Recuperem una gran novel·la de Bartomeu Cruells.

Va ser un dia de juliol de l’any 2000. Més concretament durant la festa de final de curs de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu de la qual aleshores jo era professor. Així que em va veure, la Teresa Duran, professora també i bona amiga de casa, em va dir: “Acaba de sortir una novel·la que estic segur que t’encantarà. Es va presentar a l’últim premi Gran Angular de novel·la juvenil i els membres del jurat li vàrem concedir el premi per unanimitat, sense el més mínim dubte.”

En sentir la referència al premi segurament jo deuria fer alguna cara estranya perquè de seguida em va dir: “És una novel·la per a totes les edats. I aquí està el perill: si queda relegada a l’àmbit juvenil no tindrà el ressò que em sembla que es mereix. És, senzillament, una meravella. Llegeix-la i si creus que tinc raó fes el que puguis.”

D’aquesta manera tan casual va ser com vaig entrar en contacte amb “Els silencis de Derrís”, de Bartomeu Cruells (Cruïlla, 2000). I puc dir que, efectivament, la meva estimada Teresa Duran no s’equivocava gens ni mica en la seva valoració.

Tan bon punt en vaig acabar la lectura vaig reprendre-la una altra vegada. En aquesta ocasió, però, amb un paper i un llapis al costat per anar anotant -coneixedor ja dels trets generals de la trama- els mecanismes narratius que l’autor havia anat utilitzant en el relat amb una astúcia i una competència absolutament insòlites en un escriptor que presentava la seva primera novel·la.

El segon pas va ser redactar la crítica -entusiasta, com no podia ser altrament- i enviar-la al diari (la trobareu íntegra al final d’aquest apunt). La seva lectura -que em prenc la llibertat de recomanar-vos- m’estalvia ara d’entrar en més detalls: crec, senzillament, que és una de les crítiques més completes i de les que em sento més orgullós entre les moltes que he escrit al llarg dels meus vint anys de comentarista de llibres. Així de clar us ho dic; sense falses modèsties, que estem entre amics.

El tercer pas va ser incloure “Els silencis de Derrís”en la llista de llibres que estudiaríem amb els alumnes el curs següent, i el quart va ser posar-me en contacte amb l’autor per explicar-li el meu desig d’analitzar la novel·la amb els alumnes del curs de crítica literària i demanar-li de passada si li faria gràcia de visitar-nos per parlar-nos-en directament i atendre les consultes i comentaris d’aquell grup de lectors singulars, sense cap mena de dubte el tipus de lector -ponderat, amb sentit analític, coneixedor a fons del text…- que tot escriptor desitja per les seves obres.

La casualitat -els déus sempre juguen a favor de les bones causes, no en dubteu- va fer que el mateix dia que l’article sortia publicat al suplement de cultura de l’Avui coincidís amb la seva visita a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu. Carambola absoluta.

La sessió va ser un èxit absolut i al final Cruells es va prestar al ritual de les dedicatòries. Tinc al costat el meu exemplar d’“Els silencis de Derrís” amb les frases que m’hi va posar: “Per al Joan Josep, el crític que m’ha fet la crítica més extensa i m’ha portat davant d’un tribunal de lectors. I que no sigui la darrera vegada!”

Per desgràcia el seu desig no es va poder complir perquè tres anys després va patir un infart mentre era a Itàlia i s’hi va quedar. Havia nascut el mateix any que jo -1950- i quan la mort el va sorprendre tenia només 53 anys. Una immensa putada.

Malgrat el meu article -i el d’algun altre col·lega seu com Andreu Martín o Gemma Lienas, tots ben elogiosos- “Els silencis de Derrís” va tenir una carrera comercial discreta i pocs anys després -descatalogada i amb els exemplars que quedaven al magatzem de l’editorial destruïts- era ja una novel·la introbable. Una perla perduda.

