Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Vaig entrar a treballar al Departament d’Ensenyament el 1981 amb la perspectiva d’incorporar-me a l’equip que havia de planificar les construccions escolars (una perspectiva, però, que per circumstàncies imprevistes de seguida es va difuminar). El meu ingrés, doncs, no podia ser més oportú: feia tot just tres mesos que la Generalitat havia assumit les competències plenes en matèria educativa. Era, per tant, un moment en què a nivell de serveis administratius centrals (una altra cosa era el personal docent que simplement havia estat traspassat d’una administració a una altra) tot era nou i tot estava per fer, que diria Martí i Pol.

Un moment en el que hi havia, a més a més, un elevat component d’il·lusió per crear una administració al més allunyada possible de la burocràcia. És a dir, no contaminada amb els vicis ancestrals de l’administració central de la qual tots abominàvem. Una administració que, de catalana, a més a més de la llengua tingués altres atributs. Vull dir que es caracteritzés per una manera endreçada de procedir i racional d’organitzar-se, per un alt nivell de seriositat i de professionalitat, per uns criteris d’actuació clars, per una major proximitat als ciutadans, etc.

He parlat d’il·lusió. També hauria de parlar de voluntarisme perquè tots plegats érem nous en aquest ofici i conscients de l’excepcionalitat del moment que vivíem. La llàstima és que aquest núvol carregat de bones intencions es va començar a esvair al cap de poc temps. Les urgències del dia a dia varen anar imposant la seva dictadura i les polítiques posteriors de “peix al cove” -és a dir, d’entomar tot allò que vingués, tant si hi havia condicions objectives per atendre-ho com si no- varen passar pel davant d’altres consideracions més adients amb allò (tan catalaníssim, d’altra banda) del menjar poc i pair bé. Per dir-ho de pressa i de manera clement: no va poder ser.

I ara som allà on som. És veritat que els funcionaris gaudim d’un privilegi que la resta dels treballadors no tenen: la seguretat del lloc de treball i, doncs, de la nòmina a final de mes. Això no és poc si ho comparem amb les angúnies per la supervivència que pateix molta gent de l’empresa privada (i parlo des d’una propera i dolorosa experiència). No em sentirà ningú mai lamentar-me per la feina, ho puc assegurar, perquè sóc conscient de la meva situació privilegiada.

No secundo, però, la brometa fàcil sobre el funcionari desenfeinat, gandul o malfeiner perquè crec que, com a tot arreu, hi ha de tot. En el meu cas tinc la sort de poder donar exemples de gent que m’envolta que afronta la seva feina amb rigor, dedicació i professionalitat mereixedors, en alguns casos, de millor fortuna. O d’estímuls per tenir una motivació encara més gran. I que consti que no parlo de diners exclusivament. A fi de comptes després d’aquest quart de segle d’experiència crec que estic autoritzat a afirmar que la vella sentència castellana del “Qué buen vasallo si tuviera buen señor” és una veritat com una casa de pagès.

La reforma de la Funció Pública és ja un tòpic recurrent gairebé com les facilitats per l’accés a l’habitatge per als joves o la gratuïtat de l’ensenyament. No hi ha cap partit polític que no l’exhibeixi com a bandera en els seus programes electorals. I tanmateix suposo que no deu ser una cosa tan senzilla de resoldre perquè, tret d’ajustaments molt puntuals, manin els uns o manin els altres ens mantenim en el mateix lloc on érem.

Tenim una administració pensada fonamentalment per als advocats. Només cal fer una ullada als temaris de les oposicions. I crec que això no és bo. Caldria que als aspirants a funcionaris se’ls valorés no només per les seves facultats memorístiques o pel coneixement de les lleis. No és el mateix, per exemple, entrar a la Funció Pública després d’uns anys en l’empresa privada, com va ser el meu cas, que fer-ho com a primera feina tot just acabats els estudis. La pretesa garantia de coneixements que es guanya per una banda té el contrapès d’una manca d’experiències col·laterals -jo sempre he cregut molt en allò que abans es deia “mundologia”- que a la llarga acaba carregant de vicis tota l’estructura.

La feina de funcionari està mal remunerada. Això també és veritat. I, a més a més, amb flagrants desequilibris entre les diferents administracions. Això ha estat sempre així tot i que des de fa un temps, amb l’auge dels contractes escombraries i les ETT a la privada, l’afirmació es podria matisar. Sobretot en els nivells menys qualificats. No és cap consol, prou que ho sé.

Pel que fa als nivells tècnics -tant de carreres superiors com de grau mig- les retribucions solen estar bastant per sota dels preus de mercat, cosa que abona una altra llegenda urbana sobre el funcionariat que ve a dir que és l’imperi dels mediocres, dels qui no s’atreveixen a fer el salt a la selva del mercat.

Crec que això és una fal·lacia del mateix calibre que aquella altra que sosté que tots els crítics literaris som escriptors frustrats. El desnivell salarial amb el mercat és un factor comprovable i objectivable però hi ha altres factors -més intangibles- que també s’han de posar en el plat de la balança abans d’arriscar-se a fer afirmacions a la lleugera. Per exemple la vocació de servidor públic, de persona que opta lliurement per contribuir de manera professional al progrés i benestar col·lectius no pas des de l’acció política partidista sinó posant oli als engranatges des de dintre de l’administració, molt més equitativa en les seves prestacions. Hi ha també el factor dels horaris, l’estabilitat, la comoditat amb el lloc físic de treball, la compenetració amb la gent amb qui treballes més a prop. O simplement, que siguis feliç fent la teva feina de funcionari. Que siguis, vaja, “el funcionari feliç”.

I acabo ja amb una altra argumentació que lliga els meus dos oficis. Amb la Funció Pública passa com amb els premis literaris: hi ha molts que en diuen penjaments però tothom mira de presentar-s’hi. Que jo sàpiga encara és l’hora que una convocatòria d’oposicions a places dels cossos administratius i una convocatòria de premi literari s’hagin hagut de retirar per manca de pretesos aspirants a obtenir-los. Potser cou però és així.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!