Cafè en gra

Passat els fogots de 9N som ara en una espècie de post-part amb la criatura a la incubadora. Ja no tenim un nasciturus, sinó un/una nascuda, -com mes us plagui el gènere-.

Els que hem estat pares algun cop sabem que passat el moment M del dia D on l’emoció és màxima, a pares i mares, sobretot a les mares, ens agafa una depressió post-partum, i dic “depressió” per utilitzar un terme estandarditzat, no pas perquè restem deprimits en sentit psicològic, sinó perquè la corba emocional és en fase decreixent.

Què en farem “d’aquella cosa” que hem desitjat tant i ja tenim aquí?. Ja l’estimem, però hem d’aprendre a relacionar-nos-hi, a conèixer-la a cuidar-la,  fer-la créixer…

La independència ha nascut i és a la incubadora, amb tots els perills de qui encara no te vida pròpia sense ajuda externa, i nosaltres pares novells,  seguim amb la mentalitat de súbdits sotmesos als procediments protocol·laris de la nurserie de l’hospital.

Sembla que molta gent amb bona voluntat no ha entès que és responsable de la vida de la nounada independència i irresponsablement s’autoinculpa de no complir les normes que dicta l’hospital per tal que es mori el nadó.

Gent de bona fe s’autoinculpa sense sentiment de culpa davant d’uns poders judicials als que, per aquest fet, els hi reconeix implícitament una autoritat que no tenen ni els hi volem donar. La mentalitat de súbdit mesell fermat per tant de temps al fang, -en paraules d’Espriu-, sorgeix del substrat mes íntim de qui ha viscut tota la vida amb por a la llibertat i pendent del que dirà l’amo.

S’ha demostrat que l’Estat ja no és ningú a Catalunya. Amb un impuls sorgit de la part mes intima de cadascú, que per un moment ha fet el salt a l’altra banda del mur amb l’alè contingut i el cul apretat, mes de 2 milions de persones s’han atrevit a desobeir les ordres, vèncer les pors i fer un acte de decència personal. Ara, un cop fet el desideràtum d’un dia, tornem a l’altra banda del mur, on érem  abans, i ens inculpem de desobeir, oblidant el salt i tornant a la mentalitat de súbdit sotmès.

Jo no m’inculparé d’haver estat voluntari, responsable de local de participació, i votant perquè m’ha donat la gana.

Si després de tot encara no som capaços de ignorar les lleis espanyoles i establir la nostra, de res ha servit fer el milhomes un dia.

ENS PROHIBEIXEN VOTAR,   ENS PROHIBEIXEN EXISTIR

Els món dels blocs sempre ha estat un espai de llibertat, ho sabem molt be tots els que fa anys utilitzem aquest mitjà per expressar-hi les nostres opinions, i compartir-les amb altres blocaires. El bloc ens dóna la possibilitat de comentar i polemitzar ja que és un espai de llibertat i respecte absoluts. Aquest és el seu gran valor.

Tots nosaltres, de tan diferents ideologies i creences estem d’acord en una cosa: L’IMPERI DE LA DEMOCRÀCIA ESTÀ PER SOBRE DE L’ IMPERI DE LA LLEI. Quan s’invoca una llei per a silenciar-nos, aquesta llei esdevé il.legítima perquè emmordassa la democràcia. Els catalans estem sotmesos a aquest l’ús il.legítim i antidemocràtic de les lleis espanyoles.  

Podem discrepar de com hem arribat a aquest punt que som avui, de si el 9N havia de ser “consulta” o “participació ciutadana”; però ara som on som i, tot i la imperfecció a què ens ha obligat la suspensió per part d’un govern de l’Estat espanyol de la consulta prevista, ens hi juguem moltíssim en el 9N. És un envit, per tant, hem de votar de totes, totes.

Els qui estem acostumats a expressar-nos amb llibertat  i respecte ens comprometem a exercir la democràcia anant a votar el 9N. Farem que ressoni la veu de la gent, aquí i a tots els mitjans internacionals, sense que les prohibicions d’uns tribunals que estan al servei  de la política en lloc de servir el Dret, ens suposin cap aturador.

                        #VotarePerVosaltres

S’aprèn mes anant a fer gigaenquestes que escoltant als tertulians. Acabo d’entendre la doble transversalitat dels anti-consulta 9N.

A la andalusa de Torelló li diré Rocio, nomes a efectes de relat, no ens va dir pas el nom. Es una senyora gran, molt agradable i educada, ben vestida i pentinada que va treure el cap des de dalt de la terrassa d’una casa elegant i amb bones vistes sobre la Vall del Ges quan vàrem tocar el timbre de ca seva i li vàrem explicar, des de la distancia de la tanca del jardí, a què anàvem “Som voluntaris de la ANC i us venim a demanar la vostra opinió sobre com voldríeu que fos el nostre país. Teniu cinc minuts per fer una enquesta de sis preguntes?”. Va brandar una mica el cap i ens digué “segurament no soy la persona adecuada”. Li vaig dir “No viu aquí vostè?, aleshores… si que ho és”.

Baixà amb un cert recel i s’avingué a contestar informant-nos prèviament a mi i al meu fill, que fem tàndem enquestador, que ella era “andaluza”, feia seixanta anys que vivia a Catalunya. Casada i vídua d’un català, amb fills i nets catalans, va començar aleshores a parlar-nos en català per demostrar-nos que era una mica catalana també.

Estimava Catalunya, volia el millor per Catalunya “però” ella era “andaluza”, com si per ser andalús calgués una conjunció adversativa. Enyorava aquell temps en que va venir (no devia tenir ni quinze anys) i la gent catalana els van acollir, varen treballar i convivien amb ells “sense problemes” els hi parlaven en castellà, es clar. I ella també amb anys i panys va aprendre el català i el parla en la intimitat d’una conversa amb dos voluntaris de la ANC. “Todo estava tan bien… para que preguntarnos ahora?” Nunca he tenido conflicto con la gente de aquí y ahora… no se…. para que cambiar si todo esta bien?.

Li vaig fer la darrera pregunta de l’enquesta: “Anirà a votar el 9N?

A. Votaré i ja tinc decidit el meu vot

B. Votaré i no tinc decidit el meu vot

C. No votaré

“No se si iré a votar, para que votar si todo esta bien…”

Una de les transversalitats va per dalt. És la dels anti-9N, units per la “Unidat de Corrupción en lo Nacional”, que te sucursals a Catalunyai arreu de l’Estat. Son professionals, patronals, grups de comunicació i empreses catalanes, estrangeres o espanyoles units per llaços d’interessos econòmics. Els que hi perdrien molts quartos, i quedarien tocades trames ocultes ja en marxa, que haurien de començar de zero per muntar les noves trames de corrupció en un país nou i preparat per impedir-les, amb la gent indignada amb la corrupció.

L’altre és la dels anti-consulta 9N va per baix, és la dels ben-aposentats catalans, espanyols o estrangers que fan la viu-viu dins el seu estatus, que podrien veure’s amenaçats en la seva comoditat per una nova manera de gestionar el País Nou, son aquells del “salut i pessetes, que la resta són punyetes

Corruptes i aposentats, quin panorama!. Descarto en aquestes dues categories als demòcrates, els que aniran a votar no, així legitimen la consulta i exerceixen el seu dret

I em queda on col·locar a la Sra. Rocío, la “andaluza” que viu com una extracomunitària a Torello des de fa seixanta anys. No es una excepció, els guetos sempre son bombolles al torrent sanguini del país que poden provocar una embòlia gasosa quan es puja ràpid a la superfície.

Ells s’haurien de posar vermells de vergonya, i nosaltres, moderada com és la nostra llengua, només els podem dir “pocavergonyes” i no “sinvergüenzas” com mereixen.

Vermell és el color d’una vergonya d’Estat anomenat EspaÑa que prohibeix als seus ciutadans d’expressar-se lliurament, -no esmento les últimes “gestes” de La Roja”per no barrejar coses- i groc es el color que hem escollit per el nostre País, i que exhibim per cridar l’atenció a autòctons i forasters, anem al fons de l’escut de Carlemany, guaitem entre les quatre barres, i engroguim Catalunya de dalt a baix per fer-nos veure. Posem faldilles a les estàtues, fulards a les figures, faixes als fanals, domassos als balcons, i emboliquem castells com si fossin confits.

Fa dies pujàrem al castell d’Orís, ahir pujàrem al “castell dels moros”, al Castell de Torelló (terme de Sant Vicenç, tot sigui dit) per fer de Christo català.

Tan de bo fóssim botiguers de pastisseria, artistes el l’art d’embolicar delicadament llepolies i no simples aficionats voluntaris que encara no hem fet cap màster com a embolicacastells perquè certament se’ns va embolicar la troca. No és gens fàcil l’art funerari del egipcis que encara avui dia perdura sobre uns ossos mil·lenaris!.

Embolicar pedres batudes pel vent dalt d’un turó és una feinada, i de la idea que un en te al cap a la realitat que palpa amb les mans quan s’hi posa hi va un bon tros de decepcions. Havia pujat prèviament a prendre mides (perímetre de la circumferència, alçada, desnivell del terreny) i portàvem tallat a trossos les tires de plàstic groc que ens calia. Camí amunt i bufant qui mes qui menys, que allà dalt s’hi arriba només a peu.

Al caient de la tarda el sol ja és baix, i el nostre país petit del Ges i la seva Vall , del Fornés i del Ter s’estén als peus nostres, picant-nos l’ullet des dels vidres de les claraboies i les finestres amb les lluentors de la llum de biaix, la boirina, i les espirals d’alguna columna de fum innocent.

Fa goig veure on vius i viure en veus, amb la sensació de totalitat del territori,  amb el gran angular que abasta del Munts a Cabrera, del Pirineu al Montseny, i allà en un gep que no veiem perquè hi érem damunt, hi ha el castell que hem vingut a embenar.

Sembla fàcil, comences per baix i donant voltes en espiral a aquest braç de gitano de punta, acabes per dalt. Només és una torre rodona, una torre de guaita per vigilar si venien “els moros”. Però no és fàcil, es complicat, ens caldria una maquina de retractilar i que pugéssim la torre sobre un palet que donés voltes, i en canvi sols portàvem un cúter, cordill, cinta americana per enganxar, i la bona voluntat de fer-ho el millor possible. En podem valorar l’esforç i les ganes, el resultat és discutible. Des de baix no es veurà res mes gros que una diminuta cagarada d’oca, però la il·lusió que i ha al darrera d’aquest acte agosarat de fer del País groc un país nostre, on ens anomenen nosaltres i no ens calgui cap mes nom, és enorme.  Estic esperançat.

Això és una història que conten, com totes les històries si no és vera potser és ben trobada.

Diuen que el Burgmestre de Pimburg, despres d’haver eliminat els rats del poble amb l’ajuda de Walter Romberg, el flautista, va caure en un profund abatiment, i malenconiós va marxar de la conca del Wesser. Ell era un home fet i dret que havia assolit fama i honors, però no n’estava satisfet. Un corc li rossegava l’ànima i el pensament.

Quan s’esgota el fons de gloria i les victòries heroiques, la solitud fa companyia a les hores lentes, i el cor  batega amb la monotonia del ritme de supervivència, sense entretallar-se amb l’alè de la emoció sobtada. Els anys i les ferides que no es veuen ni es cusen resten entreobertes i palpiten amb un dolor suau, que al mateix temps és delícia i brasa que crema somorta dins l’esperit que pateix.

Ritter, el Burgmestre, després dels fets de la plaça, i pacificat el poble marxà pel camí ral a lloms d’una euga caminadora, cap al sud, amb una feixuga càrrega invisible dins seu i deixà penjats de l’última pedra de terme els oripells i la vara de comanament per ser en endavant només un cavaller cercador de l’amor.

A la gloriosa insurrecció popular, amb xocs entra la gent i la milícia del Ferrer, contra la passivitat del regidors i l’avarícia dels burgesos, Hans el narrador, no esmenta Führunda, la forastera acabada d’arribar a Pimburg. I en acabar ningú es recorda d’ella, però hi era com rodamón d’una via inacabable de passos encaminats a trobar un cavaller enamorat que la fes princesa dels somnis i senyora del cor. El seu pelegrinatge l’encaminà també cap al sud, caminant llegües i respirant sentors de romaní i espígol que li estovaven el pit i li afluixaven la faixa de l’enyorament que li estrenyia.

Ritter el burgmestre, ara cavaller del cor amatent, va cavalcar fins fer-se fosc, i parà a fer nit al peu d’una alsina surera. A l’interior d’un tros d’escorça esculpí amb el ganivet un cor i una sageta i ho posa a terra amb la punta assenyalant la direcció en que caminaria l’endemà.

Führunda, la xiqueta valerósa que anava a peu i carregada, dormí sota una alsina, deu llegües mes enllà i l’endemà reprengué la marxa, passant  por on havia descansat el cavaller i descobrí la seva existència en un cor abandonat en el camí i una sageta amb la direcció a seguir.

La següent nit el cavaller errant de solitud tornà a dibuixar el cor i la sageta que indicarien la direcció de l’endemà, i la forastera de totes les terres troba de nou l’escorça que li engrandí el cor.

Corregué tot el dia fins caure defallida a la nit, però no encalçà cap mes cor i cridà als quatre vents a l’hora del crepuscle un lament que escruixia, i arriba a oïdes del cavaller solitari.

Diuen que a partir d’aleshores cors i laments s’entrecreuaven cada nit sense adreça fixa i que s’enamoraren de l’espai i del temps, sense veure’s, sabent-se només de l’existència i abocant-se al balcó dels anhels, des d’on un paisatge esplendorós i inacabable es menja a mossos rodons, sense empatx i sense gana, com un brot de raïm madur i dolç.

I s’enamoraren, i es parlaven a crits de cor en el silenci i a xisclets en la llunyania, sense veure’s mai, i així eren feliços.

Un dia però, anant a buscar aigua per beure al riu, es trobaren a banda i banda en ribes oposades i es miraren sorpresos i angoixats per la fi del somni.

Uns diuen que ell va creuar el riu i ella va fugir, altres que fou ella qui nedà cap a ell, i males llengües afirmen que els esclataren les il·lusions com una magrana que madura i es panseix al cap de poc, amb el temps just de mastegar els grans saborosos, perquè tot allò que madura i es gaudeix és efímer, la fruita dolça s’amarga en un sospir, i diuen, gent estranya i poc confiable, que és mes prudent imaginar la florida i el fruit que tastar-lo.

La padrina que m’ho contà diu que ella, quan era jove i bonica, tingué un amant que l’amava i la cenyía amb un llaç lleuger d’aquells que tiben i solten, i quan trobà un amor que li peixia pa amb mel als llavis i li enllaçava garlandes al coll, la fruita madurà de sobte, dolça i breu, li esclata a la boca i es pansí.

I aquí acaba el conte tal com me l’han contat.

M’ha semblat adient recuperar per un dia el meu antic nom de bloc, avui que es mes necessari que mai observar i escoltar abans d’opinar i mes encara, de jutjar. Així doncs, recopilo algunes observacions per compartir, com el pa que mengem:

 1.-Entre anar a votar el 9N i no anar a votar, la gent anirà a votar. Per tant, els que diuen que es una consulta sense garantíes, de fireta, etc, hauran d’oferir una altra cosa tan atractiva com anar a votar. Ho tenen difícil.

2.-El “Gobierno de la Nacion” (España) també ho te difícil. Recorrerà també això al TC?. Amb quina base “legal” si s’empara en una llei ja existent i no recorreguda?. I si no ho impugna i ho menysprea tindrà una votació que va jurar que mai es produiria. Si així fos, el PSC, PP, Ciudadanos, essent legal, no anirien a votar?

3.-Si l’Estat ho impugna, serà una nova baula a la cadena dels “NO a tot” i ens carregarà encara mes de raó de cara al reconeixement internacional.

4.-Si no ho impugna, per molt que digui que es una consulta “de broma”, al estar convocada per un Govern legítim i no per la societat civil com el 13N, esta reconeixent de facto  el dret de convocar-la per part de la Generalitat i vista la pregunta, que la sobirania de Catalunya és subjecte de dret.

5.-Es de suma importància que el 9N es voti, tots els partits sobiranistes ho han dit i difícilment poden posar-hi pegues, i es de suma importància també perquè tots els que han afirmat rotundament que el 9N no es votaria es quedin amb cara d’imbécil.

6.-Els partits sobiranistes també tenen una bona papereta. Recolzaran al Govern i, ja que no hi ha unitat, aniran a remolc?. ICV farà cua testimonial el 9N, com diu l’Herrera, en uns locals tancats mentre la gent vota en uns altres?

7.-Com es convocaran unes plebiscitàries si es potestat del President i aquest ho condiciona a una llista única dels partits sobiranistes?. Pot fer ERC la DUI sense ser al govern?

8.-Aguantarem la gent gaire temps sense que palpem uns resultats per els que estem batallant tant?.

9.-La ANC pot acceptar altra cosa que no sigui votar el 9N?. Ahir sentia al Mafany parlant de “passar pantalla” i anar directament a la DUI. Com?

10.-Acceptarem els membres i simpatitzants de l ANC que ens diguin que “passem a una altra fase”, ometent votar?.

 Veus que semblen ben informades, com el jutge Santiago Vidal, diuen que és en marxa una operació molt complexa en que tot esta mil·limetrat.

Tot aixó només son idees sorgides de escoltar, mirar i relacionar fets i paraules, res a veure amb cap anàlisi polític, que no es la meva feina. El mes important per nosaltres no son els opinadors que ens donen les seves conclusions fetes, sinó la recol·lecció d’elements que ens ajudin a formar la opinió pròpia.

Si el meu país independent fos com España hi lliutaria en contra amb tota la força i renegaria d’ell. No és España contra qui lliutem, i menys contra els espanyols, és contra un sistema podrit que ofega a tothom.

Sí, el constitucionalisme s’ha alçat com a pseudoideologia destructiva en lloc de ser un arbitre de conflictes, i ha matat la democràcia com la MATO mata al gos, això és pur feixisme d’extermmini, por a l’altre.

Les arteries de la informació s’han capilaritzat tant que la sang arriba al riu abans de la ferida oberta i hom tem la cura d’un mal que encara no ha esdevingut, o recull els beneficis d’un be que és per arribar. Posem la bena abans de la ferida, el carro davant dels bous, diem blat abans d’ensacar i lligar, no pas per imprudencia nostra, mes aviat per l’abassagadora fatwa dels oracles que no callen en tot el dia. Paraules i mes paraules, declaracions sobre fets que ningú sap, tothom imagina a la seva manera i les xarxes i els mitjans ho aboquen a galledes de twits i platós d’experts.

Quin mal de cap, em poso la granota, guants, botes i mascareta per remanar entre el greix i les espurnes, la pols i el fang, perque soc a l’obra i m’he d’arromangar. L’obra de casa ja es prou feixuga com perque l’obra del costat ens aboqui runa, però és que n’esta plena. España és en runes, no sap qui és ni es coneix i te la gent desorientada, em fa pena que els españols no tinguin una causa per que lliutar com tenim nosaltres, que segles de prepotència i altaneria hagin sepultat les seves virtuts, que en tenen, sota una capa gruixuda patrioterisme resclosit, encara que efectiu per deslocalitzar la realitat a l’imaginari col·lectiu de les terres de la Meseta i mes enllà.

Pobre EspaÑa, a mi també ”me duelen los españoles”, no pas Unamunescament, sinó mes be com a gent del carrer amb qui convisc sense especial conflicte (excepte una minoraia que vol crear-ne). Per aixó m’indigna, també la injustícia del que s’han fet de la seva España un cortijo, i no paguen ni el PER per seguir al poder. Hi ha una bon grapat d’españols que es deixen putejar (segons les enquestes) o es que hi ha encara un elevat % que vota la corrupció com la famiglia mafiosa seu a taula i menja junta mentre s’estudien qui sera la propara victima?

No perdem de vista el conjunt, enderiats com estem amb això nostre, els enemics de tots son els poders MATO, els poders judicials controlats i al servei de la España profundament corcada, i la por dels nostres també, que dubten com Sant Tomás que votem el 9N, i es deixarien lliscar pel tobogan de la immobilitat de pura mesquinitat.

No em dolen els catalans, ni tampoc España ni els españols, de fet no em fa mal res i som prest a fer feina,

Salut i brega.

Ens ha tocat ser els primers i ahir vàrem començar a pitjar timbres per fer la Gigaenquesta a la Vall del Ges: Torelló, Sant Pere i Sant Vicenç. A les 9 del mati a la Plaça Nova érem una bona colla i ens  repartíem la feina. Cadascú una llista exacte d’on havia d’anar, un mapa, un codi de mapa, el full d’enquesta –sis preguntes- un full informatiu, la xapa de voluntari, i uns post-its de “Jo Vull”.. per regalar.

Hi ha qui tenia la panxa una mica encongida per això d’anar a trucar portes… “i si t’obre algú que et coneix…”?. Això ho he sentit de gent que es de la ANC i s’ha fet voluntari, no és que em sorprengui, però em fa pensar en el nivell de compromís de cadascú en situacions de marejol, i ja no diguem de tempesta o galerna.

La por és lliure, i és posant-se prova quan marca l’agulla del temor, aquella que potser no es mostra als altres, però la mesura cadascú amb unes punxades als budells, i està be que sigui així per ser conscient de les pròpies febleses.

Anàvem per parelles, he sortit amb el meu fill a fer el carrer i no ens ha mossegat ningú. Ens han obert on hi havia gent, no ens han obert on no hi eren i els hem deixat l’enquesta a peu de porta, ni tampoc han obert on clarament no hi vivia ningú i no hem malgastat material. Només a dos llocs ens han dit que no “aquí no compramos nada”, i un iaio sord i perdut no ha entès res i ho hem deixat estar. La resta, aproximadament un 25% del 65 llocs que hem visitat, han fet l’enquesta i l’han signada.

En diuen “anècdotes” del que explica la gent que ha anat a fer l’enquesta, però no son anècdotes, jo en dic experiències, incisions en la realitat i en la diversitat, precisament el que demanem quan exigim “VULL VOTAR. Des de casa, amb els nostres, no sabem gaire res del que pensa la gent que no és “la nostra”, anant porta per porta es pren consciència de la realitat, aquesta que els oracles de les tertúlies ens pontifiquen, ells que en sa puta vida han anat a trucar una porta i només paren l’orella als seus “contactes”.

És pesat, no diré que no, però alliçonador, enfrontar-se un i altre cop amb una porta que s’obre i una cara dubitativa que et rep en bata o en calçotets, amb l’escombra a la mà, el boli als dits o el davantal i l’eixugamà entre mans, olor de resclosit, de net, olor de dinar, llum de l’escala que s’apaga i et deixa a les fosques a mitja frase, amunt i avall. Riu te’n de les curses de muntanya amb desnivell de deu mil metres, això nostre és una cursa de molt nivell on tothom guanya credibilitat i perd la vergonya si en tenia, una cursa de fons que ha de passar per 3 milions de llars catalanes, les dels convençuts les dels mes fatxes i fatxendes i la dels dubitatius, com la mestressa que ens ha rebut amb el davantal i una olor de gambes a la planxa “que tirava pa’trás”. “Estaba haciendo la comida” -encara no era ni la una-, i preveia que ens diria que no tenia temps, però ha dit que sí: “de que va ezto”?. Li hem explicat en català, tot i el seu accent andalú, i ha dit que vale mentre una figura darrera seu, el marit suposo, remugava no se què en contra. “Tu vete pa’dentro que yo me ocupo”.

I ens ha contestat l’enquesta de forma meditada cada pregunta, interessada en això de fer un país nou, “que eztamos mu mal”, i encara que no sabia ben bé què votarà, però vol votar, “por supuesto que sí, no se si sí o què, però hay que votar siempre”. I no ha tingut dubte a donar el seu nom i signar.

Recomano una dutxa de realitat a tot aquell que vulgui tocar-la, a mes de -o en comptes de- que te l’expliquin els saberuts de la les tertúlies de la tele.

Son uns cracs quan s’hi posen, els costa arrencar per pura mandra, però quan el deber los llama, els guardians de la LLei encen la flama de les defensas patrias i engeguen el turbo. Han estat amatents, de guàrdia tot el cap de setmana passat i amb els deures ja fets, tot escrit i a punt per el moment. I no ens han fallat

Qui millor que ells?. No han arribat al cap de munt de tot per una carambola, sinó per moltes. Si només fos per una hi arribaria tothom, son uns mestres del billar a tres-centes bandes i escaig, amb una habilitat fora mesura per ser al mateix temps, taula, bola, tac, guix, tapet, i situar els diamants al punt que els hi convingui per fer punteria fins i tot si erren la tacada. Amb gent així no cal patir-hi, podem estar tranquils.

Em preocupa aquesta noticia. No pot ser! Arrencada de cavall i parada de burro?. No, seria un descrèdit que no es poden permetre aquest team de dotze, deu homes i dues dones sense pietat per les il·legalitats. Els interpretes de les santes sures Constitucionals tenen per missió fer de mare de totes les lectures i alletar la Constitución Española com si fos acabada de néixer, ni que ja vagi cap a la quarantena, una edat provecta per una norma que els ciutadans menors de 55 anys no varen poder votar, i en la seva senectut, pren asil en aquest edifici destinat a les cures intensives de la filla mimada, pactada i única del parlamentarisme post-franquista.

Tot un repte per aquest servidors de la Llei de lleis, veritablement han de ser uns Jutges de jutges d’un jutjat que es “mes que un Jutjat”, i no ens poden deixar penjats.

És el judici dels millors, dels que s’han passat la vida jutjant-ho tot, per ells ha arribat l’hora postrera, l’hora de la veritat constitucional, i estic convençut que no em faran quedar malament si dic que en quatre o cinc dies com a molt tindran escabetxat l’aixecament de la suspensió automàtica, -en la que no hi han pogut fer res per llei i per on els han fet un gol per l’escaire-, i si m’apreteu fins i tot podrien tenir la sentència publicada, amb tots els pronunciament favorables a la legalitat i pulcritud tant de la Llei con del Decret de convocatòria fet des de Catalunya.

No n’esperem menys, el cas és tan clar que els raonaments jurídics, els “considerandos” caben en una línia que ells, com correspon, sabran escriure millor que jo. Ara que ja estan en la recta final de la seva carrera, no poden arribar mes amunt, però si caure avall de tot. Segur que pensaran en la història i el lloc on aquesta els posarà.

Per tant afanyeu-vos i deixeu-vos de punyetes, que el 9N anem a votar.

El cos d’Advocats de l’Estat (espaÑol) fa setmanes i mesos que carretegen legislacions (lots de lleis) de les lleixes a les taules, de les pantalles al pendrives, de les golfes a les botigues dels mercaders de vell, dels arxius de Indies i de Salamanca a la bàscula de la Moncloa. Han de fer pes, molt pes, tones i tones, amb tota la paperassa que trobin, els cal tot el pes de la seva llei per aixafar aquelles lleis que no son seves i no els hi fan el pes.

Aquesta és la insuportable lleugeresa dels arguments legalistes  emprades com a portavions  per la maquinaria de qualsevol Estat. Qualsevol jurista us dirà -en privat- que “Dret” i “Llei” son dos objectes que tenen la relació que defineix el Poder en cada moment, però mai és una relació biunívoca.

De les moltes definicions que es poden fer de Llei, em quedo amb aquesta: “la Llei és la legalització de la voluntat del Poder”. El Dret hi pinta poc o gens, perquè una cosa és legalitzar – cosa que fan les lleis- i altra diferent, legitimar que és l’objecte del Dret.

Ara és a punt de caure, com fruita madura, tot el pes de les lleis de l’Estat espaÑol, amb els seus llamps i trons i la pedregada seca  sobre una “lleieta” catalana que no es del seu grat. Totes les lleis de primera divisió contra una de tercera regional. Es un partit que pot ser llarg, amb pròrrogues, xocs i expulsions, i sobretot amb un àrbitre comprat, però vol dir això que el perdrem? (Qui subscriu juga amb la “lleieta”)

No, ni de lluny, encara que la facultat de fer lleis irrebatibles sigui una estructura d’Estat, estem creant un fonament sobre el que bastir una altre estructura d’un altre Estat, que és desobeir les lleis del Estat actual que ens impedeixen fer lleis del Estat futur. Ara es tracta d’arribar a un punt final que al mateix temps és un punt de partida.

Aviat pesarem amb la balança de precisió el pes de la llei expressada en quilo-articles i mili-raons. El promig ens donarà el pes específic de les lleis espanyoles i tot i la pesadesa, percebrem la seva insuportable lleugeresa de raons. Al final no s’imposa mai allò que mes pesa sinó el que es mes lleuger i digereible

Quan tinguem estructures d’Estat i siguem un Estat, ja no hauré de tornar a escriure aquet apunt que valdrà també per les lleis catalanes, si be espero que en un país nou la relació entre els objectes “Dret” i “Llei”, tinguin una relació menys divergent, que al cap i a la fi, això del Dret és per no anar tan de gairell.

No hi ha manta ni abric que escalfi tant com uns braços. Si una funda nòrdica o un càlid abric de llana valen uns bons dinerons, llogar uns braços com a bufanda durant una hora bé deu valer un bon grapat de dollars.

La Samantha Hess, veïna de Portland- Oregon –EEUU of America, s’ha fet abraçadora professional i fa abraçades a mida. Les fa i les cobra, com “fem” els petons a la catalana, “just on time”, i no pas a la madrilenya, on “donen” besos i també “dan palos de ciego” gratia et amore com hem vist fa temps.

A imatge i semblança de la gran Amma, -la mare de totes les abraçades-, la Samantha viu d’estrènyer, però cobrant, i suposo que amb la pràctica haurà après la tècnica de les diferents apretades i afluixades  que estimulen la oxitocina dels seus clients, ja que precisament d’això es tracta, de oxitocinar al personal fins a cert punt i límit. El punt és l’hora convinguda en el contracte que hom ha d’abraçar abans de ser abraçat i el límit, el decòrum a l’americana.

La oxitocina, diuen, és la hormona de la felicitat però no hi ha medicaments oxitocínics sinó persones oxitocinadores, o situacions que estimulen la pituïtària, fàbrica d’aquests òxids tocínics en situacions determinades que van de bracet amb la sexualitat i el part.

La societat nord-americana és d’un puritanisme calvinista i luterà que no es dona en les societats catòliques, mes farisaiques, on allò permés i normatiu ha estat sempre l’antinatura dels sentiments i els comportaments, de manera que ha donat origen a uns especimens que han desenvolupat un enginy especial per passar-se la llei pel folre i els abraçadors i les abraçadores, mútuament per la pedra.

Per tant, l’abraçador de taquilla aquí no te futur i si  a algú li calen abraçades amb urgència o les hi recomana el metge  només cal que s’abraci amb efusió al primer que passa, recordant vells temps i antigues farres, i ni que l’abraçat sigui un perfecte desconegut, gosarà desfer-se d’uns braços que envolten i unes mans que piquen o acaricien l’esquena. Les oxitocines les tenim mes a flor de pell que a Portand, i els bàrbars del sud encara som tan poc civilitzats com per distingir que allò que es paga amb diners no es pot donar amb abraçades. Per tant, peguem-nos abraçades sense pagar, al menys fins que respirar sigui gratis i els braços no afluixin.

Te raó Rajoy, mes valdria que no haguessin fet el referèndum a Escòcia, perquè saber és dolorós i escapça la il·lusió d’imaginar. Un resultat, poc divulgat, ha estat molt colpidor, però ja m’ho temia: els avis son egoistes i no estimen als nets. Es mes greu aquesta constatació que el NO a la independència?

Els números, com diu la pissarreta d’en Partal, son demolidors: “primer de tot que no em toquin la pensió, i per si de cas dic NO”. La meva impressió és que no son només als avis escocesos qui reaccionen així, sinó els jubilats (avis per extensió) d’arreu, davant una situació de canvi, i per tant d’incertesa, semblant a l’escocesa. Els d’aquí també. Ho dic amb coneixement, perquè de tu a tu així m’ho han dit.

L’egoisme és una malaltia comuna que muta com la grip, curable i controlable amb la vacuna de la generositat, però en la vellesa es fa crònica. En general, els avis “estimen” els nets com molts pares “estimen” als fills, com a font d’alegria, i aquí s’acaba l’estimació. Qui es senti ofès per aquesta afirmació que faci una honrada reflexió personal i quedi en pau amb la seva consciència si pot.

Gairabé 4 de cada 5 avis es escocesos ha votat contra el futur per el que votaven els seus fills i nets, i davant aquesta realitat la pregunta és: tenen dret a votar la gent gran per un futur que ja no els pertany? Preguntar no és ofendre i per això pregunto, no em vull fer il·lusions vanes ni viure al núvol. Tenim una societat on l’egoisme és un valor a defensar, amb exemples diaris, i la vacuna no esta disponible a les farmàcies ni es recepta als ambulatoris.

Aquells que ja tenim una edat, o dues, si és que volem votar pel futur, podem prendre dos camins: abandonar el mon o preguntar als nostres fills i nets com imaginen el seu futur i recolzar-los. SI hagués estat així altra gaita cantaria a Escòcia.

Descansi en pau el YES al sí de la Gran Bretanya.

Anem.

Quan escric això els escocesos voten si volen ser o no independents d’Anglaterra, fins demà matí no sabrem el resultat.

A mi em sembla forassenyat que un país, si es reconeix col·lectivament com a tal, voti si ha de ser o no independent d’un altre país en nom de la democràcia. Cap Estat dels ja constituïts com a tal ho faria, i aquí és on hi trobem la diferència: un Estat no és necessàriament un país, és una teranyina jurídica, una almadrava o una vaixell que pesca per arrossegament amb la “barra italiana” emportant-se per la força tot el que escombra.

L’Europa dels Estats és el pany i forrellat de l’Europa dels Països, i a semblança de les presons daurades per apaivagar la set de llibertat dels presos, “l’Estat del benestar” (econòmic) ens fa esclaus “feliços”.

No se si Escòcia dirà Si o No a la independència, segons diuen vindrà de poc en un o altre sentit i aleshores què passarà?.

Passarà, com sempre, que els indecisos, els cagadubtes, els menfotistes, els no  compromesos, seran el saquet de sorra que desnivella la balança cap a una o altra banda i fa guanyar o perdre. Quina absurditat de democràcia.

No m’agradaria que això pesés al meu país, que es guanyés per la mínima. Guanyant per la mínima seriem un Estat, no un país; la cohesió fa els països, la imposició fa els Estats.

Com l’ou, que és anterior a la gallina, sens dubte les comunitats humanes són anteriors a la democràcia, però la gallina de la democràcia d’or ens fa els ous cada dia mes petits. La faldilla escocesa  pot ser és el decorat que amaga la manca de decòrum d’uns bòxers apretats o la llibertat del descalçotat que s’allibera de l’Estat que el te agafat per les enquestes.

Al menys els escocesos tenen ocasió de votar democràticament, i els Estats assimilaran la democràcia als seus interessos, sense sotmetre els seus interessos a la democràcia

Proposo el Kilt escocès per tapar les vergonyes de la democràcia