Miratges digitals
Si els ulls no troben allò que el cor necessita el volcà que viu dins del pit encarrega la feina al cervell, i la ment genera un miratge.
No es pas que els miratges no existeixin ni siguin falsos, els miratges serveixen per no morir, o si mes no per allargar la vida fins que ja no hi ha cap esperança.
No parlo pas del caminant assedegat que travessa la sorra del desert i veu un oasi a on mai no arribarà, no parlo de Lawrance d’Aràbia, sinó de qualsevol de nosaltres que des de qualsevol lloc del mon, còmodament instal·lat davant la pantalla d’un instrument que permet veure el mon per un forat, pateix el miratge de la comunicació digital. Parlo de les vídeo-conferencies, del Zoom, del teletreball, de la il·lusió de realitat que crea en amics, familiars, enamorats, parelles o desaparellats, que viuen allunyats en l’espai i del miratge de la proximitat que els fa confondre la relació personal amb la relació virtual. Pot semblar igual però es molt diferent.
Quan existien les cartes escrites a ma entre l’enviament, la recepció i la resposta havíem de comptar un mínim de 15 dies o mes, el concepte de distància anava implícit i no calia explicar-lo però en la comunicació en temps real oblidem que el temps, el lloc i les circumstàncies de cada un dels interlocutors es diferent que en la comunicació personal cara a cara.
Es un oblit induït per el miratge de la proximitat, es l’entorn presencial que compartim en el cara a cara el que fa que vibrem en sintonia, intercanviem, socialitzem i ens entenguem, o no, però que evita els mals entesos, les males interpretacions. He vist i experimentat converses desastroses que han acabat malament, mirades, bromes o paraules que han estat interpretades com a desagradables o ofensives amb el nostre interlocutor a distancia, cosa que mai hauria succeït en un cara a cara.
No signaria pas que aquests avenços tecnològic ens hagin facilitat la vida, mes aviat en l’han complicada, perquè tot es impersonal, distant, breu, urgent i utilitari. Valorem mes la utilitat que altra cosa, i si presumin d’éssers humans hauríem de parlar de persones i no de màquines ni xips, ni robots ni d’automatització, ni de guanyar temps.
El temps es per perdre’l, com el perdien els filòsofs de la Grècia clàssica. Nosce te ipsum segueix essent una assignatura pendent