Cafè en gra

Del cafetar al bloc, la mòlta és cosa vostra

Cal que neixin flors a cada instant

1

El títol d’aquest apunt te una raó de ser. És el títol de l’últim apunt de la Reyes, fa dos o potser tres anys.  Avui ella hauria fet 54 anys. Va morir el mes de juliol d’enguany

El seu bloc, Psicoapunts, fou un dels emblemàtics de l’era daurada dels blocs – aquell període entre 5 i 10 anys enrere – quan sorgiren sòlids afectes entre blocaires, d’aquells que perduren i perduraran. Els blocs de Vilaweb han estat una escola de respecte i d’amistat, d’intercanvi, com no n’havia trobat enlloc des de que estudiava el batxillerat.

Ara que acabem aquest any, aquest bloc també s’acaba. Tot te un principi i un final, cal saber girar full i escriure altres pàgines, cal seguir caminant cap allà on el vent em porti, fins que arribi a l’últim alè d’aquesta vida. Cal reinterpretar els significats per que els referents, amb el temps i els esdeveniments perden sentit i arriba el dia en que t’adones que la significació ja no es la mateixa.

No se si hi ha una altra vida mes enllà d’aquesta que coneixem, una prolongació del jo sense el soport corporal, esperit pur. Quan una persona mort, viu només en el record dels vius o viu mes enllà una altra vida mentre els vius la portem al cor? Perviure és nomès un desitg vehement? Son preguntes que no tenen resposta.

Però tan se val les cabòries, si la fe és la certitud del qui no sap del cert, tinc per fe i donc per cert que la Reyes viurà dins de tots els que l’hem estimat i l’estimem fins que l’últim cor amant es pari.

Mes enllà, el silenci.

IMG_3608

Amb quins altres sentits me’l fareu veure aquest cel blau damunt de les muntanyes, i el mar immens, i el sol que pertot brilla?

Deu-me en aquests sentits l’eterna pau i no voldré més cel que aquest cel blau.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

D’intel·lectuals (publicat 9/6/2005)

0

Em sembla que vaig entenent que és ser avui un intel·lectual. De jove n’havia sigut aprenent i arreglava el mon en interminables tertúlies amb altres aprenents com jo, al desaparegut café El Cairo de la Gran Via barcelonina.

No vaig acabar la carrera ni em vaig doctorar en aquesta especialitat, la vaig abandonar definitivament quan em vaig posar a treballar pel meu compte, sense menjadora fixa i havent de donar menjar a altres.

Companys meus van seguir en la déria degut a que varen trobar un enllaç permanent (i vitalici) en ninxols de treball a prova de moviments sismics. Encara avui els sobraria temps per dedicar-se a aquestes veleitats d’aparador, però assenyadament hi han renunciat i es conformen a escalfar el lloc de treball fins que puguin escalfar tot l’any el sofà de dels jubilats .

Fan molt ben fet, molt mes que aquells que un dia algú va doctorar, i en comptes d’imposar-los el birret i investir-los honoris causa, els hi van atorgar en propietat una escarxofa o un teclat d’ordinador (la ploma ja no s’estila) per tal que, com a homos sàpiens diguin als homos a seques que hem de fer o de pensar.
Això doncs, no és cap critica a l’intel·lecte, sinó a l’exhibicionisme de gavardina que alguns practiquen amb l’intel·lecte.

Gent que no s’exhibeix sinó que treballa amb la meteria gris, han sigut tan bandejada com els no intel·lectuals declarats per part d’aquells que han fet de la seva “intel·lectualitat” una manera de viure amb l’esquena dreta i jugar al joc d’influènciesi  i menjadores ben retribuïdes

D’esquerra o de dreta, pijos o creguts -aquells a qui agrada que els digin a cada quatre paraules “professor” o “doctor”-, tots ells ens fan la vida una mica més avorrida amb tantes parides. Deixeu-me doncs que per un esperit igualitari també pugi expressar les meves.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’ANC no ho sap/no contesta

5

Passa que l’ANC va escassa d’iniciatives, ho sabem prou, però tampoc es qüestió de prendre’n a cuita-corrents, empesos pel resultats del 27S i sense analitzar les conseqüències.

Passa que amb aquesta de la RUI, ara rebatejada RI -per allò de saltar-se una unilateralitat mai explicada-, que ens proposen votar aquesta setmana, és un pas arriscat i poc raonat que deixa massa incògnites enlaire, recolzades en aquell voluntarisme tarambana “jo crec que si que guanyarem” que obvia les dades analítiques, com si això fos una aposta. No ho és, és una decisió estratégica on no es pot fallar. Qui convoca un referendum sense totes les garanties de guanyar-lo és un estúpid irresponsable. En el Brexit, un exemple.

Ens demanen si estem d’acord en “exigir” (de quina manera?) a les Institucions Catalanes que ens convoquin a un referèndum d’independència.

Mireu, doncs sí i no, depèn. Com tot o quasi tot a la vida, les coses es poden fer be o malament i el pitjor i mes frustrant es fracassar per culpa d’una estratègia equivocada. El plantejament de l’ANC te un gran risc per culpa d’una mala planificació temporal i material, de manera que a la vista dels aclariments demanats i les objeccions que he plantejat, sense resposta o be amb una resposta ambigua el meu vot serà doble: Si i NO, per tant nul.

Les meves raons son aquestes:

A part de “l’exigència”, paraula buida i pretensiosa  si no va acompanyada de mesures anunciades, possibles i efectives, la pregunta capital és:

Sota quina legalitat es pensa fer el referèndum? Si és l’española, serà il·legal amb les normes internacionals i per tant no homologable.

Si és la catalana, prèviament caldrà aprovar, proclamar i fer exigibles les lleis de desconnexió, és a dir proclamar-se com a Estat Independent, fent la famosa DUI “de jure”, -“de facto” ja son figues d’un altre paner- I tenir els mitjans materials, organitzatius i coercitius per portar-lo a bon fi. Els tenim?

Amb legalitat espanyola, la Generalitat no te competències, no te el cens (i si el te no el pot utilitzar) no te potestat per obrir col·legis electorals, ni proveïr les taules, ni posar les urnes, ni…Igual que el 9N, però en aquest cas, donant tots els trumfos a l’Estat EspaÑol per enviar las forces coercitives i impedir-ho per la força policial i judicial. Ho faran? Sí.

Alguns diuen que si l’Estat fa això ja hem guanyat. S’equivoquen, la comunitat d’Estats internacional no mourà un dit per nosaltres, altra feina tenen amb el Brexit.

Amb legalitat catalana, tampoc passarà cap miracle, les dificultats seran les mateixes però serà un referèndum legal i homologable, en teoria El tempo per tant és crucial, i l’ordre dels factors alterarà totalment el producte.

L’ANC ha organitzat aquest dies dotzenes d’actes amb Liz Castro, Elisenda Paluzie i Jordi Sánchez per convèncer-nos d’aprovar la pregunta, i dona la casualitat que aquells que discrepem només hem tingut ocasió de fer una pregunta breu, no resposta o eludida, i no hi ha hagut espai ni cap exposició sobre les contres, en temps i forma, en oposició als  pros. On és doncs el debat dins l’ANC?.

A mes de les incògnites ja exposades, pregunto:

Tenim 2.000 Mossos i 100.000 catalans insubmisos, insubornables i irreductibles, obedients a la legalitat catalana, disposats a tot (i quan dic tot vull dir tot) per, de manera pacífica arribar a les últimes conseqüències?.

Si la resposta és indubitativament Sí, aleshores endavant. Sinó l’estratègia ha de ser una altra, perquè la desfeta no és assumible. No és pas que aquestes forces siguin suficients, però si que ho son per actuar de catalitzador d’una reacció químicament en procés de xup-xup.

Tant de bo les meves prevencions quedin en res i el temps no em doni la raó, però si els resultats que apunto destrueixen el procés els executors del fracàs anunciat, hauran de passar comptes. Les derrotes mai es perdonen. La prudència ens pot fer traïdors, però la irresponsabilitat segur que ens fa estúpids.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ramat Europa

0
Publicat el 24 de juny de 2016

Jo tampoc creia que al final guanyés el Brexit, perquè la gent es poruga i ens ha tornat mesells estar fermats per tant de temps al fang. Els iaios escocesos van hipotecar amb mesquinesa el futur dels seus fills i nets -que no era seu- i varen votar No a la independència, inclinant la balança del referèndum.

A la Gran Bretanya però, el pes de la tradició ha estat suficient. Sembla que el jovent mes in, que ja viu a internet, volia quedar-se, però l’style of life, britànic ha estat mes fort i no s’ha deixat seduir per la pastanaga de l’economia ni sota tortura.

Els pastors d’Europa, la Comissió Europea i els seus mes de  700 gossos, d’atura de l’Europarlement ben pagats i peixats, còmodament instal·lats a Brussel·les, no han pogut controlar una bona part del ramat. Ja sabem que les ovelles son gregàries i estúpides, però també tossudes, i moltes, moltes més que els pastors i els cans, i si els donen l’oportunitat d’anar per on volen no hi ha qui les pari.

Me n’alegro del Brexit, i no pas per les mateixes raons que els partits xenòfobs, ni per les dels  brexitaires institucionals. Som europeus?. Com diu Ramón Cotarelo, Europa no es ni tan sols un continent, sinó una berruga d’Ásia, ser europeu doncs no es ni una reivindicació continental. I encara menys per la Gran Bretanya que és illenca. Què és Europa, on comença i acaba territorialment i sobretot sentimentalment?

En un cul de sac, mes concretament en el sac de les avantatges o desavantatges econòmiques i/o socials, sac foradat i mal lligat indigne del que hi ha ensacat se’n pugui dir blat.

Les ovelles, tots nosaltres, hem percebut això: l’estafa dels bancs, les polítiques d’austeritat que escanyen al ramat i la insolència dels polítics europeus han fet la resta. Si ara es convoquessin referèndums a Dinamarca, Holanda, França, Suècia, no quedaria ni l’apuntador per apagar el llum. Som ovelles però que no comptin amb la nostra proverbial estupidesa, si podem, fugim i anem per la nostra.

Aquesta Europa que avui s’acaba no la vull jo tampoc i em donen encara mes motius per no voler-la que la vulguin tota la colla de polítics que ens volen convèncer que els votem, tota la corrupció organitzada que malda per mantenir-se.

Avui és Sant Joan, foc nou.

Estem cremats, l’Espanya de sempre, mai més. L’Europa de la dictadura del mercats i de la City, mai més.

L’Europa de la autèntica solidaritat dels pobles que hi viuen esta per fer, el mes calent a l’aigüera

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Les dones no ploren

0
Publicat el 5 d'abril de 2016

Els llagrimalls son les cataractes de les emocions, però no sempre ragen ni salten pel precipici si hi ha llàgrimes emocions amunt, només ho fan quan flueixen lliures perquè no hi ha dic ni pantà que les contingui.

Les forces tectòniques, situades a l’estómac, de vegades desfermen moviments orgànics que empenyen el diafragma cap amunt i els budells cap avall, la xemeneia de la tràquea s’eixampla en un reflex involuntari per absorbir l’aire per la gorja oberta i donar l’oxigen que fa bullir l’olla fins que el vapor als ulls es condensa. En diuen plor, però es discutible que vessar llàgrimes equivalgui a plorar

Passa que el plor llagrimós es un desguàs, un sobreeixidor que alerta del pap ple, i estirant el tap amb la força de la glopada que puja pel pit, tota la emoció va llàgrimes avall fins a buidar la pica. Com el rius sense pantans, sotmesos als cicles d’estiatge.

El plor de debò va per dins com la professó, silenciós i recollit, amb el ciri a la ma i la vesta de penitent, descalç, el cilici clavat a la carn i els ulls nomes entreoberts per no caure del tot. Es el plor contingut que no pugna per sortir i es reparteix per les entranyes a fi de distribuir la pressió sense fer malbé el terreny, es recolza en la ment, en un punt petit, concentrat i brillant que no se sap ben be si es la llum del final del túnel o la brillantor del mes enllà que diuen veure els que traspassen a un altre mon.

El plor silent és un amalgama de sentiments, que forma estrats en l’ànima, estrats anticlinals i sinclinals, muntanyosos, curosament apilats uns sobre els altres com les flassades del llit quan fa fred i els abrigalls no son mai prou i pesen, però cal que pesin perquè abriguin, i allà dins arraulida la consciencia, el jo manté l’escalfor mínima per sobreviure mentre no es desfaci l’amenaça de la hipotèrmia vivencial i els estrats compactes, a resultes d’això, transmuten el llot tou en pedra dura.

Passa també, com en els volcans strombolians de lava espessa, que la xemeneia s’embussa amb la colada refredada i quan s’encén de nou la caldera, peta tot amb un terrabastall apocalíptic que et destrueix per dins i ja no hi ha plor líquid sinó la força desbocada que tot ho trinxa.

I el mar envaeix l’illa del naufrag solitari que ha plorat a temps i a destemps lava dolorosament encarnada i inadvertida, pujada per la gola fins la boca que abans de ser crater enfonsat fou el sot visible del volcà de cos absent i esperit present.

Així es el plor per dins, algunes dones i hómens ploren així.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tot allò que mai hagués pensat viure

0
Publicat el 3 de març de 2016

Fer anys és fer-se gran. El primer any de la vida, palpant l’entorn amb els sentits, o els primers vint anys, empassant-se la vida a glops sense adonar-se’n, es molt diferent de fer-ne quaranta i sentir el primer vertigen de mirar anys enrere adonant-se que fa vints anys tan sols, hom tenia vint anys.

Abans que Einstein en parles i formulés matemàticament la relativitat del temps, ja la intuíem  i sabíem del temps discontinu que  durant unes primeres dècades ens empeny a corre sense cansament i sense haver de seure perquè la meta no importa, sinó que importa córrer

Aquell primer esglai dels quaranta dona pas a una segona part de la cursa on el girar el cap és mes melancòlic que altra cosa perquè les forces encara hi son però hom ja pensa en una meta, potser inassolible.

Com en el rugbi, arriba el tercer temps, amb el partit acabat i el resultat inamovible al marcador, és aleshores quan fora de les rivalitats del joc, un s’asseu amb si mateix a comentar la jugada.

El meu temps s’ha corbat per una llei de gravitació generacional, gravita sobre tot allò que he viscut i mai no hagués pensat viure. El meu cos generacional dins questa malla on es mouen els cosses atractius, perduda massa i volum, ja no atreu els altres cossos cap a sí com abans, tan sols troba el seu lloc en l’harmonia de les esferes, consumeix les seves vivències com el sol consumeix heli, brillant en tot cas amb la amb llum prestada o reflectida.

Es l’hora de mirar-me com si fos un altre, desapassionadament, perquè certament en aquells llunyans vint i quaranta era un altre, per la raó que fa vint i quaranta anys el món percebut, aquells paisatges, aquells costums, aquella la sentor de l’aire, aquella salabror del mar i  aquella olor del pins a l’estiu ja no existeixen. I son aquelles i no pas altres les que van conformar, expandir i encongir aquell temps inajornable que anava arribant cada estiu.

Anant cap al mes enllà, encara camí del mes cap aquí, tot allò que sempre havia pensat viure s’ha desplaçat com la càrrega d’un vaixell, i només el contrapés de tot allò que mai havia pensat viure ho pot equilibrar En aquest punt de la navegació, sense GPS només es pot seguir navegant amb la brúixola i el sextant, redistribuint la càrrega a força de nits, que es com s’estima la vida.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Orioko hondartza

0

Tot just clareja i baixo pels carrers empedrats i costeruts, molls. Fils d’aigua juguen a recórrer les juntes de les llambordes, com si fossin canals  de desguàs que quadriculen un paper on escric amb els peus les meves cabòries salpebrades de memòries i oblits intermitents, com la pluja que cau fina o goteja amb gotes de pàmpol i esquitxa les sabates.

El vent del nord queda esmorteït per la cases, però de tant en tant, girant una cantonada, el passadís del vent em colpeja amb força i em vol fer volar el paraigua com un estel, m’empeny per darrera. I arrenquen  a volar somnis desperts, concebuts a la matinada.

Arribo a la Ria on l’aigua es calma i negrosa, les barquetes avarades de través, son mig penjades a les vores tal com les ha deixat la marea, i de tros en tros, una petita plataforma de fusta enganxada a la barana del passeig, serveix per subjectar quatre graons malgirbats que porten al banc de la boga, impregnat de salabror i pintura vella.

La foscor s’estripa, poca poc, i va apareixent un cel de plom, gris i vaporós que filtra les mentides i diu veritats.

El vent del nord, ja sense obstacles, em pentina la ment com una arada, amb solcs rectes on hi creixen, tot just nascudes fa poques hores, les fulles de carbassera on he apuntat un argumentari delicat i virtuós que em serveix per enfilar l’ham que he llençat amb l’ajut de la canya dels icones verds. Tan de bo tingui la sort del pescador en dia de pesquera.

A mesura que m’acosto a la platja, a les ones embravides els hi creixen crestes d’escuma que talla arran la tisora del vent, i una rere l’altre, les caragoles marines fan tombarelles de canto a cantó de la platja, rolant com un corró, d’escullera a escullera.

Tiba el fil de la pantalla de l’iphone que porto a la butxaca i m’afanyo a recollir fil, escoltant amb l’orella atenta la força de l’orada que ha tastat el cuc i ha pres delicadament l’ham.

Perquè se que es una orada?. Pel fimbreig del fil, per les estirades fermes i suaus alhora, perquè la conec pel morro i les agalles i no pot ser altre, cap altre. Moltes vegades l’he pescada i tornat a l’aigua –pesca sense mort- i sempre retornada a pescar i deixar anar, fins amb la voluntat trencada de romandre a la barca ha tornat a mar, al mar procel·lós on escórpores i tintoreres campen per els racons mes inesperats.

És una orada magnífica, preciosa, plena d’escates platejades amb petites cicatrius de combats esmunyedissos i una cua  que timoneja la seva ruta sempre cap al pescador maldestre que només sap prendre-la  sense agafar-la.

M’he de parapetar darrera un plafó que conté un mapa de camins i rutes caminadores per tal de protegir-me de les fuetades del vent que projecta la sorra com diminutes perdigonades que impacten a la cara i travessen l’ànima mentre vaig lluitant, de cara a la immensitat de l’horitzó, amb un peixet cansat d’estrebades. Cobro fil poc a poc i percebo que lentament s’acosta un cop mes, perquè encara que desconfiat i ressentit de tan rodet, fil canya i pescador maldestre espera no retornar al mar fred i viure al viver, on les ones son poques, els depredadors lluny i el menjar segur cada dia i cada nit. Allà en la rada protegida, amb memòria de peix, pensa que potser el pescador maldestre, s’hi submergirà a pulmó lliure les nits de quart minvant  i jugará a fer bombolles de boca a boca a un morro d’agalles irisades.

Diuen les cròniques encara no escrites que pescador i peix varen prendre un submari aparcat on hi naveguen com a grumet i capità.

Perquè el descans del navegar és només una Itaca de pas cap a altres Itaques inacabables. Un camí de reptes, que de tan tranquils confonen als patrons de pesca.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Garrot vil

0

Per sortir de l’avenc de la insignificància on els morts encara vius vetllen els vius ja difunts, cal deixar podrir els seus cadàvers fins que l’ossada despullada de l’argila sucosa, riquesa mineral, solidesa i certitud invisible -com diria Pere Quart- blanquegi al sol les seves restes, i amb l’estructura d’un o molts altres éssers humans descarnats i desossats, uns altres essers, menyspreables, vestits amb pollosa roba, articulen una piràmide de tíbies, costellams i cranis per on enfilar-se des del mon subterrani fins arribar ran de terra traginant la seva pèrfida cretinitat.

Les històries d’ajusticiats per la injustícia son material sensible, com una pel·lícula de cel·luloide per revelar, i desperten l’udol de venjança o el lament del plany, adormit en un cor de fera o en un fetge d’anyell, que les bones persones traginen com una bomba adossada al pit sense poder-se treure.

Per que la naturalesa humana és tan o mes sensible que el cel·luloide, i ha depravats abillats amb jeans i desencorbatats, empàtics assetjadors, que fan llibres i donen conferències en dates assenyalades i coincidents, per alimentar la seva vanitat apuntalada sobre les desgràcies històriques que fan servir com a escambell del seu nanisme. Son els mateixos traficants d’emocions que amb l’esquer d’una feina, allotjament i acollida, sedueixen dones del tercer mon -o del primer-, i els fan la gara-gara exhibint un miratge de braços oberts que esdevenen tenalles. Les víctimes descobriran tard o mai l’extorsió sentimental, perque les víctimes sovint son còmplices inconscients del delinquent.

Per a ells, aquests vils, garrotada seca.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Per a qui callen els batalls

1

Les campanes són per fer bonic a l’arbre del Papa Noël. Petites, pintades amb purpurina platejada de dues en dues, amb un llacet vermell. En un oli de paisatge rural d’un concurs de pintura ràpida on el campanar sobreïx de l’entorn com fal·lus diví, una campana silenciosa, feta amb la gràcia i un bon toc d’un parell de pinzellades impressionistes pot fer guanyar el concurs.

També serveixen per donar feina als mestres fonedors de campanes, que en queden molt pocs i és un ofici que es perd. De vegades, sobretot abans d’unes eleccions que ja s’acosten, algun Consistori pensa en encarregar-ne una de monumental per algun  cloquer descampanat fent un esforç pressupostari que pot ser rendible políticament.

Així de memòria i de sobte no se’m acudeix per què mes poden servir les campanes. Abans d’existir els rellotges digitals tocaven quarts i hores, a morts, a Festa Major, a bateig, repicaven quan el rector li passava pel cap o el nap, o tocaven a sometent en unes èpoques tan passades que jo encara recordo, i que em recorden els meus anys acumulats de qualsevol manera sobre un muscle cada dia mes cansat.

En aquesta època de silenci espès en que vivim, el so profund, monòton i espaiat, com el temps passat que acompassa, esdevé un angoixa per a molta gent. No és pel so en sí, sinó pel ritme.

El cor ens batega entorn de 70 pulsacions per minut, qualsevol DJ sap que pujar de voltes la música i el ritme és accelerar el cor i fer bellugar els ossos del personal, amb totes les conseqüències sensorials que se’n deriven. El ritme da la vida quotidiana ja de sí mateix esta sotmesa als DJ del whtsaps, el mòbil, els informatius, els twits, els horaris de feina i de compra, i en aquest ball permanent que destarota els nervis de manera que fa el seu efecte sense que se note el cuidado, quan l’hora és digital, emesa per a totes les zones horàries per rellotges atòmics que mesuren al milisegons el temps, quin paper hi tenen els batalls de les campanes?

Cap ni un, fora d’ocasions assenyalades en que s’han d’exhibir per alguna raó de usos socials, com la coberteria i la vaixella de plata que treu -qui la té- en moments de pompa i circumstància.

Les campanes, capades dels seus batalls, ja poden girar i girar en silenci per a lluïment del vídeos i alegria dels turistes, satisfacció del hotelers que no perdrian negoci i descans del Sindic de Greuges que s’estalviarà un ridícul més en la seva feina tan testimonial com inútil.

Enhoradescampanada, es clar

Ningú és una illa, complet en ell mateix. Cada home és un bocí del continent, una part de la terra; si el mar se n’emporta una porció de terra, tota Europa queda disminuïda, tant li fa si és un promontori, o la casa d’un dels teus amics, o la teva pròpia casa. La mort de qualsevol home m’afebleix perquè estic lligat a la humanitat”.

Per això mai preguntis per qui toquen les campanes: toquen per a tu.

( “Meditació XVII” de l’obra en prosa Devotions Upon Emergent Occasions, del poeta metafísic anglès John Donne)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

72 vots a Mas, i més.

0

És un repte gegantí espolsar-se del damunt la dominació del Estat espanyol, i en aquesta empresa sense model a seguir es cometen molts errors perquè el mètode no pot ser altre que el de prova-error.

Així estem doncs, hem fet moltes coses bé i unes quantes malament, però que molt malament, i avui tothom està emprenyat, però que molt emprenyat, incloent-hi la CUP i els espanyolistes.

L’emprenyament ve precisament pel mètode seguit, prova-error, que dona errors a tothom. Ens hem equivocat en qüestions clau, tot i que el desenvolupament de la solució s’ha fet amb uns passos correctes, i just quan tots els sistemes d’equacions ja eren formulades i anàvem tan sols a pitjar el botó per obtenir el resultat, l’aplicació ens diu que no pot resoldre perquè fallen equacions tan fonamentals com  son:

 62(J x S) +10(Cup) = 72 = A10 x Epña

  i aquesta equació correcta ha estat interpretada com

62 ((J x S) – Mas) + (2Cup – 8Cdown) = 64 = sistema indeterminat

Erròniament, JxSí va posar el carro davant dels bous aprovant una resolució de desconnexió avant la lettre. Un error de principiant, impropi de gent experimentada i més del Sr. Mas

Erròniament  JxSí va acceptar negociar un model de societat per el nou  Estat amb la CUP, cosa que no era al seu programa i pel que no se’ls havia votat

Erròniament JxSí va començar a negociar el què i el com i no el qui, quan tots sabíem que el qui era el cavall de batalla, de manera que s’hauria fet molta drecera començant pel qui i no seguin endavant fins a tenir resolt aquest punt.

Erròniament la CUP va pensar que sembrant zitzània dins JxSí obtindria rèdits en forma de desunió interna del adversari i es va equivocar.

Erròniament la CUP ha supeditat a posteriori el leitmotiv “independència” pel paradigma “model de societat” i ha enganyat a una bona part dels seus votants que no l’havien votat per ser anticapitalista.

Erròniament la CUP creu tenir l’oportunitat de la seva vida per imposar el seu model social i la caga de ple, només pel fet que qualsevol persona que es vulgui fer respectar no admet imposicions.

Vist tot això i el que encara no hem vist, la única equació viable es

 (JxS) + CUP = 72  I encara som pocs. 

Jo no em conformo amb 64 + 8 abstencions vergonyats perquè tinc la gola seca de tant cridar independència i estic amb l’Ovidi:

Tu dius que gris, i aquell marró, i de seguida ja t’han canviat de pis. No cal dubtar, que no és parlant, sinó amb gaiato, que tot anirà canviant.O juguem tots o estripem la baralla.

Boig el que calla, o a l’ull té palla. I passe a dir, cosa que em fa patir.

Acabe ja, però em queden més coses a dins.

Gola seca (Ovidi Montllor)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Les patates de la CUP

0

Avui les han tallat i posat a coure a la cassola, amb un bon pessic de pebre, all, espècies i salsa, molta salsa…de tomàquet. Com un Arguiñano qualsevol que ja no sap quin acudit explicar i fa pena. l’Antonio-Ferràn Adriaños de la CUP ha fet fet una posada en escena d’aquelles en que les cariàtides amb cara de circumstàncies fan de taló de fons amb posat de tragèdia grega i ha començat a remenar.

Bé, al final la sang no arribarà al riu, les patates de la CUP per acompanyar el tall que no s’han volgut menjar ja son a la cassola i fan xup-xup. El secret de la cuinera ja us el puc dir “haviem dit que no ens menjariem l’entrecot, però acceptem el llobarro”. Cap problema.

Es menjaran la investidura d’en Mas amb patates -o potser no, amb aquesta gent mai se sap- però el mes probable es que facin bona la profecia de l’Albiol, i sumin ridícul sobre ridícul.

Ja se que això no es pot dir, oficialment al menys, i ara se’ls ha de deixar que es construeixin una pista d’aterratge per canviar sense canviar i que treguin pit per amagar el caga-paret obligat, amb allò tan vell de “donde dije digo…”, sigui.

Es normal que els contrincants -que els necessiten com a socis- els hi amanyaguin el llom i els perdonin els lladrucs sempre i quan deixin de fer el borinot. Ho entenc, les humiliacions no poden precedir als pactes i fins i tot dissimulen, però com que jo no soc polític sinó votant, i la CUP ens havia venut una independència amb lletra petita, ho puc expressar sense embuts ni delicadeses versallesques.

Acceptaré el pacte si n’hi ha, -tot i que personalment no el signaria tan pel fons com per la forma-, perquè soc en el vaixell del Nou Estat Català que ha salpat d’urgència perquè no es pot esperar més en un port desguarnit -metàfora marinera en honor a Mas- embarcant mestres d’aixa que han pujat a bord sense saber l’ofici  ni els secrets de la feina de construir una nau, ni saben rumbejar cap a Ítaca, ni tan sols de fer de grumet.

Hem d’esperar que el camí sigui curt, que siguin curtes les singlades, menys de 18 mesos, i entrem a port de la ma dels que en saben, plens de coneixement..

Així sigui, i felices patates si acompanyen el “pescado”.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La demagògia de David Fernández

1

Qui te raó la té, i si es diu Isabel San Sebastián, qué hi farem. Es pot imaginar un atemptat com el de París al crit de “Per la Gràcia de Deu” per part de croats catòlics sense que el Papa de Roma, tots els Bisbes, i les masses catòliques posin iradament el crit al cel?. Es evident que no.

Doncs al món musulmà això passa. Tan per part de les autoritats religioses musulmanes com dels fidels d’aquesta religió. La protesta, si n’hi ha, és amb sordina, i l’explicació que donen els experts son varies.

La primera és la manera de viure la fe musulmana que no es comparable a la catòlica que distingeix la vida diària de les creences. L’islam no es una creença sinó una forma de vida en tots els àmbits i en tots els moments. Les interpretacions del Alcorà son múltiples i oposades, i les “famíies”, xiïtes, sunnites, etc son ferotgement enemigues fins a la mort, dins la “mateixa fe”.

La fe islàmica no es la culpable de les matances, però justament degut a aquesta identificació entre fe i vida, i la discordança i enfrontament entre les interpretacions per part de les seves autoritats religioses porta als creients fins a un punt de perplexitat, i -perquè no dir-ho- de por d’enfrontar les seves posicions pacifiques amb les bel·licoses d’altres “germans de fe”, a un punt de dubte i por física.

Els estudiosos en sociologia també ens diuen que la manca de reacció entre els musulmans que viuen a Europa, es degut a dues forces contraposades que actuen sobre ells: una es la por de ser arraconats, malmirats i expulsats dels països on s’establiren fa ja dues o tres generacions, i la contraria la de ser vistos com a mals musulmans des dels seus països d’origen on l’Islam es viu en estat pur, fins a la sharia com a norma pública i privada.

Voler comparar l’lslam amb el catolicisme és abusrd, son dos mons que només tenen el contacte deixar en mans de un “altíssim” les decisions que correspondrien a un mateix, una constant en totes les religions, que deleguen la responsabilitat pròpia en una entelèquia que, existeixi o no, serà el refugi dels dubtes humans.

En David Fernàndez fa demagògia i demostra un desconeixement de tot això quan replica una afirmació de Isabel San Sebastian. I pitjor encara, la caga de ple al referir-se a l’atemptat de Breivik a Noruega. Breivik, va assassinar per racisme i per un nacionalisme excloent, no per creences religioses. En els moments que vivim i replicant a una ultranacionalista espanyola, barrejar el tema del nacionalisme amb l’assassinat es el pitjor que podia fer.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Versirologi extrem

1

Ja es fotuda mala sort

que a punt de cridar Visca!,

quan ja quasi érem  al cim

hàgim trepitjat quisca

i a un pam de la gloria

s’acaba l’eufòria

i el peu ens rellisca.

 

Catalunya triomfant haurà

de tornar al camp Base

abans de prendre mes mal.

Junts pel Cim ho te fatal:

els sherpes creuats de braços

ni que siguin tan poquets

fan vaga de fer mes passos.

 

Com diuen els muntanyencs

la muntanya sempre hi és,

al tornar haurem de ser més.

Un atac de nou al cim

el farem sense sherpada

ni rebecs ni capsigranys

que ens trenquin la cordada.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Carme, cal aturar el ple

3

Benvolguda Carme, admiro el teu valor però cal que l’administris be i no el malbaratis. El Gobieno de España ja t’ha posat en el punt de mira com el primer objectiu a abatre.

Si cal hom s’arrisca per alguna cosa però no per no-res, seria d’estúpids posar-se a les potes del cavalls només per demostrar que no es te por. Els actes de valor no han de ser irracionals, poden ser testimonials però no suïcides.

Tu, que vares anar de numero dos a Junts pel Si, series la primera víctima d’una Declaració del Parlament da Catalunya que no servirà de res si no hi ha un Govern que la pugui aplicar. La CUP, que es molt pura, farà una col·lecta per pagar-te la multa i a l’extrem et portarà entrepans a la garjola.

Si ho he d’expressar “in extenso”, el que es vol fer dilluns no servirà sinó per fer el ridícul  davant de la gent de Catalunya, d’EspaÑa i del món, davant dels unionistes i dels independentistes, un brindis al sol.  S’aprova un programa de govern i es veta a qui l’ha d’aplicar perquè ha guanyat les eleccions amb una gran majoria. Vols pitjor escenari?

Hi som encara a temps, cal canviar el termes, primer s’ha de fer la votació d’investidura amb un candidat a la presidència, -Mas i el seu govern sens dubte- amb noms i càrrecs, que es comprometin a aplicar la declaració de sobirania amb els annexes que s’hagin pactat, i un cop hi hagi president i govern, cal votar la Declaració. No pas al revés.

 Diuen que les mateixes raons de programa i compromís te la CUP per no votar a Mas que Junts pel Sí a mantenir a Mas. Potser sí, però les raons son irrellevant enfrontades amb la praxis del moment, i la situació es que sense Mas aquest combat esta perdut i de res servirà seguir amb una batalla fallida.

Ens cal el suport internacional i no el tindrem amb un hipotètic govern que depengui de un partit anti-sistema, com la CUP. La geopolítica i els poders son els que son, ens agradi mes o menys aquesta es la realitat. I sense Govern, EspaÑa ens passarà per sobre. Tu Carme en seràs la primera víctima inútil i em sabria molt greu el teu sacrifici estèril.

 Si no hi ha acord per triar president i Govern, parem-ho tot. A les noves eleccions tothom sabrà ja que la CUP es un no-partit que es presenta a les eleccions per condicionar i no per governar, el procés continuarà, alentit i amb altre batalles. Aquesta, per sort i amb bastanta vergonya l’haurem perduda. El nostre país independent mai es pot fonamentar en que una minoria coaccioni a una majoria.

Sort, benvolguda Carme, para el ple, tu que ho pots fer.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El país d’en Fullaraca

0

Al país d’en Fullaraca succeí un cas com un cabàs: el govern decidí que pel be del Estat, tothom havia de tenir feina fixa, estable i duradora. De manera que posaren mans a l’obra. Hi havia una cua llarga quan obriren les oficines de col·locació, i al primer dels aspirants no li costà gens sortir amb un contracte de treball fixe, assegurat per un mínim de 20 anys.

Estava exultant i arribant a casa llegí les clàusules del contracte, li havien dit que era cosa de pur tràmit. Ho era, perquè l’important era la feina fixa i sou garantit per un llarguíssim període, un sou que no estava malament.

Es clar que hi havia algunes condicions poc rellevants, com que havia de treballar per l’empresa que el contractava, obligatòriament durant 20 anys, cobrant el mateix sou, si deixava l’empresa havia de tornar tots els diners cobrats, i si no ho feia passaria a la llista de morosos laborals i mai mes ningú el contractaria. Va quedar una mica preocupat, però al cap i a la fi tenia una feina i sou fixes per 20 anys, ja podria pagar l’hipoteca. La signà l’endemà sense problemes.

Al país d’en Fullaraca hi arribaren un dia dos extraterrestres amb uns vestits d’astronauta i uns sofisticats canons de fum. Inundaren carrers i places d’una espessa i irrespirable boira i tots els obreres i hipotecats corregueren als refugis. Quan la boira escampà i pogueren sortir els obrers i els hipotecats el país era devastat, s’ho havien emportat tot. Les cases ja no hi eren, però les hipoteques seguien en vigor i els contractes laborals també.

Publicat dins de General | Deixa un comentari