Fins que fa uns mesos una editorial barcelonina, Flamma Editorial, es va mostrar interessada pel text amb la idea de fer-ne una versió en castellà. Aquest estiu es varen posar en contacte amb mi per demanar-me permís per utilitzar algunes frases de la meva crítica en la contracoberta. Petició a la qual vaig donar la meva total conformitat alhora que em comprometia a utilitzar la tribuna d’aquestes Totxanes per parlar del llibre -i de la seva traducció d’ara- tan bon punt estigués distribuït i, per tant, les persones engrescades pels meus comentaris tinguessin la possibilitat d’adquirir-lo sense haver de fer gaires filigranes.

De l’interès de la bona gent de Flamma Editorial pel llibre n’és una bona prova el Bloc especial que han obert (vegeu-lo aquí) i en el qual, a part de deixar els vostres comentaris, podreu conèixer detalls de la figura de l’autor desaparegut. Una persona, creieu-me, digna de ser coneguda a fons i que la mort ens va arrabassar massa aviat.

La coberta del llibre que ara s’ha posat a la venda és la que il·lustra l’apunt d’avui. El “¡No hay para tanto!” del títol -no tan explícit i descriptiu com l’original català- és l’adaptació de l’expressió “Mai tant!”, pròpia del llenguatge del Pallars i que Bartomeu Cruells coneixia molt bé fins al punt de convertir-la en una referència col·loquial constant en la novel·la.

Pel que fa a les dues inexactituds cronològiques que esmento en el paràgraf final de la meva crítica he de dir que, lamentablement, la versió castellana les manté. Preneu-ne bona nota perquè és una dada important per la trama: els deu anys que surten referenciats a les pàgines 63 i 65 d’aquesta traducció són, realment, vuit.

Us ho recomano de tot cor: llegiu “¡No hay para tanto!”, de Bartomeu Cruells(Flamma Editorial, 2010). Un veritable plaer.
—————————————————————————————

Una gran novel·la per a totes les edats
Joan Josep Isern (AVUI, suplement de cultura, 2 de novembre de 2000)

Admeto que no sóc un especialista com el meu company de suplement Andreu Sotorra, però com més va menys capaç sóc d’escatir què dimonis diferencia la novel·la dita juvenil de la destinada als adults. Em refereixo, és clar, als aspectes estrictament literaris ja que pel que fa al ressò mediàtic la balança es decanta de manera inequívoca a favor dels adults. Una tendència que, curiosament, en xifres de vendes molt sovint s’inverteix a favor del llibre juvenil per motius als quals no són gens aliens els circuits escolars.

Sembla que un dels atributs que caracteritzen el llibre per a nois i noies és la seva extensió, rarament superior al centenar de folis. En aquest sentit, el lector segurament recordarà que el 1984 Maria Barbal no va poder presentar “Pedra de tartera” al premi Sant Jordi, ja que l’original no tenia l’extensió mínima exigida, cosa que la va obligar a tirar cap al Joaquim Ruyra de literatura juvenil (premi que, per cert, va guanyar amb el vot unànime del jurat, un fet que no s’havia esdevingut fins aleshores). Setze anys després ningú considera “Pedra de tartera” un text específic per a nois i noies i sí un text recomanable per a tot tipus de lectors.

Ve a tomb tot aquest preàmbul perquè a principis d’any va sortir un llibre dotat amb tots els atributs externs que caracteritzen el denominat gènere per a joves: un centenar de pàgines d’extensió, una editorial especialitzada en llibre infantil i juvenil (Cruïlla) i un ressò en els mitjans de comunicació gairebé nul tot i haver guanyat el premi Gran Angular de llibres per a joves. Em refereixo a Els silencis de Derrís, de Bartomeu Cruells (Sabadell, 1950), una novel·la que, al meu parer, mereix molta més atenció de la que fins ara ha tingut.

Per començar, vull deixar ben clar que, com passava amb “Pedra de tartera” (llibre amb el qual té bastants elements de contacte), l’obra de Cruells està dotada amb l’atribut que caracteritza tota bona novel·la: és recomanable per a qualsevol edat. Hi ha dues línies mestres, en l’argument d'”Els silencis de Derrís”: una primera línia d’intriga al voltant d’un assassinat comès el mes de maig de 1929 i una segona que l’apropa a la crònica històrica, ja que la trama comença a descabdellar-se l’any 1909 i no es resol fins als darrers dies del 1999.

Però el que atorga el veritable valor al text de Bartomeu Cruells és la manera com ens va explicant la història que porta entre mans. “Els silencis de Derrís” és una novel·la epistolar amb una estructura rígida i perfectament calculada: totes les cartes estan escrites per personatges diferents (tret del cas de Jacint Serra, que repeteix) durant els anys que acaben en 9. És a dir que, a part de la constricció pròpia del gènere epistolar, l’autor s’ha autoimposat la limitació de fer avançar el relat en salts temporals de deu anys, cosa que permet fer una ullada molt peculiar al segle que tenim a punt d’acabar.

NOVEL·LA D’INTRIGA
“Els silencis de Derrís” és, doncs, per una banda una novel·la d’intriga -una excel·lent novel·la d’intriga, creguin-me-, però també és un ciclorama sobre el qual es projecten una sèrie de personatges i situacions típics de la societat muntanyenca -el cacic, el capellà, el jutge, el rebuig als forasters, els odis seculars entre famílies…- i una panoràmica sobre els fets que han caracteritzat el segle XX al nostre país. Amb una conclusió final, per cert, no gaire engrescadora ja que, si més no a muntanya, les coses el 1999 no són tan diferents de l’any 1909 quan comencen les desgràcies de la pobra Minxeta, autora de la carta que obre el llibre i desencadenant involuntària de tota la tragèdia.

SAVIESA NARRATIVA
Però, com ja he deixat entreveure una mica més amunt, per mi el gran valor d'”Els silencis de Derrís” és la inusual traça narrativa que demostra el seu autor. Sobretot si tenim en compte que ens les havem amb la seva primera novel·la. Lluny d’aclaparar el lector amb grans dosis d’informació o amb demostracions embafadores de recursos estilístics, Bartomeu Cruells ens va explicant el drama que envolta la mort del pastor Eduard a poc a poc, acostant-nos i allunyant-nos dels fets en funció del punt de vista de cada personatge, descrivint ambients a través d’indicis o parlant de fets històrics que fan de rerefons a l’acció, més per referències indirectes que per mitjà d’acadèmiques digressions. En aquest sentit, em sembla exemplar la carta de 1969, escrita per un capellà a punt de penjar la sotana i de casar-se, que en un paràgraf li comenta a la seva enamorada com va participar en la manifestació de capellans de la Via Laietana. Precisament detalls com aquest afegeixen tocs surrealistes a la condició de novel·la juvenil amb què surt al carrer “Els silencis de Derrís”, ja que moltes de les referències pertanyents a la petita història d’aquest país poden passar desapercebudes per a la majoria de lectors que no tinguin trenta anys pel cap baix.

MECANISME DE RELLOTGERIA
Novel·la, doncs, travada, precisa i rodona com un mecanisme de rellotgeria, aquesta amb què debuta Bartomeu Cruells i a la qual, posats a trobar-li alguna falta, caldria retocar les repetides referències al pas de deu anys des de l’assassinat, que apareixen en el capítol de cartes de 1939. Una xifra inexacta, ja que figura que aquestes cartes les ha escrit un anònim soldat dos anys abans, cosa que dóna una distància real de vuit anys -no de deu- en relació al crim de què fou víctima el pastor.

Un detall, com es pot veure, de poca importància i de fàcil solució en pròximes edicions si, com seria desitjable, Els silencis de Derrís obté l’èxit editorial que sens dubte mereix i que, rarets com som per aquests barris, una absurda adscripció al gènere juvenil i una escassa atenció mediàtica amenacen a diluir el llibre en un injust anonimat. Si més no per allò que en diem el gran públic.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *