Cafè en gra

Ja m’agradaria que l’assoliment de  la independència de Catalunya, fos un dels catalitzadors de la caiguda del Règim dels Estats.

Potser no em perdonaran els politòlegs i els experts en recórrer el budellam dels procediments i la “ciència” de l’Administració Pública que els hi vulgui tan mal com per haver de canviar els coneixements  apresos en una carrera de ciències polítiques, tan dura com pilotar un F1 en les giragonses del circuïts patrocinats per l’Ecclestone, però és per un bé superior que s’hauran de sacrificar, i algú caldrà que modifiqui les bases de la ciència política fonamentada en l’existència de l’Estat.

Abunden ara, dia sí, dia també, les declaracions de desconeguts “experts”, ministres o ex ministres, polítics en actiu o en classe passiva, i desconeguts “influents” que ens il·lustren sobre els riscos de la fragmentació del Estats actuals. Son declaracions interessades, sens dubte, i trobaríem el seu perquè i el seu origen estirant del fil de la biografia de cadascun del postuladors i oracles dels desastre.

És assenyat voler una selecció esportiva “nacional” per carregar-se totes les seleccions esportives “nacionals”, o voler un Estat propi per poder desestatalitzar el món d’Estats propis?.

La meva resposta és Sí-Sí, i això votaré el dia 9 de novembre, perquè només així  és pot ser a la línia de sortida d’aquesta cursa, mes important i de fons, que consisteix en guanyar la llibertat dels pobles perseguit per l’Estatalisme.

Les lluites per la independència sempre han tingut un origen d’emancipació, però les que han reeixit han acabat en un nou Estat, paradigma de dominació. Els canvis de fronterers, com els fils dels pastors elèctrics dels prats, només han servit per dividir-se els ramats entre els propietaris de l’herbei, com en una tria de mulats, i anar a gallejar a la ONU dels novaiorquesos paraules buides de contingut i plenes de interessos estatals, que són els del poder i no els dels ciutadans.

No, no és això per el que lluitem alguns, molts o pocs, quan pronunciem la paraula “independència”, no em sentiré mes ben munyit per les grapes d’un Estat propi que per les estiregassades de mugrons fets amb munyidora espanyola.

“Quan jo m’esmerço en una causa justa, com mon Tell sóc adusta i arrogant: prou, s’ha acabat! Aneu al botavant vós i galleda i tamboret de fusta”. 
(Pere Quart).

Per això, un Procés Constituent que vagi mes enllà de la pura i simple independència, no tan sols és necessari per evitar reproduir mimèticament un Estat més del món mundial, sinó per canviar les coses, treure els fils elèctrics del prat i alliberar l’espai.

Parlar de l’ocàs dels Estats fa riure encara, i som tractats de passerells o il·luminats els qui el situem en mig de l’horitzó com a nord i guia; hi ha de segur independentistes que somiarien una Catalunya amb un lloc dins el Consell de Seguretat de la ONU, potser una  Catalunya Imperial i tot; de moment anirem junts fins a situar-nos en la línia de sortida, però un cop hi siguem, correrem en cursses diferents.

El nostre entorn cultural i l’ànima que ens fa veure el mon amb una mirada pròpia son els Països Catalans, aquests que l’Estat Espanyol vol anihilar, perquè els percep com un perill per a la seva supremacia.

Som el que som perquè som un Poble, en el sentit mes genuí, una tribu, una manera de veure i mirar el món i la història, un lloc, mediterrani, perquè així ens ha tocat, i per respecte a aquest entorn i a nosaltres mateixos, no vull ni un Estat ni un Imperi, encara que em diguin somiatruites.