Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
No és pas ara la primera vegada que parlo d’aquesta colla de gent sàvia i amb la canya sempre a punt a la percaça de mots i frases susceptibles de ser girades com un mitjó sense perdre ni un bri del seu sentit o obrint portes a noves interpretacions.
El “Semagames” número 100 és, doncs, un quadern magníficament editat -amb vocació inequívoca de passar a la Història- en el qual una bona part dels socis del CPI hi han fet la seva aportació creativa. (n’hi ha més)
El primer llibre que vaig comprar sobre el tema es diu “Paligramas”, un llibre escrit a vuit mans per M. José Abia, Eladi Erill, Alberto Abia i Xavi Torres, que aplega un total de 808 enigmas palindrómics ideals per provar de resoldre durant els vint minuts de l’esmorzar.
Però la gran adquisició del dia -una veritable joia- va ser “Simetral Artemis”, de Juan Pablo Sáez Gil, un jove palindromista nascut el 1983 a Concepción (Argentina) que ha escrit un únic palíndrom que ocupa la totalitat de les pàgines del llibre.
És a dir, que entre la frase inicial de la pàgina 9 -“Ni fonema… ¿ni fe? Sea ese deseo su pisada de los océanos…”– fins a la que clou el llibre a la pàgina 51 –“… persona, eco, soledad ¡así puso! ese desea ese fin ameno… FIN.”– hi ha un festival de proses, poemes, refranys que poden ser llegits en ambdós sentits fins arribar a la frase central, a l’eix de simetria d’aquest monument a l’enginy verbal.
Aquest eix -la paraula “ACÁ”– es troba a la pàgina 30 i l’autor el remarca escrivint el mot en majúscules i incrustant-lo al centre d’un poema titulat “El dato mayor” els versos del qual apareixen impresos en la pàgina de forma també visualment simètrica.
Acabo aquest apunt reproduint l’article que vaig escriure per aquest número tan especial de la revista “Semagames”. Baixem nivell, per tant. No hi faig cap aportació fonamental a la història dels mots mirall, prou que ho sé, però en tot cas crec que deixa constància del meu immens respecte i admiració pels palindromistes i pel seu món simètric i endreçat.
Un article estrany
Revista Semagames, 100
Setembre 2013
Potser que us ho avisi abans de començar: aquest no és un article normal. O, més exactament, no és un article gaire coherent amb el conjunt de col·laboracions en el qual està previst que s’integri.
Ara que hi penso, però, crec que no està tan malament, aquesta raresa, perquè en el fons no és més que la plasmació d’allò que podríem definir com la meva relació amb la revista “Semagames” i amb el Club Palindromista In-ternacional des de fa vint-i-sis anys i cent números.
No m’estendré gaire: començaré dient que el meu primer contacte amb la revista es va produir per mitjà del nostre amic Màrius Serra, que me’n va parlar amb el número 1 a les mans. No voldria equivocar-me, però era per l’època -estiu de 1987- que estàvem posant en marxa, amb uns quants més, l’aventura de l’Scrabble en català amb el ritual gairebé litúrgic de les trobades setmanals al bar Queimada.
Val a dir que “Semagames” em va atreure des d’un bon començament -una revista dedicada als palíndroms!- per bé que jo -aleshores, abans i ara- he tingut moooolta més tirada cap els anagrames. Aquesta seria, doncs, la meva raresa: seguir de prop, admirar, escoltar i aprendre d’una colla de senyores i senyors carregats de talent i que són fanàtics dels miralls lingüístics. Jo, que en ma vida he estat capaç d’empescar-me ni un sol palíndrom…
Per això quan el passat febrer vaig rebre un correu d’en Pere i en Jesús en el qual em parlaven d’aquest número 100 i em demanaven una aportació per fer, deien, “una antologia palindròmica per veure el millor de cada soci i sòcia”, no em vaig sentir interpel·lat.
Ara fa uns dies, però, l’amic Jesús em va continuar insistint i finalment he optat per escriure aquest diguem-ne article estrany, poc oportú i fins i tot extemporani sobre una fidelitat a la revista -la meva col·lecció és completa, no hi falta cap número- i el meu respecte i admiració a tota la gent -presents i, ai las, absents- que ha fet possible arribar fins aquí.
Pel que fa a mi i a l’Anna, la meva dona, ja ens coneixeu. Continuarem assistint sempre que ens sigui possible a les sortides anuals que organitzeu i ho farem com ho hem anat fent fins ara: asseguts en un racó per no molestar gaire i amb una llibreta i un llapis a punt per apuntar tot allò que les vostres explosions de talent ens vagin inspirant.
Fins a sempre, doncs. I moltes gràcies a tothom pels 100… i pels que seguiran.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!