“Les minves del gener”, en homenatge al poeta Maragall i en recordança de mon pare.

Ahir, com cada segon diumenge de febrer (vegeu aquí), es va celebrar al cementiri de Sant Gervasi l’homenatge al poeta Joan Maragall. Enguany amb una mica més de prosopopeia ja que la trobada va servir de punt d’arrencada de l’Any Maragall, un període que s’obre ara i es clourà a finals de l’any vinent en el transcurs del qual es farà la commemoració del segle i mig del naixement del poeta, el 1860, i del centenari de la seva mort, el 1911.

Tal com tinc costum de fer, en l’acte d’ahir vaig llegir uns versos del poeta. En aquesta ocasió vaig triar “Les minves del gener”, un text on trobem un Maragall jove, primerenc, amb la veu poètica encara lluny de la seva maduresa però ple de força, lirisme i amor a la vida.

Abans de començar la lectura, però, vaig demanar als presents llicència per a una petita expansió personal. Vaig recordar que el diumenge anterior, exactament a la mateixa hora, em trobava també en un altre cementiri -el del Poble Nou- assistint a l’enterrament de mon pare (vegeu aquí). Per això vaig voler que les paraules del poeta, curulles d’entusiasme i d’energia, d’enaltiment de la primavera enmig del més cru de l’hivern, s’escampessin als quatre vents també en la seva recordança:

Les minves del gener
(Joan Maragall, 1891)

Com al mig de l’hivern la primavera,
aixís el cel avui, i el sol i l’aire,
obre de bat a bat balcons i portes
i omple la casa de clarors, aimia.
Glòria dels ulls el cel, del pit les aures
són avui. Fins a cada moment sembla
que han d’esclatà’ en verdor les branques nues,
que l’horitzó ha d’omplir-se d’orenetes
i que s’ha d’embaumar tota la terra.
No sents una frisança, dona? Digues:
no et sents la primavera a les entranyes?
Llença’t, doncs, al carrer: si t’hi trobesse,
te donaria un bes al mig dels llavis,
al davant de tothom, sense vergonya
de besà’ i ser besat, que avui n’és dia.
Som al mig de l’hivern: ahir glaçava,
demà les neus blanquejaran la serra.
La primavera és lluny del temps endintre,
pro un dia com avui n’és la promesa.
Si promesa tu em fosses, estimada,
ja cap mena d’hivern en mi cabria,
ni ara, ni després, ni mai, que portes
tu a dintre els ulls la primavera eterna.

Un esplèndid colofó:
En acabar l’acte la Coral i el Grup de Cambra de Joventuts Unides de La Sènia, sota la direcció de Cinta Ollé i Sabaté, varen presentar la versió cantada del poema “L’ametller”, de Joan Maragall. Una peça senzilla i plena d’inspiració l’autor de la qual és un músic molt jove: Joan Ollé Sabaté. Va ser un digne final a un acte ple de significats i emoció.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *