Cafè en gra

Europa, filla d’Agènor, dieun, o de Fénix -ves a saber- fou una princesa una mica babaua i malfeinera, com solen ser totes les princeses encara avui dia, però aquella princesa Europa que va néixer al regne dels mites, se li pot perdonar que fos tan il·lusa de muntar un brau blanc per anar a fer un tomb. Què en sabia ella de la maldat?

Sedotta e abandonatta per Zeus -el brau blanc-, acabà com a regal usat al llit del rei de Creta, quan Cristine Lagarda – la brava ama- deixeble del trampós Zeus, ja l’havia passat per la pedra.

Els que ens diuen o ens diem ara “europeus” som probablement fills de la unió entre un engany de Zeus i una prostituta anomenada FMI.

Així nasqué la UE, amb el so del reclam de diners prostituïts esquellejant per els prats verges dels ramats idíl·lics a fi d’aplegar els caps dels remats dispersos de diferents pastors en un Únic Mercat de bestiar a disposició de la demanda de diner líquidt del mercat financer.

Pagat el natalici amb els quartos arrencats per el ganivet del carnisser, com el doll de sang brota del coll del bou penjat de la pota a l’escorxador, el dolor és encara mes punyent quan el botxí en fa escarn. I riuen. 

Em sap tan greu que la bella Europa, la princesa dels pits rodons i el lliurament voluptuós i imprudent, hagi estat convertida en meuca per homes de negre i dones d’un coll  blanc impassible i impropi de la condició de dona, que penso que si l’única igualtat assolida entre sexes és la paritat en la crueltat cap als exemplars mes febles de la pleta, podem dir que la grandesa del món mediterrani -cau de cultura-, ha sucumbit a la depredació dels bàrbars del nord. Què hi fem en aquesta Europa de nòrdics invasors, no hem quedat que Europa va néixer a la Mediterrànea?

Negoci versus cultura, una disjuntiva imprudent de plantejar, però que seria adient fer-ho si l’aliment de l’esperit nodrís el cos com ho fa el que entra per la boca.

En aquesta disjuntiva entre l’oci creatiu i la creació de riquesa el primer perd, el pinso és el pinso, i el malviure s’instal·la entre nosaltres que, resignats i mesells de rebre vergassades tot just comencem a alçar el cap per mirar a Brussel·les i Estrasburg amb mirada de bou emprenyat.

El ramat europeu esta perplex i no sap si es millor seguir de grat o per força als pastors, cada dia mes nombrosos, que empenyen cap al sacrifici. Mes de la meitat s’han quedat a casa quan se’ls hi ofereix votar el relleu dels ramaders i els que hi hem anat, els catalans, que hi som de puntetes a Europa, ens hauríem de preguntar, un cop llençat el missatge que “Catalunya sí que és diferent a Spain” i es demostra en com vota, si ens interessa ser a aquesta Europa mes enllà de fer-la servir de palanca per deixar que España descansi en pau al Valle de los Caídos sense nosaltres.

Europa ha estat raptada per el nou Zeus, els Mercats i l’FMI. Zeus sempre havia estat un trampós i un malparit, n’havia fet de l’alçada d’un campanar als seus fills, a les seva esposa, a les seves amants, sense contemplacions, procurant per ell, per el seu plaer i poder, igual que ara tota la gentussa prepotent de vestit pulcre i asèptic que és capaç d’asseure’s a la taula davant del micròfons i impertèrrits, desgranar com en unes absoltes les xifres dels exemplars sobrers que ni tan sols tindran un enterrament digne.

D’aquesta Europa que ja no reconeix ni la Telefaassa que la va parir no en formarem part, entre altres raons mes poderoses perquè no ens hi volen, som del sud. Si ens conforméssim a ser consumidors nets, gallines ponedores, menjadors de burguers, creueristes de granja flotant, ludòpates de casino, espectadors de pay per tonto, paguéssim impostos sense saber ni a qui ni perquè, i acceptéssim humilment el nostre paper de votar per el tinglado, potser farien els ulls grossos, tan grossos com caldria que els féssim nosaltres per consentir-ho.

Rellegint aquest apunt que vaig fer l’any 2009, el trobo tan actual que no en retocaria res.  Ara que Europa es disgrega, segrestrada, podem estar tranquils que si ens entossudim a entrar-hi com a Estat ens hi voldran, sobrarà l’espai de tots els que en marxen, i dia arribarà en que ens faran una bona oferta per entrar-hi, encara que sigui per l’amor de Déu.
Pero no hi serem mentre l’Europa dels Pobles no enterri l’Europa dels Estats.