El 26 de juliol: un gran dia.

El 26 de juliol és un dia important a casa per diverses raons. Per exemple perquè avui fa justament trenta anys que va nàixer el Marc, el nostre noi gran. Ja vaig explicar fa dotze mesos que el seu naixement va coincidir exactament amb el primer Canet Rock (al qual no vaig poder assistir per raons òbvies). Tota una premonició, per cert, per a qui després ha estat el periodista musical de la família. Són bones persones, tant el Marc com el seu germà Eloi. Potser el Marc no està vivint ara mateix el moment més rodó de la seva vida però l’A. i jo estem segurs que superarà aquesta època complicada i que sortirà del tràngol més fort, més savi, més responsable i més madur. Me l’estimo molt, el Marc. Potser no li ho verbalitzo totes les vegades que caldria però tant l’un com l’altre sabem que ens tenim, que hi som. I que per damunt de tot juguem la mateixa lliga i en el mateix equip.  (n’hi ha més)

El 26 de juliol és un dia important a casa per diverses raons. Per exemple perquè és també el sant de l’A. Sobre aquesta coincidència de dates recordo una escena dintre encara del quiròfan de la clínica de Lourdes, just quan acabàvem de saber que teníem un Marc i no una Maria del Mar (no com la tonteria d’ara que se sap mig any abans), amb una monja infermera que li deia a l’A. en un to festiu que li sortia de dintre de l’ànima: “Un niño! Qué regalo de santo más hermoso!”. I el cert és que tenia raó, la punyetera. Va ser un regal fantàstic…

El 26 de juliol és un dia important a casa per diverses raons. Per exemple perquè fa justament cinc anys (sí, sí, un quart de segle clavat després de l’escena a la Clínica de Lourdes) l’A. tornava a entrar en un quiròfan. En aquest cas era a l’Institut Marquès per sotmetre’s a una biòpsia quirúrgica programada amb urgència. Una biòpsia que va donar resultat positiu -en aquests afers el veredicte “positiu” és el més negatiu que es pot desitjar- i que va obligar a una nova intervenció cinc setmanes després. Sortosament gràcies a la rapidesa amb què la malaltia va ser detectada tots els paràmetres es presentaven amb les intensitats mínimes. Va ser una època difícil que vàrem saber superar des del primer moment amb enteresa i amb la màxima tranquil·litat d’esperit i claredat d’idees que les circumstàncies ens varen permetre. Ens vàrem sentir molt acollits per tothom i puc assegurar que des d’aleshores me l’estimo encara més, a aquesta noia…

El 26 de juliol és un dia important a casa i jo, com es pot veure, amb els fills i la dona que tinc sóc una persona summament afortunada. Tot i que per culpa de la OMS el 26 de juliol d’enguany no ha pogut ser la festa espectacular que jo m’esperava i preveia. L’explicació és molt senzilla: després de les dues intervencions l’A. va haver d’iniciar un procés de medicació i controls molt rigorosos. Un procés que si no sorgien problemes (com sortosament ha estat el cas) havia de durar cinc anys justos. Dit altrament, que avui era el dia de l’alta definitiva… fins que els metges de la OMS varen decidir no fa gaire que el període de cinc anys estipulat en malalties d’aquest tipus s’allargava fins a set per tenir la plena certesa que el risc s’ha conjurat. La gran celebració, doncs, l’haurem d’ajornar fins al 26 de juliol de 2007.

El 26 de juliol és un dia important a casa i jo sóc una persona afortunada. I el 26 de juliol de 2007 serà, per tant, un dia encara més important perquè em sembla que he tingut una idea molt bona. Una idea que l’A. descobrirà just quan llegeixi això i a la qual, com deia en Corleone, no s’hi podrà negar. Aniré a pams: divendres passat durant la meva sessió matinera d’iPod vaig posar-me “Canyon”, un disc que Paul Winter va enregistrar el 1985 i que vàrem comprar el 1992, durant la nostra primera visita a Grand Canyon. Sentint les notes d’aquell disc vaig pensar, mig ensonyat encara, que en aquell mateix moment -aquí eren quarts de sis del matí; allí, doncs, quarts de nou del vespre- al Sunset Point hi hauria una munió de gent assistint emmudida a l’espectacle de la posta de sol just en aquell indret en el qual, en la llunyania, la cinta d’aigua del riu Colorado agafa uns insòlits tons platejats que queden fidelment fixats en totes les fotografies sense necessitat de filtres ni manipulacions. A part de l’estrena de 1992, nosaltres aquesta experiència concreta la vàrem tornar a viure el 7 d’agost de 1999 i per partida doble: a quarts de sis del matí vàrem veure nàixer el dia al Sunrise Point i al vespre el vàrem acomiadar des de Sunset Point. Pensant en això (i amb el saxo soprano de Paul Winter com a coixí sonor) va ser quan em varen venir unes ganes immenses de tornar a veure sortir i pondre’s el sol des de Grand Canyon. Però no pas un dia qualsevol sinó, precisament, el 26 de juliol de 2007, el dia de l’alta definitiva.

(Bé, ara que ja ho saps, A., pots començar a mirar per Internet si cap a la segona quinzena de juliol d’aquí a dos anys hi haurà plaça al Bright Angel Lodge o a l’hotel que estigui més a prop del gran esvoranc. I si durant aquelles dates -posem del 18 de juliol endavant- resulta que hi ha brega a la feina que s’espavilin a resoldre-la sense mi. OK?)

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *