Cafè en gra

A algú se’l hi va acudir, no se quan, un espai tancat obert: el concepte de la botiga sense porta i, dins, l’espai sense taulell, i en l’espai sense taulell mostradors en lloc d’estanteries, sense vidres d’aparador.
On és ara el fora i el dins?

Dins, dependents discrets, quasi invisibles (molts cops introbables); línia de caixes en fila, com menjadores, porta de sortida sense compra, una i  única.

Vàrem entrar tots a la trampa, com abelles al nèctar, il·lusòriament  i il·lusionadament, entràvem només a mirar, sense l’obligació de dir al dependent què volíem, sense haver de disculpar-nos per haver fet desfer cinc camises i deu jerseis sense comprar-ne cap.

Entrarem voluntàriament -així ho crèiem- a la llibertat de veure, comprar, i decidir. Entràrem la llibertat de deambular per un espai agradable i ben condicionat. El nostres amables i espavilats captors ens fidelitzaren amb descomptes, regals, promocions i rebaixes. A canvi de comprar “sense que ningú ens hi obligui”.

Va funcionar, i les velles botigues amb porta, taulell, dependents, conversa, olor de ranci, espera, i assortiment limitat “-això no ho toquem aquí-”, varen quedar fora d’òrbita.

Va ser el primer pas que va propiciar el segon: la botiga sense botiga, sense porta i sense dependents, amb caixa per a crèdit-cards, i les incitacions a la compra, no només des dels anuncis (banners), sinó des d’amics, familiars i coneguts convertits en anunciants per compte de feisbuc, twiter, guatsap i empreses afins que viuen al mon de les TIC’s.

Dues empreses, Facebook i Google, els Grans TIC-TAC’s marquen l’hora mundial dels ritmes de tots nosaltres. Saben com, quan, cap a qui i des d’on cerquem, connectem, comprem, parlem, -inclosos els minuts de conversa- la freqüència de tals o quals números, les hores mes o menys usuals (hores pic o vall) amb aquest o l’altre, o globalment, la reiteració dels missatges .. i això son dades només, prescindint del contingut.

Fecebook i Google emmagatzemen el transit de dades, de centenars de  milions d’usuaris i tan sols creuant aquestes dades es dibuixa un mapa real de la vida, gustos i costums de tots.
Accedint a aquestes dades, per compte dels Governs i els serveis d’espionatge tenim la gravadora i la camara oculta a l’alcoba

Hi ha qui creu, equivocadament, que pel que diu en les Watsaps el que penja al Facebook, el que cerca a Google, el que mira a Youtube, no li importa que el Gran TIC-TAC el miri, i s’equivoca de mig a mig. Tota comunicació forma part d’un node, del disseny d’un mapa de flux de dades, valuosíssim per encaminar la publicitat dirigida, el registre fidedigne, l’estudi exacte, sense interpolacions  aleatories. Per això i altres coses Facebook paga 19 mil milions de dòlars per Watsap.

El monopoli de les dades és extremadament perillós per a la llibertat i la privadesa individual, per tal de no tenir la vida privada penjada dels fils del cel obert.

El monopolis els podem combatre de manera estratègica potenciant els competidors de les empreses manopolístiques, servint-nos d’ells per fer una dispersió de dades per dificultar la concentració, per deixar forats, interrompre fluxos.

Però veig que no en som prou conscients de que vivim dins la botiga dels somnis i que si una apagada de 4 hores com la de watsap fa dos dies creà enrenou i síndrome d’abstinència en milions d’usuaris, una apagada conscient de un dia sencer o d’una setmana canviaria el mon tal com el concebem ara.

La força de la xarxa no son les malles de les que formem part sinó els nusos que haurien de ser a les nostres mans si no volem  evitar ser captures del patró de pesca Facebook, Google i dels que s’hi aniran afegint ara i després del MWC de BCN.