Cafè en gra

Benvolguda, no se si t’has col·lapsat o t’has “colat”, sigui com sigui no has començat bé l’etapa reglada de la política.

Jo sempre he defensat la política ciutadana, aquella que fem la societat civil organitzada, i en aquest sentit crec que ho has fet prou be a la PAH. No ets una líder posada a dit sinó que t’has encimbellat com a líder des de dins, amb intervencions memorables i ben aprofitades com aquella en que et varen donar veu a la Comissió d’Economia del Congreso de los DiSputados i te’ls vares menjar, amb una diferència de potencial dialèctic que va fer saltar un arc voltaic. Va ser una descarrega i prou, ells tenen parallams

Va estar bé, perquè encara que jurídicament “ells” ho tenen tot atau i ben atau en la política, la casta, –m’agrada la rotunditat de la paraula- la vella guàrdia del sistema, de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta, patina mes que anar amb xancletes a netejar una cort de porcs quan s’ha d’enfrontar  a accions polítiques, com la consulta del 9N per exemple. La consulta que farem el 9N és una acció política, no jurídica, t’ho dic per si no te n’havies adonat.

No se si has entès que això, precisament en això, radica la força dels que volen jugar a dins del sistema venint des de fora: en la legitimitat que és lliure com un ocell, i no en la legalitat que es pot segrestar.

No pronunciar-te sobre el teu fervor independentista o no quan eres a la PAH em va semblar una actitud intel·ligent, -la PAH es “nacional”- però un  cop passada a “Guanyem” estem en el terreny netament català i la transversalitat va des dels que volen la independència des de la dreta fins als que la volen des de l’esquerra; els que no la volen de dretes o esquerres, juguen en una altra lliga i ja el hi pots anar al darrera amb el flabiol sonant.

No en trauràs res, sinó al contrari, de dir que votaries Sí-Sí, però mai havies estat independentista. T’has posat de cul(au) a totes dues bandes, benvolguda Colau, Ada pel amics. Has comés un error polític que pagaràs car, en Duran Lleida t’ho explicarà.

He llegit un comentari d’un que diu va ser company teu de classe a la Uni, on explica que eres molt espanyolista aleshores, i d’esquerres. Poden ser maledicències, no li faig cas, però per si de cas, i parlant en general i no del teu hipotètic cas particular, aquest es un quadre clínic, ben conegut i estudiat, amb una diagnosi clara, però sense remei conegut. L’internacionalisme d’esquerres sempre acaba al camp de  l’espanyolisme a casa nostra.

La gent tenim poc drets, o si que els tenim però no ens els deixen exercir, el que tenim son sentits, el del olfacte particularment desenvolupat, i aquesta nova etapa teva ensumo que te alguna falla grossa de fons, espero que no sigui tectònica i provoqui un terratrèmol que us enfonsi, em sabria greu, perquè miro amb simpatia els nous moviments que van sorgint i ens donen esperança que es consolidi algun dia una alternativa que des de la legitimitat dels plantejaments assoleixi també la legalitat que és en mans de la rància classe política castosa i casposa, reveillida, indecent, filibustera, monàrquica de conveniència, apoltronada, pansida, mensypreable, menyspreada, corrupta, desguayada, gandula i creguda, tramposa, acaparadora, xorissa, impresentable, decimonònica, tardofranquista i decebedorament integrada i allocada en l’estatus que la Constitucionalitat Magna els hi atorga, com un tanga fet a mida per un cul d’elefant.

Benvolguda Ada, tu i altres com tu teniu el meu, -podria dir el nostre (?)- respecte i reconeixement per haver liderat des de baix alguna cosa que elevi la legitimitat per sobre la legalitat. Però ara compte, que la política no es ideologia, sinó l’art de fer possible aquell somni de demanar i assolir l’impossible, desfer l’atau i ben atau.

Una blocaire que no pot venir m’ha demanat que faci al meu bloc una crònica de la festa dels blocs de Vilaweb. La faig avant la lettre per ser matiner.

És la crònica d’una mort anunciada la dels blocs, una mort tan anunciada com la mort del diaris de paper, una mort amb la salut del ferro colat, dur i fràgil, insubstituïble.

Els feisbucaires, els piuladors els instagramistes i altres modalitats etèries -em permeto parlar de l’éter com si fos de les antigues ones de radio-  han pres a l’assalt l’espai cyber.

Contra les inundacions no s’hi pot lluitar, nomes es pot esperar que pugin i baixin les aigües altra cop.

A dins l’Arca dels blocs hi som una parella de blocaires de cada espècie, fins que el diluvi pixaner de xafarderies i intrascendències pari i es pugui repoblar la terra del diàleg pausat, al camp de les idees hi torni a haver pagesos de l’escriptura i recol·lectors de garbes lligades amb el fil del comentari.

Tanta inundació de immediatesa ofega, i a Can Partal&Maresme ens seguim trobant vells coneguts de fa anys, molt de tant en tant, avui prenent una cervesa, suposo, a l’antiga Damm de l’Eixample.

Ja veurem si el dia que les quadernes del nostre vaixell facin cim a l’Ararat enfangat de tanta mullena sense suc ni bruc, les parelles que hi naveguem encara serem en edat de reproduir-nos o haurem esdevingut matèria de paleontòlegs.

Vaig anar a escola en castellà, no n’hi havia en català. Jo no sabia castellà, el poble ningú el parlava excepte la Guardia Civil. La meva immersió al castellà va ser un ofegament, estava prohibit parlar en català a classe a l’escola dels Hermanos de las Escuelas Cristianas de San Juan Bautista de La Salle.

Els meus fills han estudiat en català, però  als meus nets podrien obligar-los al mateix que m’obligaren a mi.

Mai més imposició del castellà a l’escola.

PER UN PAÍS DE TOTS, DECIDIM ESCOLA CATALANA

 Barcelona, 14 de juny 2.014

 18h. Passeig de Sant Joan amb Granvia 

Sempre m’havia negat a parlar de política en el meu bloc, entre altres raons perquè la política ha estat sinònim de partits durant molts anys i la “casta”, en expressió afortunada del nou Pablo Iglesias, ens ha fet descastats a tots de bon grat o per força, fora d’aquells que, com a puces polítiques, han viscut de parasitar en els animals polítics generant-los (a)noticies, i aquells altres que, malalts de política, s’han drogat fumant declaracions i rodes de premsa infumables.

No se si per sort o per desgràcia això s’ha acabat, i ara parlar de política ciutadana des de baix, sense aspiració d’ascendir cap a dalt per tenir càrrec o fer d’oracle, i amb avorriment de pujar-hi, és a l’arrel de la nostra supervivència.

Per això, a desgrat i compungit, en parlo com una obligació ciutadana per compromís amb la societat on visc, no pas per adoctrinar ni polemitzar sinó per contribuir i no confondre’s amb el menfotisme.

En aquest espai virtual votem cada dia i refredem cada dia opinions i parers que tothom, i per molts anys, podem expressar ben o mal dits, sense esperar quatre anys per fer tombar la truita.

Ja és gros que en aquesta societat de la immediatesa, on les noticies posen el turbo i arriben en segons a la velocitat critica d’escapament del control, ens segueixin insistint que  només cada quatre anys i per els “cauces legales” es poden canviar les coses.

No és així, podem canviar d’avui per demà i no pas irreflexivament. Els moviment populars que han fet canviar la història no han sorgit del no res, sinó d’un llarg procés d’incubació da càrregues insuportables, de la infelicitat i malestar acumulats, i un procés d’aquesta mena fa anys que bombolleja i bull tan a Catalunya, amb els seus objectius específics, com a España, amb unes altres fites, unes que compartim d’altres no, o com al mon mundial globalitzat per la fèrria llei dels Mercats i la Competitivitat feta dogma de fe.

En l’Estat on encara vivim, lligat i ben lligat el tall rodó, pels caudillos dels partits majoritaris de l’Estat espanyol, ens posen al forn a coure, en un mes, la nova peça tendre de Vedella Real que pretenen fer passar-nos com a Nouvel Cuisine, però amb els sabors embafadors i greixosos de sempre. De Borbó a Borbó i continua la sessió.

És clar que això és política (la seva) però a diferència de fa uns anys ara som capaços de fer i parlar de política (la nostra) amb moral de victòria i per això a desgrat de no tenir-hi tirada, en parlo i crec que n’hem de parlar entre tots perquè si abans ja  érem majoria silenciosa ara som majoria no silenciada. I d’allò que en deien democràcia “i no lo és”, ara en diem Dret a Decidir per tots.

A Catalunya per ser qui som, i perquè ens anomenen nosaltres i no ens calgui cap mes nom, i a España pel Derecho a Decidir si la República ha de fer canviar al país veí com un mitjó.

Sort companys, compañeros, Catalunya mai ha tingut Reis, ho eren d’Aragó.  Però España sí, massa anys de llinatges de dret diví, que han conformat una manera de ser espanyol incompatible amb el nostre tarannà.

Bona sort compañeros, i tot el nostre recolzament per decidir entre monarquia o república.

Tenéis, españoles, el Derecho a Decidir ahora -antes del injerto del nuevo Borbón en el tronco del viejo-, a ser un pueblo pensante y sintiente, a deshaceros de la “casta” política gobernante, llámense populares o socialistas o comoquiera que se llamen, atrincherados todos ellos en los privilegios y el reparto del poder.

Populares que gozan de gran impopularidad y socialistas republicanos que  bendicen la monarquía heredada del franquismo. Es éste un  esperpento Valleinclanesco de tal magnitud que debería hacer empalidecer de ira o sonrojar de vergüenza a cualquier honrado hijo de vecino bienacido como si contemplara el horror de la seria negra de Goya o los fusilamientos del Dos de Mayo.

Ara és l’hora, españoles, la hora de cambiar la historia escrita con renglones torcidos por manos torticeras, que aún no ha sucedido ni deberia suceder.

Europa, filla d’Agènor, dieun, o de Fénix -ves a saber- fou una princesa una mica babaua i malfeinera, com solen ser totes les princeses encara avui dia, però aquella princesa Europa que va néixer al regne dels mites, se li pot perdonar que fos tan il·lusa de muntar un brau blanc per anar a fer un tomb. Què en sabia ella de la maldat?

Sedotta e abandonatta per Zeus -el brau blanc-, acabà com a regal usat al llit del rei de Creta, quan Cristine Lagarda – la brava ama- deixeble del trampós Zeus, ja l’havia passat per la pedra.

Els que ens diuen o ens diem ara “europeus” som probablement fills de la unió entre un engany de Zeus i una prostituta anomenada FMI.

Així nasqué la UE, amb el so del reclam de diners prostituïts esquellejant per els prats verges dels ramats idíl·lics a fi d’aplegar els caps dels remats dispersos de diferents pastors en un Únic Mercat de bestiar a disposició de la demanda de diner líquidt del mercat financer.

Pagat el natalici amb els quartos arrencats per el ganivet del carnisser, com el doll de sang brota del coll del bou penjat de la pota a l’escorxador, el dolor és encara mes punyent quan el botxí en fa escarn. I riuen. 

Em sap tan greu que la bella Europa, la princesa dels pits rodons i el lliurament voluptuós i imprudent, hagi estat convertida en meuca per homes de negre i dones d’un coll  blanc impassible i impropi de la condició de dona, que penso que si l’única igualtat assolida entre sexes és la paritat en la crueltat cap als exemplars mes febles de la pleta, podem dir que la grandesa del món mediterrani -cau de cultura-, ha sucumbit a la depredació dels bàrbars del nord. Què hi fem en aquesta Europa de nòrdics invasors, no hem quedat que Europa va néixer a la Mediterrànea?

