Cafè en gra

Cometre errors conceptuals al aplicar principis que son vàlids solament en el context per el que han estat definits es com fer el ridícul  parlant en un enterrament com si fóssim en una boda.

El president Mas és un home de formació empresarial que li ha tocat i ha assumit prou be el paper de dirigent polític en temps somoguts.

Com que és aquest el seu perfil i el seu tarannà, pertany a un partit, CDC, farcit de interessos econòmics mes o menys quadribarrats, amb tampó de liberals, socialdemòcrates i integrats, no podem pretendre que es tregui la sandàlia ni sigui explícit com un David Fernàndez. Fins aquí ho entenc.

Però quan després d’assajar el 4-3-3, el 4-3-2  i la permutació del extrems -és un dir en un partit de centrecampistes vocacionals- pretengui empatar amb el Real Madriz per deixar de ser eternament La Gramanet (amb tots els meus respectes cap al petit) és confondre la velocidad con el tocino, com li diria la Santamaria -marededéu!- amb aquells posat displicent de castellana vieja que s’acaba de cruspir un lechoncillo al mesón Casa Cándido.

Una cosa és haver estudiat a ESADE i altre haver llegit L’Art de la Guerra” de Sunzi en la seva versió genuïna de 25 segles enrere i no com a adaptació feta per les escoles de negocis.

Sunzi deia: “La guerra és un assumpte de summa importància per l’Estat. És el camp on es decideix la vida i la mort; és el camí que porta a la salvació o a la perdició. Per això el seu estudi és imprescindible”.

Reduir el concepte polític d’independència a un negoci i aplicar-li les estratègies negociadores pròpies d’empreses amb tan sols uns interessos econòmics és un error polític impropi d’un dirigent o/i una actitud pusil·lànime, dóna munició a aquells que volen fer veure que la lluita per la independència és només un afany de mes diners per part nostre, i que tots els catalans som uns pactefiscalistes.

A ningú se li pot exigir ser un heroi, en Mas ha demostrat ser complidor, ens ha sorprès a molts positivament, però no és cap heroi, te por i se li nota massa, en el llenguatge no verbal, en la frenada quan venen corbes, en el dubte en llançar a porteria, en la desconfiança dins del vestidor (motius en té) i en l’equivocació imperdonable de oferir un empat a mig partit.

Com li diria el nostre entrenador de capçalera, el matiner Pep Guardiola, i el també nostre malaguanyat Tito Vilanova, que ha lluitat fins al final, l’equip que surt a empatar perd segur.

Sobretot si el contrari és un “killer” com l’Estat Espanyol.