant proper.

Setmanes enrere mon germà -que des de fa temps està investigant en jutjats, parròquies i arxius els orígens de la família- ens va suggerir que preparéssim algun text de record per repartir-lo durant el dinar. El resultat final ha estat magnífic i cada un dels presents ha rebut una carpeta amb l’arbre genealògic posat al dia. Un arbre que, de moment, remunta les seves branques fins a un José Isern nascut a Alcover el 1795 i situat a set nivells generacionals de mon germà i de mi.

També ha repartit còpies de documents singulars com l’anotació que la mare va escriure en la seva agenda el dia de maig de 1947 que, com es deia abans, va “pujar a casa”. És a dir, va conèixer oficialment els pares del seu enamorat. En Raimon F., cosí del pare (vegeu aquí), ha aportat un text sobre la seva infantesa a Vilanova i la Geltrú i el noi gran de casa ha centrat la seva col·laboració en un element sobre el qual algun dia escriuré amb una mica més de detall: la coca que feia ma mare. La recepta l’ha encapçalat amb un títol deliciosament evocatiu: “La coca de l’àvia i la misteriosa crosta fràgil…” 

El lot contenia també tres documents escanejats pertanyents a l’arxiu que hem heretat a la mort del pare: la Fe de Baptisme de l’avi Domingo -nascut l’1 de desembre de 1890 i mort l’abril de 1950, vint-i-nou dies després del meu naixement-, uns versos manuscrits de l’avi a la seva futura muller datats el 1912 i una poesia mecanografiada del pare a la mare de l’any 1947.

Jo, per la meva banda, m’he arriscat a fer un exercici de memòria creativa ja que, coneixedor del dietari que l’avi Domingo va escriure els primers mesos de 1950 fins a la seva mort (vegeu aquí), m’he posat a especular sobre què hauria escrit aquell diumenge de 1949 mentre es preparava per anar al casament del seu fill amb aquella noieta andalusa eixerida i plena de vida que des del primer dia li va entrar per l’ull dret.

He intentat basar-me en documents i fotografies de l’època i, és clar, per coses que recordava que m’havien explicat de petit i el resultat és un fragment de memòria fictici de dalt a baix però que m’atreviria a assegurar que no hauria estat gaire diferent de l’original, si és que alguna vegada va existir un dietari de 1949 escrit per l’avi Domingo.

La Història, de vegades, també s’escriu d’aquesta manera.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *