Orfenesa, “saudade”.

El dijous de la setmana que ve es complirà mig any de la mort del pare i pocs dies després -el 18, més concretament- farà quatre anys que ens va deixar la mare. Em sembla que ara, un cop transcorregut tot aquest temps, sí que puc parlar sobre què vol dir sentir-se orfe.

Ja vaig explicar mesos enrere (vegeu aquí) quin va ser el nostre capteniment quan va morir la mare: primerament una gran pena per la pèrdua i immediatament després, com una reacció natural, una concentració de totes les nostres atencions cap el pare, que als vuitanta-sis anys es quedava sense la dona amb qui havia compartit gran part de la seva vida.

I és ara que m’adono que quan en aquell apunt parlava d’un cert sentiment d’injustícia amb la mare el que volia dir realment era que després de la seva mort no vaig tenir la sensació de buit que ara, que falten tots dos, sí que tinc. La sensació d’orfenesa.  (n’hi ha més)

Una sensació que, almenys en el meu cas, no és fàcil d’explicar. No és pas, us ho asseguro, l’angoixa pel fet que a partir d’ara ets el cap de la família i, doncs, el que per llei de vida té tots els números per ser el següent a caure.

Tampoc és la recança per aquells consells i ensenyaments que generalment els pares transmeten als fills tinguin l’edat que tinguin i als quals ja no hi tindré accés. No entraré a valorar-ho -francament he de dir que ni me’n vanto ni me n’avergonyeixo- però el cert és que ja fa una pila d’anys que vaig fent la meva sense demanar ni esperar els consells dels meus progenitors.

És, de fet, una sensació de buidor gairebé física. Com quan t’han arrencat un queixal i la llengua se te’n va de manera involuntària cap al forat que t’ha quedat, un forat que dia rere dia, tenaç i imparable, es va tancant imperceptiblement.

És una sensació també espiritual perquè amb la marxa dels pares saps que desapareix una part de tu, aquella que està més arrelada amb el passat -amb la genealogia, gairebé- i els records. És saber que ja no podràs recuperar les vivències, imatges i paraules que no vares poder processar en el seu moment perquè eres molt petit o, senzillament, perquè badaves.

És submergir-te en papers vells i fotografies de rostres desconeguts amb noms que et sonen vagament i adonar-te que véns de molt lluny, que ets la baula d’una cadena que es perd en les incògnites del passat i que tens la responsabilitat de continuar.

És constatar que el que fins fa poc era un ritual ara ja no té cap sentit. Penso, per exemple, en les nostres properes vacances italianes: serà el primer any després de molts i molts que ja no hauré de trucar, dia sí dia no, al vell pis de Sepúlveda per saber si tot està sota control i en ordre.

En la cultura galaica i portuguesa fan servir un concepte que em sembla que és el que més s’apropa a la definició d’aquesta sensació d’orfenesa que a estones m’aclapara. És la “saudade”, derivada del llatí “solitas” tot i que no vol dir exactament solitud sinó més aviat un profund sentiment de nostàlgia i malenconia per una felicitat que en algun moment vàrem viure amb tota la plenitud però que ja no la tenim a  l’abast.

Els més refinats van encara més enllà i arriben a definir la “saudade” com l’enyorança d’una felicitat imaginada o intuïda i no necessàriament viscuda. El paradís perdut que a tots se’ns deu i del qual som perpetus exiliats, diu més o menys Estellés a “Coral romput”.

Sigui quina sigui, però, es una felicitat etèria i fugissera que, d’alguna manera, cada vegada que l’evoquem ens torna a tocar amb la vareta màgica de les il·lusions recuperades i amb l’esquer del temps ja viscut.

Un temps que, ai las, és irrepetible i que a més a més ens aprima la memòria i se’ns esmuny, el molt punyeter, sense que puguem fer-hi res…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *