Cafè en gra

Si els ulls no troben allò que el cor necessita el volcà que viu dins del pit encarrega la feina al cervell, i la ment genera un miratge.

No es pas que els miratges no existeixin ni siguin falsos, els miratges serveixen per no morir, o si mes no per allargar la vida fins que ja no hi ha cap esperança.

No parlo pas del caminant assedegat que travessa la sorra del  desert i veu un oasi a on mai no arribarà, no parlo de Lawrance d’Aràbia, sinó de qualsevol de nosaltres que des de qualsevol lloc del mon, còmodament instal·lat davant la pantalla d’un instrument que permet veure el mon per un forat, pateix el miratge de la comunicació digital. Parlo de les vídeo-conferencies, del Zoom, del teletreball, de la il·lusió de realitat que crea en amics, familiars, enamorats, parelles o desaparellats, que viuen allunyats en l’espai i del miratge de la proximitat que els fa confondre la relació personal amb la relació virtual. Pot semblar igual però es molt diferent.

Quan existien les cartes escrites a ma entre l’enviament, la recepció i la resposta havíem de comptar un mínim de 15 dies o mes, el concepte de distància anava implícit i no calia explicar-lo però en la comunicació en temps real oblidem que el temps, el lloc i les circumstàncies de cada un dels interlocutors es diferent que en la comunicació personal cara a cara.

Es un oblit induït per el miratge de la proximitat, es l’entorn presencial que compartim en el cara a cara el que fa que vibrem en sintonia, intercanviem, socialitzem i ens entenguem, o no, però que evita els mals entesos, les males interpretacions. He vist i experimentat converses desastroses que han acabat malament, mirades, bromes o paraules que han estat interpretades com a desagradables o ofensives amb el nostre interlocutor a distancia, cosa que mai hauria succeït en un cara a cara.

No signaria pas que aquests avenços tecnològic ens hagin facilitat la vida, mes aviat en l’han complicada, perquè tot es impersonal, distant, breu, urgent i utilitari. Valorem mes la utilitat que altra cosa, i si presumin d’éssers humans hauríem de parlar de persones i no de màquines ni xips, ni robots ni d’automatització, ni de guanyar temps.

El temps es per perdre’l, com el perdien els filòsofs de la Grècia clàssica. Nosce te ipsum  segueix essent una assignatura pendent

El cor de la Terra es un infern on tot bull, el magma es el cor calent del planeta que nomes es refreda quan s’obre pas a la superfície, i la lava que ja no es magma autèntic, sinó la seva energia degradada, s’aquieta i s’ajeu sobre els seus ancestres que es van refredar abans, fa milions d’anys dels nostres, i uns pocs instants en la vida de l’Univers.

El planeta Terra on ens diuen que vivim, no l’hem vist mai sencer, en coneixem només petits paisatges com minúsculs diorames de pessebre que veiem cada dia en un angle que avarca amb prou feines mitja circumferència tot i movent els ulls; poca cosa per la visió i molta per la imaginació

Els humans, que vàrem arribar els uns de Venus i els altres de Mart, ves a saber com i quan, arribà un moment, que com la lava, ens solidificarem en colades successives, unes a sobre de les altres i enterrarem els morts i l’orgull de les civilitzacions a capes sota els fonaments i deliris dels vius, en successius estrats, talment com en el planeta tercer del sistema solar el xarboteig del magma ha creat modelant-la, una  superfície en forma d’esfera, torturada per explosions i implosions, amb abismes abissals i cims zenitals que ens esquincen l’anima nomes de pensar-hi.

Vivim en un mon de titans i no ens n’adonem.

Quan ens permetem pensar en tot això i amb la imaginació ens elevem com una nau espacial vers l’espai exterior, per sobre de la pobre mirada perduda a ran del terra, la nostra visió dels ulls, de cent-vuitanta graus amb prou feines, ens atrevim a veure allò que mai hem mirat ni ens han deixat veure: raonem, pensem i ens admirem del  miracle de la ment que ens ofereix, si en som capaços, cercar els nostres orígens de magma bullent i de lava primitiva, i a diferencia dels minerals, en som conscients del miracle de la vida.

Aquesta saviesa a la que hem arribat es la felicitat a la terra.