Totxanes, totxos i maons

“Viure a Estocolm” és un Bloc molt jove. Va començar fa tres mesos i des del primer dia el tinc posat a la columna d’enllaços recomanats que trobareu a la dreta d’aquesta pantalla. “Viure a Estocolm” és, doncs, un dels Blocs que freqüento. Per dues raons: perquè m’interessa el que s’hi explica i perquè conec la persona que hi ha al seu darrere. Té pràcticament l’edat dels meus fills -l’altre dia, precisament, ens explicava que complia 32 anys- i, de fet, l’amistat llarga i intensa l’A. i jo la tenim amb els seus pares.

Dies enrere la redactora de “Viure a Estocolm” parlava sobre l’influx de la música en la vida de les persones. Les seves reflexions s’havien disparat després de veure per la TV sueca “High Fidelity”, una pel·lícula de Stephen Frears de l’any 2000 amb John Cusack de protagonista basada en la novel·la del mateix títol de Nick Hornby. Val a dir que a mi la pel·lícula em va agradar molt i encara més la novel·la -Columna la va editar el 1995- tot i que he d’admetre que, atès el tema de què tracta i la tipologia dels personatges que circulen per les seves pàgines, la meva opinió és totalment subjectiva i parcial.  (n’hi ha més)

La redactora de “Viure a Estocolm” acaba la seva reflexió llançant unes quantes preguntes -¿Quan deixem de somiar sobre el que ens depara el futur?- i amb una frase final que fa tot l’efecte de sortir-li de ben endins: “M’he fet gran i no ho he vist passar…”.

No tinc costum d’anar per la vida de conseller espiritual de ningú però, vaja, la meva amiga d’Estocolm toca dos temes que domino: el sentiment de fer-se gran i la música com a element estimulador de les ganes de viure. Sobre el primer li diria que s’exercités a valorar els petits miracles que, encara que de vegades no ho sembli, el dia a dia ens va proporcionant. Si no m’erro, molt a prop seu hi ha un personatge -de nom Júlia i aspecte verificable en l’apartat “Àlbums” del menú del seu Bloc- amb dos anys acabats de fer, que estic segur que contribuirà en bona mesura a l’èxit de la seva recerca de sentit de cara al futur. I, si se’m permet la filosofada, a la meva amiga de terres escandinaves li diria que el futur és obert a tots els somnis (glups, ara ja sí que semblo el Paulo Coelho).

Pel que fa a la música li aconsellaria que continués percebent les músiques que l’acompanyen en cada moment de la seva vida. Que les percebi i que les gaudeixi. Que deixi que s’incrustin en la seva quotidianitat fins a convertir-les en allò que deien abans els locutors cursis: la banda sonora dels seus records.

“Preserva els teus records / És tot el que deixes”, cantaven Simon & Garfunkel a “Bookends”. I no cal dir que “Bookends” és un dels grans discos dels 60’s…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!