Totxanes, totxos i maons

(la sèrie comença aquí)

Paral·lelament a les cartes dels autors a què ahir feia referència també m’han arribat cartes de lectors. La majoria amb noms i cognoms tot i que recordo un parell d’anònims d’allò més flamíger. L’un a propòsit de la meva crítica de “Mossèn Tronxo”, un episodi sobre el qual m’estendré en els propers dies; l’altre no entrava en concrecions i me les engegava pel broc gros. Tot i la seva varietat, els missatges dels lectors es poden agrupar en dues tipologies: a) agraïment per haver-los posat sobre la pista d’un llibre que els ha satisfet, i b) matisos (o esmenes a la totalitat) en relació al que he escrit. Altres lectors han optat per la via de les cartes al director, tot i que han estat la minoria. Si més no els que han aconseguit que se’ls publiqués l’escrit. Dels que s’han perdut pel camí (si n’hi ha hagut) no tinc cap notícia.  (n’hi ha més) 

Endreçar la paperassa m’ha permès també recuperar la carpeta on guardava la vuitantena llarga d’articles que vaig publicar al Diari de Barcelona entre abril de 1983 i març de 1984. Ras i curt: aquesta va ser la meva estrena en el mitjà premsa. Va ser durant el període que el Brusi el va dirigir Santiago Vilanova i hi vaig col·laborar fins al tancament del diari amb una secció pròpia d’opinió molt variada (un precedent d’aquestes Totxanes) que vaig titular “Totus Tuus” i que anava a la contraportada. D’aquella època evoco ara dos records: a) el Premi Ciutat de Barcelona que se’ns va concedir a tot l’equip de periodistes, col·laboradors externs i treballadors del projecte, i b) haver conegut la Dolors Palau, periodista responsable de les planes de Cultura a les quals la meva secció estava adscrita. La meva primera “jefa” en afers periodístics, com si diguéssim. Quan la vaig conèixer ja estava malalta tot i que sempre era la primera a animar, a donar idees i a tapar forats. Els molts forats que en aquella època tenia el vaixell Brusi… Va morir pocs mesos després de tancar el diari i fins fa poc encara guardava el retall de la notícia tal com la va donar l’Avui. L’únic diari que, pel que puc recordar ara, se’n va fer ressò. Mai li agrairé prou a la Dolors Palau la confiança i la paciència que va tenir amb mi. Sobretot els primers temps, quan jo encara no coneixia les limitacions, problemes i servituds de tota mena que tenia aquell projecte de Brusi en el que m’havia embarcat.

Acabo avui amb una anècdota. Per regla general puc dir que en el noranta-cinc per cent dels casos els meus articles es publiquen tal i com els he enviat (llevat d’eventuals correccions ortogràfiques, gramaticals o d’estil). I si alguna vegada m’han afaitat el text ha estat o bé perquè les circumstàncies havien reduït l’espai o bé perquè jo m’havia excedit. Alguna vegada el que em canvien és el títol que proposo. I aquests dies, en remenar papers, he aclarit un dubte que tenia pendent des de fa la tira d’anys. El 23 de desembre de 1989 l’Avui em va publicar la crítica d’un llibre extraordinari: “Els treballs perduts”, de Joan F. Mira. Amb el anys he tingut la sort que d’aquell text -i d’un estudi molt més extens que per aquelles mateixes dates vaig publicar a la revista “Lletra de Canvi”- es fessin força referències en articles posteriors de tercers sobre l’obra de Joan F. Mira. L’article va aparèixer a les pàgines del suplement de llibres de l’Avui amb un títol horrorós que no reconeixia com a meu: “L’alliberament per l’expiació dels errors”. Mai em vaig preocupar, però, de contrastar el que havia enviat jo al diari i ara, en recuperar l’original, he trobat el títol amb què vaig encaçalar el meu text: “Crítica de la narració pura”, un joc de paraules a propòsit d’un llibre anterior de Mira que encara avui em sembla notablement superior al que va triar el diari i. La llàstima és que, a fi de comptes, el títol que jo no vaig escriure és el que ha acabat transcendint. Quines coses…

(continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!