Negoci versus cultura, una disjuntiva imprudent de plantejar, però que seria adient fer-ho si l’aliment de l’esperit nodrís el cos com ho fa el que entra per la boca.

En aquesta disjuntiva entre l’oci creatiu i la creació de riquesa el primer perd, el pinso és el pinso, i el malviure s’instal·la entre nosaltres que, resignats i mesells de rebre vergassades tot just comencem a alçar el cap per mirar a Brussel·les i Estrasburg amb mirada de bou emprenyat.

El ramat europeu esta perplex i no sap si es millor seguir de grat o per força als pastors, cada dia mes nombrosos, que empenyen cap al sacrifici. Mes de la meitat s’han quedat a casa quan se’ls hi ofereix votar el relleu dels ramaders i els que hi hem anat, els catalans, que hi som de puntetes a Europa, ens hauríem de preguntar, un cop llençat el missatge que “Catalunya sí que és diferent a Spain” i es demostra en com vota, si ens interessa ser a aquesta Europa mes enllà de fer-la servir de palanca per deixar que España descansi en pau al Valle de los Caídos sense nosaltres.

Europa ha estat raptada per el nou Zeus, els Mercats i l’FMI. Zeus sempre havia estat un trampós i un malparit, n’havia fet de l’alçada d’un campanar als seus fills, a les seva esposa, a les seves amants, sense contemplacions, procurant per ell, per el seu plaer i poder, igual que ara tota la gentussa prepotent de vestit pulcre i asèptic que és capaç d’asseure’s a la taula davant del micròfons i impertèrrits, desgranar com en unes absoltes les xifres dels exemplars sobrers que ni tan sols tindran un enterrament digne.

D’aquesta Europa que ja no reconeix ni la Telefaassa que la va parir no en formarem part, entre altres raons mes poderoses perquè no ens hi volen, som del sud. Si ens conforméssim a ser consumidors nets, gallines ponedores, menjadors de burguers, creueristes de granja flotant, ludòpates de casino, espectadors de pay per tonto, paguéssim impostos sense saber ni a qui ni perquè, i acceptéssim humilment el nostre paper de votar per el tinglado, potser farien els ulls grossos, tan grossos com caldria que els féssim nosaltres per consentir-ho.

Rellegint aquest apunt que vaig fer l’any 2009, el trobo tan actual que no en retocaria res.  Ara que Europa es disgrega, segrestrada, podem estar tranquils que si ens entossudim a entrar-hi com a Estat ens hi voldran, sobrarà l’espai de tots els que en marxen, i dia arribarà en que ens faran una bona oferta per entrar-hi, encara que sigui per l’amor de Déu.
Pero no hi serem mentre l’Europa dels Pobles no enterri l’Europa dels Estats.

La Junta Electoral ha prohibit el Multireferendum, una prohibició que es veia venir, perquè en aquest país, tot allò que no està expressament autoritzat, està prohibit.

Ja tenim doncs dues prohibicions de consultar l’opinió dels ciutadans: el 25M (tocat) i el 9N (tocat i enfonsat), per que el centralisme Ibèric juga a barquets amb nosaltres.

La diferencia entra una i altra consulta és que una passa per les institucions i l’altre no demana permís per preguntar.

El Multireferendum és una iniciativa ciutadana 100%  i la consulta sobre la independència del 9 de Novembre una voluntat popular que es va manifestar l’11 de novembre del 2.013 i que els partits varen fer seva per imperatiu de supervivència.

En el fons es el mateix: es tracta d’escriure les preguntes directament o consentir que els partit es posin d’acord per escriure-les en nom nostre.

Prohibeixen el Multireferèndum perquè ès “politic”. I tant que ho és, per això val la pena contestar a aquestes preguntes.

Vist això, esperarem quina és la recció dels que es presenten perquè els votem per anar a l’Europarlament, ja que tindran l’oportunitat de passar la prova del cotó. Si votar és democràcia, ho és tan el 25M com el 9N.

Serem uns quants que si no ens deixen votar el Multireferendum tampoc els votarem per les Europees.

Si Andorra arribes fins als Urals i tingues la base estratègica de la seva flota al golf de Roses ja hauríem votat.

I Espanya es lleparia les ferides com ho fa Kiev, tan fàcil i senzill com això.

Ara veurem que fa la “comunitat Internacional”, es a dir, els Estats, davant dels fets consumats.

No cal ser analista per preveure-ho: cada Estat analitzarà la nova realitat i actuarà d’acord amb els seus interessos. El dret i la legislació internacional els servirà de falca per apuntalar les seves decisions polítiques, que tornem-ho a dir per que no ens passi per alt, son les decisions que fan de falca per apuntalar els interessos econòmics.

Uns hi guanyaran i altres hi perdran, no guanyarà qui tingui raó justa ni qui no en tingui; guanyarà qui tingui millors cartes, que al cap i a la fi el joc no és mai un atzar per l’amo del casino.

No conec en absolut l’intringulis del conflicte Ucranià, però la lliçó que ens dona és ben evident: fes allò que hagis de fer o que vulguis fer. Potser guanyis o potser no, però avançaràs cap a algun lloc (la salvació o la perdició)

N’estem molt cansats tots plegats de debatre els nostres drets sense tenir el valor d’exercir-los.

Mentre que l’aigua sempre flueix del lloc mes alt al mes baix, l’economia va totalment al revés. Funciona com una bomba de gran cabal que bombeja els diners dels llocs mes baixos als mes alts.

Doctors te l’Església Econòmica, aquest és només l’apunt d’un parroquià ras, que es dedica a observar el joc de pòquer amb cartes marcades i els didals dels trilers per descobrir-ne les trampes.

L’acudit que corre per la xarxa és subtil i enginyós, te mala llet, és exagerat, mordaç, injust, falaç –diran els puristes-, però exponent del cansament i la ràbia que flota arreu: vota AliBabà, al menys limitem el mal govern a quaranta malfactors.

Avui que és noticia que l’Ada Colau s’aparta del primer lloc de la PHA, és lícit pensar que els seus assetjadors han abatut la presa. Potser sí, en tot cas és una victòria dels caçadors sobre una presa incòmode.

Si no l’han mort al menys l’han cansada. La solitud de la lluita al carrer no te res a veure amb les casaques roges dels Parlaments, de la mateixa manera que dormir en un caixer automàtic no es comparable a fer-ho en una habitació d’hotel, encara que en ambdós cassos s’hi dormi.

La comparació no és innocent ni arbitrària, es parla de 400 mil execucions hipotecàries a España, pas previ al tret de gracia que ve després: el desnonament.

I ves per on segur que algun desnonat haurà anat a dormir al caixer automàtic del “seu” banc, -de franc i amb nocturnitat-, mentre el “seu” pis hipotecat, molt poquet seu, roman tancat inútilment per temps indefinit.

Es allò de gent sense casa i cases sense gent per obra i gràcia de la condemna al deute perpetu, com a part del rescat bancari, que resta el preu del immoble taxat a la baixa, al crèdit pendent de per vida que s’atorga el banc sobre el deutor. Coses del capitalisme inhumà: diners, de tort fan veritat e de jutge fan advocat.

Anselm Turmeda, al segle XV, no hauria imaginat fins a quin punt tenia raó en cantar l’Elogi dels Diners. L’enginyeria financera no es portava aleshores, els usures eren usurers i prou, però avui els prestadors son bancs tramposos amb recolzament dels successius governs de torn. Mani qui mani els bancs son estructures d’Estat, del “estat del benestar” promès, però multiplicat per (-1).

Per fer-ho senzill, que ja és dir, el quadre d’aquí a dalt sintetitza quins son els “crèdits fiscals” del 15 principals bancs espanyols.

Crèdit fiscal vol dir que una empresa que te pèrdues les pot compensar si un dia te guanys, i per tant no pagar impostos per aquests.

Per una normativa de la UE anomenada “Basilea III”, els bancs no poden computar els crèdits fiscals a l’actiu, perquè si van mal dades i fan fallida o no tenen beneficis en un futur mes o menys immediat (crec que son 5 anys) perden aquest dret i per tant els seus “crèdits” no valen res.

Com sempre, feta la llei feta la trampa. Perquè ho puguin fer, l’Estat Espanyol, mitjançant un Real Decret-llei, aprovat pel Consell de Ministres el passat 20 de novembre, avala aquests crèdits fiscals, ni mes ni menys que per un període de 18 anys ( que no és moc de pav) i els senyors banquers sumen 40 mil milions als seu actiu, que en cas insolvència o de inexistents beneficis futurs, pagarà l’Estat, o sigui, nosaltres.

Tan fàcil, polit i elegant com això, que sumat als altres 37 mil milions que ja es donen per perduts, arriben a la bonica xifra de 77 mil milions de l’ala que la UE i l’Estat regalen graciosament als bancs sistèmics que els protegeixen i fan funcionar el tinglado.

Els molts nostrats CaixaBank i Banc Sabadell, perticipen del festí amb 4,985 i 4.790 milions d’€ respectivament, nomes per aquest concepte de crèdit fiscal, a part del que ja s’han polit irrecuperablement.

Parlar i entendre d’economia mai es fàcil, però en el fons  dos i dos són quatre encara que la mona ens la vesteixin de seda o emboliquin la troca per amagar la madeixa, i es bo recordar que coincidint amb les eleccions europees hi ha una altra convocatòria a votar, promoguda per un “grupuscle” de la societat civil, tan incòmode per l’establishment, com la PHA, la ANC, el Procés Constituent, etc, que s’anomena Multireferendum, i es pot  participar votant per internet o “in situ”, el dia 25 de maig (si el temps i “la autoritat” no ho impedeixen), contestant 4 preguntes.

Una d’elles és: Voleu que la Generalitat deixi de pagar el deute i els interessos que la ciutadania declari il·legítim?.

Contestem amb la força dels vots, el 25M i el 9N, fins fer fora el mal govern i l’escarni del bancs, a cop de vot.
 

Si en comptes del “Diguem NO” o de “El vent” en Raimon-jove hagués titulat dues de les seves cançons mes emblemàtiques com ”Diguem SÍ…o No, no ho tinc clar” o “Veient les isòbares demà farà vent”, no hauria triomfat.

Però des de l’any 40, quan ell va néixer, han passat 74 anys mal comptats, i moltes llunes també i moltes batalletes.

Els indis pell-rojes ja no són el que eren, per moltes plomes i moltes danses de la pluja que facin ballant sobre l’asfalt amb que rostres pàl·lids han soterrat l’herba de la pradera. Ara viuen en reserves perquè es veuen incapaços de tornar a la seva cultura, ni s’ho plantegen. No hi ha búfals, ni tòtems, hi ha Hammers i barres i estrelles.

La cultura dels sioux i els apatxes es pur folklorisme, ni ells mateixos es prenen seriosament.No han perdut del tot la vella llengua, ni els crits de guerra (als circs,) ni les danses al Disney-World d’Orlando, ni…..I ara només són una atracció turística.

No obstant, segurament els seus cabdill encara parlen paraules sàvies, de la seva saviesa, i diuen paraules sensates, i inútils; en el fons s’hi està be amb la comoditat de l’home blanc.

M’anima que a la meva edat tingui encara la capacitat de sorprendre’m com un infant davant una granota que rauca, que és el mes normal del món, com ho és que qui encarna la Nova Cançò llenci el seu prestigi per el seu mal cap. Escriptors, cantants, pintors i artistes en general, alguns ho han fet en la senilitat i no són pitjors ni millors que eren com a persones.

Però han perdut el prestigi  en la vellesa com es perd la virginitat en la joventut, son dues coses que no es recuperen, i no per això son condemnables ni els impedeix viure i ser respectats.

Els personatges públics han escollit una trajectòria i gràcies a aquesta tenen seguidors i admiradors, si treuen el folre i les manilles el castell que han construït, se’n van a terra.

Les opinions són lliures, legítimes, personals, respectables i amb tots els adjectius complaents que a un se li acudeixin, però el prestigi es de porcellana xinesa, de vidre de Murano, delicat com una ala de papallona.

Jo no crec que ens hàgim d’esforçar a justificar ni comprendre les opinions de Raimon sobre la independència, són les seves. Al meu entendre ha perdut aquell rigor intel·lectual que sempre havia demostrat, com ha perdut la veu, i les idees, la memòria, i la sensibilitat de fer noves cançons amb força des d’aquell inoblidable recull presidit per “Veles e vents”.

Es llei de vida, com se sol dir, no tothom te la serenitat del silenci, ni la discreció del retir amable. No tothom sap retirar-se a temps, callar a temps, transformar-se en mite després d’haver estat estrella, o refusar la temptació de l’aposentament.

Si a ningú se li poden exigir aquestes virtuts, perquè a Raimon sí?. Perquè si ha volgut decebre els admiradors d’una gran trajectòria intel·lectual i artística no ho ha de poder fer?. Hi te tot el dret.

Perquè ens hem d’esforçar a entendre i justificar-lo d’allò a que tothom hi te dret i ell també?. El nostre Sitting Bull no ho pot fer?

La primavera del maig és una delícia si els llagrimons de tarda no descarreguen fins al capvespre i, si en tot cas ho fan, és com una inseminació d’orgasme curt i intens, com un alliberament secrecional de aquelles nuvolades inflades que dia rere dia creixen pel nord i s’aguanten tan com poden fins que les empeny cap amunt un ventet fresquet sense que hagin pogut festejar prou amb la terra ni arribar al seu clímax per mullar-la

Quan cauen solen ser uns xàfecs curts, que quan te’n adones i aixeques la persiana només veus el cos del delicte en forma de gotes gronxant les fulles de menta, tarongina, marduix, alfàbrega i julivert, que són espècies que tinc plantades en un parell de testos protegits del sol massa directe per la barana d’obra del balcó.

Com que disposo de poc espai interior, però també tinc un balcó exterior, massa petit per dir-ne una terrassa i massa gran per ser només un balconet d’aquell de repenjar-hi braços amb el cul tocant a la porta, m’hi caben unes quantes jardineres allargassades com un camp de moresc en miniatura.  

Primaveres i tardors, les dues estacions de l’any de les que gaudim a casa nostra, aquest lloc de la terra incomparablement equilibrat entre petitesa i grandesa, tenen en comú la transició. Una és la puixança i l’altre la decadència, com la infantesa i la vellesa, i si be la tardor te el contrast i la melangia dels colors suaus i la primavera només la monotonia del verd, em quedo amb totes dues. En edat tardoral, que és la meva, m’abelleix i m’anima més la companyia del verd-esclat. Penseu el que vulgueu.

En quatre pams de terra mal comptats, i gens metafòrics, que es del que disposo he decidit ser pràctic i no plantar ni enciams ni cebes, ni tampoc flors ornamentals, begònies, geranis, ni cactus, ni res mes que no tingui una utilitat immediata i profitosa mes enllà de la vista i l’aroma.

Només herbes utilitàries, per cuinar, flors mengívoles, brots, germinats, herbes d’espècies si alguna se mi aguanta, -pebre, safrà, coriandre-, espígol i lavanda i marialluïsa per vigoritzar la pell i escalfar l’estómac.

Es a dir, vegetals per cuinar, aromatitzar, perfumar, fer fregues i infusions, i donar-me una mica de feina, -però no massa- i entreteniment al cuidar-me’n, estalviant-me l’esclavatge de portar el gos a passejar o canviar la sorra dels gats.

Com que sóc animalista m’agraden els animals al seu hàbitat, que vol dir al seu lloc feréstec i no a casa, i de passada m’estalvio crítiques dels protectors dels animals, -fora de la que em faran per escriure això-, ordenances municipals sobre deposicions, corretges, xips i factures de veterinaris.

El regne vegetal encara no està protegit a la menuda, excepte les genèriques proteccions dels boscos i les amazonies,  i de moment ningú encara et ve a tocar els pistils per si tractes be o no a les plantes, ni t’excomunica o t’aclapara amb prohibicions, obligacions, drets comparats o malalties degeneratives, com fan si tens animals, hi trafiques, te’ls menges, o en consumeixes derivats.

El petit jardí-hort que contemplo ara mateix, fa goig. Tot verd sí, i encara pobre de varietats, però ja creixerà. De moment ens entenem i estan be a casa meva, quan les fulles fan el desmenjat les rego i s’alcen al cap de pocs minuts, si fa calor i les poso a l’ombra vull creure que m’ho agraeixen.
La tarongina és d’una olor delicada i i dona un gust i un buquet mes ampli a les faves, -encara que la menta s’ofengui-, és un gust aspirar-ne el flaire si li fregues les fulles amb la polpa dels dits, amb un toc poc mes contundent que una carícia.
I el julivert s’ha fet com una mata de faves, i el marduix i l’alfàbrega van fent discretament, però encara els hi he de trobar el punt aquell que les faci contentes i ho demostrin creixent i multiplicant-se com ha fet la resta.

En la quietud d’aquest moment, amb l’ambient calmat i quiet, son aquestes petites plantes sense tronc llenyós les primeres a bellugar-se amb el mes mínim canvi de pressió de l’aire, ballen els pecíols amb les fulles.

Sense voler he plantat també ballaruca als testos.

La Marian Thomson, gal·lesa, britànica, però no anglesa, com deia de sí ella mateixa, era -sí, dic era- l’amiga que tenia estirada al llit davant meu quan  em vaig assabentar de la mort de Tito Vilanova, com deia en el post anterior.

Tan unidireccional és la frontera entre el “és i “l’era” que de passar-la en depèn l’existència, i no em vaig atrevir aleshores, el divendres, per un temor reverencial instal·lat al cervell reptilià, a esmentar el nom de qui encara és, ni que sigui un segons abans del traspàs, per tal de no restar ni la mes infinitesimal possibilitat que algun mortal  assoleixi la immortalitat.

Ara ja no calen aquestes precaucions perquè els desideràtums rara vegada es compleixen, aquesta tampoc, i per això em dedico a explicar a qui em llegeixi la vibració de la segona corda en ressonància que l’emoció de dues morts properes en el temps i casualment coincidents  em produïren. Simplement com un acte de fraternitat universal a petita escala.

La Marian marxà del seu país de Gales i vingué a espetegar a Torelló, fa mes de vint anys, seguint el passos d’una cosina, segons m’havia explicat, i s’hi quedà. Aprengué el català, que es l’idioma que sentia a tot arreu, i mes tard l’espanyol just per el que li feia falta, que era ben poc.

La seva identitat cultural l’apropà i va percebre ràpidament la situació catalana respecte a Espanya, i  fou catalana i gal·lesa, per aquest ordre, des d’aquell moment.

Hi ha coses que es porten a la sang, o a la identitat originària si voleu, de manera que no concebé mai que Catalunya pogués ser altra cosa que ella mateixa, i per tant, independent. La causa de la independència fou des d’aquell moment la seva causa.

Un cop establert el seu modus vivendi muntant L’Escola d’Anglès de Torelló, que les garrofes son importants, la seva inquietud l’empenyé a ficar-se en totes aquelles mogudes on sempre ens trobem els mateixos i per les mateixes causes comunes.

Vàrem ser companys de fatigues a la Plataforma Antiincineradora de la Vall del Ges, en les trifulgues de Solidaritat Catalana per l’Independència, on anà a la llista municipal de Torelló, en un lloc simbòlic, i ara a la Agrupació Territorial de la Vall del Ges de la ANC.

Conservà el seu passaport britànic i no demanà mai l’espanyol perquè no tenia cap necessitat, deia, de bescanviar un passaport, estranger aquí, per un altre que també ho era per ella, però li feia una il·lusió immensa poder tenir algun dia passaport català.

I ara s’ha mort, ves, als 56, que tampoc és cap edat per morir-se -segons diu la gent-, d’un d’aquells mals que sorgeixen, creixen i s’escampen per tot el cos com bolets pel bosc.

Una “putada” en diuen alguns d’això, per dir alguna cosa gruixuda, però poc adient per descriure que el malestar de morir-se no agrada ni al que es mort ni als que es queden amb una vida-sense.
Morir és una “fatalitat”, parlen altres, i tampoc, és cert perquè atribuir-ho el “fat” es com vestir el desconeixement del més enllà amb ceptre i corona de rei-executor.

S’ha mort perquè se li ha acabat la vida com sol passar a tots els mortals malalts de viure i sans de morir-se abans de. Son coses que passen i dolen, sí, estic dolgut, trist, apàtic, fotut, perquè la corda del violí de la Màrian i la del meu han vibrat molts cops juntes, amb milers d’altres cordes en ressonància, a la Via Catalana, a la Gran Diada del 11 de setembre del 2012, a les marxes antiincineradora dels primers anys acabats d’estrenar d’aquest segle, a les taules de “Signa un Vot”, on només fa dos mesos escassos compartirem impressions i històries personals tota una tarda, mentre la gent signava i ficava els seu vot en l’urna, i ella, amatent, estava al cas de que tothom omplis el full degudament i signés, interrompent la conversa cada cop que s’acostava algú i dubtava o tímidament ens defugia, per explicar-li què fèiem allà i la importància de signar el vot. Amb el seu deix anglès en la pronúncia del seu correcte català que li donava aquell aire d’institutriu polida i escrupulosa.

Aquesta tarda ens hem ajuntat molts, al tanatori, tota la colla, i les colles en que estava i havia estat, els seus alumnes, els familiars, germans, nebots, vinguts del seu poble, aterrats a Torelló com en un aeroport de avionets de joguina, ignorants de l’idioma i acomboiats per els amics de la Marian que, cadascú com podia, s’esforçaven en  parlar o assassinar la llengua de Xéspir per tal de donar el condol o parlar amb el llenguatge internacional de les llàgrimes. Fins a l’última adéu de demà, fins que les cendres s’escampin, fins aquesta última paraula que li vaig dir dir divendres passat. Adéu i fins aviat, Marian Thomson.

Vaig llegir al mòbil la notícia de la mort de Tito Vilanova a l’Hospital de la Santa Creu de Vic. Davant meu, estirada al llit, una bona amiga a la que li queden pocs dies, pocs mes que al Tito.

Entre la relativa llunyania de Barcelona i la proximitat a tocar hi hagué un xoc de fidelitats. Fidelitats sentimentals que s’estableixen quan els fils de vida a punt de trencar-se prenen la tibantor d’una corda d’instrument musical i aguditzen la nota que fa vibrar la sensible que necessita el repòs  de la tònica.

La mort d’una persona puny com un coixinet d’agulles, i tan si és propera com llunyana remou alguna cosa que es sent dins l’entranya, a l’estómac que fa de caixa de ressonància.

Després, a casa, vaig veure una entrevista enregistrada on Tito relativitzava la importància de l’avui, i en la seva veu ja desapareguda i en el posat escèptic s’endevinaven els canvis que transformen a tota persona a qui li anuncien que la seva estació termini és a la vora.

Un que sap que morirà aviat és savi, ja que la saviesa no prové de la ciència sinó del coneixement, i qui pot tenir mes coneixement que aquell que infón la immediatesa d’un canvi cert on tot son hipòtesi, i cap certesa sobre el que hi ha o no hi ha en el mes enllà del cos viu tal com nosaltres entenem la vida.

És clar que no totes les morts son iguals, i encara que igualin a totes les persones no fan vibrar a l’uníson ni amb el mateixa freqüència. Sintonitzem les vibracions compatibles i ens hi posem en ressonància quan ens hi sentim propers. Les ressonàncies són tan afins que trenquen una copa de cristall, i de vegades el cor i el plor.

Entre Tito i l’amiga allà al llit escollí tots dos i no dividí cap fidelitat perquè no calia. No cal haver conegut algú per atorgar-li una fidelitat sentimental, molt mes altruista que la fidelitat conjugal. Els valors no son res si no s’encarnen, són una idea només, idealitzada i angèlica, però s’entenen quan algú els practica, i es reconeixen com a mèrit quan algú es mort.

Per no ser massa diferent dels altres no m’havia parat a pensar-ho sinó quan se’m han posat davant per davant, per partida doble, unes morts anunciades i quasi coincidents en el temps.

Tito ha estat l’antiheroi, una persona normal, un futbolista d’equips secundaris que un dia li varen proposar per causa d’una carambola, dirigir  “el millor equip del mon”. El propi Pep va pensar probablement que no ho acceptaria, però va dir que sí i igualà al mestre (perquè també es llevava ben d’hora, ben d’hora) i demostrà que els antiherois fan la feina de les estrelles, i no al revés, amb la humilitat de qui no es creu ni es deixa de creure.

Em van emocionar, -ja se que em faig vell, i els anys afluixen els nusos que corden les estructures d’estat, alliberant femeninament les essències- (tancant parèntesi) els fills aguantant el plor i llegint el discurs en honor de son pare amb el sostre gòtic de la Catedral per sobre el seu cap. Les voltes de punt ogival, els vitralls observant-los i les columnes guardant-los, construïren l’acord final i el principi d’una vida-sense dels que es queden. Així la grandiositat d’un l’espai s’engrandeix encara  més.

Un pagès de l’Empordà dirigint “el millor equip del món”, i se’n va sortir!. Es una llàstima que als 45 anys no se’n sortís, però com deia ell, “allò que avui és important demà ja no ho és”.

Tota una filosofia, una lliçó de vida de Francesc Vilanova i Bayó.

Cometre errors conceptuals al aplicar principis que son vàlids solament en el context per el que han estat definits es com fer el ridícul  parlant en un enterrament com si fóssim en una boda.

El president Mas és un home de formació empresarial que li ha tocat i ha assumit prou be el paper de dirigent polític en temps somoguts.

Com que és aquest el seu perfil i el seu tarannà, pertany a un partit, CDC, farcit de interessos econòmics mes o menys quadribarrats, amb tampó de liberals, socialdemòcrates i integrats, no podem pretendre que es tregui la sandàlia ni sigui explícit com un David Fernàndez. Fins aquí ho entenc.

Però quan després d’assajar el 4-3-3, el 4-3-2  i la permutació del extrems -és un dir en un partit de centrecampistes vocacionals- pretengui empatar amb el Real Madriz per deixar de ser eternament La Gramanet (amb tots els meus respectes cap al petit) és confondre la velocidad con el tocino, com li diria la Santamaria -marededéu!- amb aquells posat displicent de castellana vieja que s’acaba de cruspir un lechoncillo al mesón Casa Cándido.

Una cosa és haver estudiat a ESADE i altre haver llegit L’Art de la Guerra” de Sunzi en la seva versió genuïna de 25 segles enrere i no com a adaptació feta per les escoles de negocis.

Sunzi deia: “La guerra és un assumpte de summa importància per l’Estat. És el camp on es decideix la vida i la mort; és el camí que porta a la salvació o a la perdició. Per això el seu estudi és imprescindible”.

Reduir el concepte polític d’independència a un negoci i aplicar-li les estratègies negociadores pròpies d’empreses amb tan sols uns interessos econòmics és un error polític impropi d’un dirigent o/i una actitud pusil·lànime, dóna munició a aquells que volen fer veure que la lluita per la independència és només un afany de mes diners per part nostre, i que tots els catalans som uns pactefiscalistes.

A ningú se li pot exigir ser un heroi, en Mas ha demostrat ser complidor, ens ha sorprès a molts positivament, però no és cap heroi, te por i se li nota massa, en el llenguatge no verbal, en la frenada quan venen corbes, en el dubte en llançar a porteria, en la desconfiança dins del vestidor (motius en té) i en l’equivocació imperdonable de oferir un empat a mig partit.

Com li diria el nostre entrenador de capçalera, el matiner Pep Guardiola, i el també nostre malaguanyat Tito Vilanova, que ha lluitat fins al final, l’equip que surt a empatar perd segur.

Sobretot si el contrari és un “killer” com l’Estat Espanyol.

Ja m’agradaria que l’assoliment de  la independència de Catalunya, fos un dels catalitzadors de la caiguda del Règim dels Estats.

Potser no em perdonaran els politòlegs i els experts en recórrer el budellam dels procediments i la “ciència” de l’Administració Pública que els hi vulgui tan mal com per haver de canviar els coneixements  apresos en una carrera de ciències polítiques, tan dura com pilotar un F1 en les giragonses del circuïts patrocinats per l’Ecclestone, però és per un bé superior que s’hauran de sacrificar, i algú caldrà que modifiqui les bases de la ciència política fonamentada en l’existència de l’Estat.

Abunden ara, dia sí, dia també, les declaracions de desconeguts “experts”, ministres o ex ministres, polítics en actiu o en classe passiva, i desconeguts “influents” que ens il·lustren sobre els riscos de la fragmentació del Estats actuals. Son declaracions interessades, sens dubte, i trobaríem el seu perquè i el seu origen estirant del fil de la biografia de cadascun del postuladors i oracles dels desastre.

És assenyat voler una selecció esportiva “nacional” per carregar-se totes les seleccions esportives “nacionals”, o voler un Estat propi per poder desestatalitzar el món d’Estats propis?.

La meva resposta és Sí-Sí, i això votaré el dia 9 de novembre, perquè només així  és pot ser a la línia de sortida d’aquesta cursa, mes important i de fons, que consisteix en guanyar la llibertat dels pobles perseguit per l’Estatalisme.

Les lluites per la independència sempre han tingut un origen d’emancipació, però les que han reeixit han acabat en un nou Estat, paradigma de dominació. Els canvis de fronterers, com els fils dels pastors elèctrics dels prats, només han servit per dividir-se els ramats entre els propietaris de l’herbei, com en una tria de mulats, i anar a gallejar a la ONU dels novaiorquesos paraules buides de contingut i plenes de interessos estatals, que són els del poder i no els dels ciutadans.

No, no és això per el que lluitem alguns, molts o pocs, quan pronunciem la paraula “independència”, no em sentiré mes ben munyit per les grapes d’un Estat propi que per les estiregassades de mugrons fets amb munyidora espanyola.

“Quan jo m’esmerço en una causa justa, com mon Tell sóc adusta i arrogant: prou, s’ha acabat! Aneu al botavant vós i galleda i tamboret de fusta”. 
(Pere Quart).

Per això, un Procés Constituent que vagi mes enllà de la pura i simple independència, no tan sols és necessari per evitar reproduir mimèticament un Estat més del món mundial, sinó per canviar les coses, treure els fils elèctrics del prat i alliberar l’espai.

Parlar de l’ocàs dels Estats fa riure encara, i som tractats de passerells o il·luminats els qui el situem en mig de l’horitzó com a nord i guia; hi ha de segur independentistes que somiarien una Catalunya amb un lloc dins el Consell de Seguretat de la ONU, potser una  Catalunya Imperial i tot; de moment anirem junts fins a situar-nos en la línia de sortida, però un cop hi siguem, correrem en cursses diferents.

El nostre entorn cultural i l’ànima que ens fa veure el mon amb una mirada pròpia son els Països Catalans, aquests que l’Estat Espanyol vol anihilar, perquè els percep com un perill per a la seva supremacia.

Som el que som perquè som un Poble, en el sentit mes genuí, una tribu, una manera de veure i mirar el món i la història, un lloc, mediterrani, perquè així ens ha tocat, i per respecte a aquest entorn i a nosaltres mateixos, no vull ni un Estat ni un Imperi, encara que em diguin somiatruites.

A algú se’l hi va acudir, no se quan, un espai tancat obert: el concepte de la botiga sense porta i, dins, l’espai sense taulell, i en l’espai sense taulell mostradors en lloc d’estanteries, sense vidres d’aparador.
On és ara el fora i el dins?

Dins, dependents discrets, quasi invisibles (molts cops introbables); línia de caixes en fila, com menjadores, porta de sortida sense compra, una i  única.

Vàrem entrar tots a la trampa, com abelles al nèctar, il·lusòriament  i il·lusionadament, entràvem només a mirar, sense l’obligació de dir al dependent què volíem, sense haver de disculpar-nos per haver fet desfer cinc camises i deu jerseis sense comprar-ne cap.

Entrarem voluntàriament -així ho crèiem- a la llibertat de veure, comprar, i decidir. Entràrem la llibertat de deambular per un espai agradable i ben condicionat. El nostres amables i espavilats captors ens fidelitzaren amb descomptes, regals, promocions i rebaixes. A canvi de comprar “sense que ningú ens hi obligui”.

Va funcionar, i les velles botigues amb porta, taulell, dependents, conversa, olor de ranci, espera, i assortiment limitat “-això no ho toquem aquí-”, varen quedar fora d’òrbita.

Va ser el primer pas que va propiciar el segon: la botiga sense botiga, sense porta i sense dependents, amb caixa per a crèdit-cards, i les incitacions a la compra, no només des dels anuncis (banners), sinó des d’amics, familiars i coneguts convertits en anunciants per compte de feisbuc, twiter, guatsap i empreses afins que viuen al mon de les TIC’s.

Dues empreses, Facebook i Google, els Grans TIC-TAC’s marquen l’hora mundial dels ritmes de tots nosaltres. Saben com, quan, cap a qui i des d’on cerquem, connectem, comprem, parlem, -inclosos els minuts de conversa- la freqüència de tals o quals números, les hores mes o menys usuals (hores pic o vall) amb aquest o l’altre, o globalment, la reiteració dels missatges .. i això son dades només, prescindint del contingut.

Fecebook i Google emmagatzemen el transit de dades, de centenars de  milions d’usuaris i tan sols creuant aquestes dades es dibuixa un mapa real de la vida, gustos i costums de tots.
Accedint a aquestes dades, per compte dels Governs i els serveis d’espionatge tenim la gravadora i la camara oculta a l’alcoba

Hi ha qui creu, equivocadament, que pel que diu en les Watsaps el que penja al Facebook, el que cerca a Google, el que mira a Youtube, no li importa que el Gran TIC-TAC el miri, i s’equivoca de mig a mig. Tota comunicació forma part d’un node, del disseny d’un mapa de flux de dades, valuosíssim per encaminar la publicitat dirigida, el registre fidedigne, l’estudi exacte, sense interpolacions  aleatories. Per això i altres coses Facebook paga 19 mil milions de dòlars per Watsap.

El monopoli de les dades és extremadament perillós per a la llibertat i la privadesa individual, per tal de no tenir la vida privada penjada dels fils del cel obert.

El monopolis els podem combatre de manera estratègica potenciant els competidors de les empreses manopolístiques, servint-nos d’ells per fer una dispersió de dades per dificultar la concentració, per deixar forats, interrompre fluxos.

Però veig que no en som prou conscients de que vivim dins la botiga dels somnis i que si una apagada de 4 hores com la de watsap fa dos dies creà enrenou i síndrome d’abstinència en milions d’usuaris, una apagada conscient de un dia sencer o d’una setmana canviaria el mon tal com el concebem ara.

La força de la xarxa no son les malles de les que formem part sinó els nusos que haurien de ser a les nostres mans si no volem  evitar ser captures del patró de pesca Facebook, Google i dels que s’hi aniran afegint ara i després del MWC de BCN.