Raimon, diguem potser?
Si en comptes del “Diguem NO” o de “El vent” en Raimon-jove hagués titulat dues de les seves cançons mes emblemàtiques com ”Diguem SÍ…o No, no ho tinc clar” o “Veient les isòbares demà farà vent”, no hauria triomfat.
Però des de l’any 40, quan ell va néixer, han passat 74 anys mal comptats, i moltes llunes també i moltes batalletes.
Els indis pell-rojes ja no són el que eren, per moltes plomes i moltes danses de la pluja que facin ballant sobre l’asfalt amb que rostres pàl·lids han soterrat l’herba de la pradera. Ara viuen en reserves perquè es veuen incapaços de tornar a la seva cultura, ni s’ho plantegen. No hi ha búfals, ni tòtems, hi ha Hammers i barres i estrelles.
La cultura dels sioux i els apatxes es pur folklorisme, ni ells mateixos es prenen seriosament.No han perdut del tot la vella llengua, ni els crits de guerra (als circs,) ni les danses al Disney-World d’Orlando, ni…..I ara només són una atracció turística.
No obstant, segurament els seus cabdill encara parlen paraules sàvies, de la seva saviesa, i diuen paraules sensates, i inútils; en el fons s’hi està be amb la comoditat de l’home blanc.
M’anima que a la meva edat tingui encara la capacitat de sorprendre’m com un infant davant una granota que rauca, que és el mes normal del món, com ho és que qui encarna la Nova Cançò llenci el seu prestigi per el seu mal cap. Escriptors, cantants, pintors i artistes en general, alguns ho han fet en la senilitat i no són pitjors ni millors que eren com a persones.
Però han perdut el prestigi en la vellesa com es perd la virginitat en la joventut, son dues coses que no es recuperen, i no per això son condemnables ni els impedeix viure i ser respectats.
Els personatges públics han escollit una trajectòria i gràcies a aquesta tenen seguidors i admiradors, si treuen el folre i les manilles el castell que han construït, se’n van a terra.
Les opinions són lliures, legítimes, personals, respectables i amb tots els adjectius complaents que a un se li acudeixin, però el prestigi es de porcellana xinesa, de vidre de Murano, delicat com una ala de papallona.
Jo no crec que ens hàgim d’esforçar a justificar ni comprendre les opinions de Raimon sobre la independència, són les seves. Al meu entendre ha perdut aquell rigor intel·lectual que sempre havia demostrat, com ha perdut la veu, i les idees, la memòria, i la sensibilitat de fer noves cançons amb força des d’aquell inoblidable recull presidit per “Veles e vents”.
Es llei de vida, com se sol dir, no tothom te la serenitat del silenci, ni la discreció del retir amable. No tothom sap retirar-se a temps, callar a temps, transformar-se en mite després d’haver estat estrella, o refusar la temptació de l’aposentament.
Si a ningú se li poden exigir aquestes virtuts, perquè a Raimon sí?. Perquè si ha volgut decebre els admiradors d’una gran trajectòria intel·lectual i artística no ho ha de poder fer?. Hi te tot el dret.
Perquè ens hem d’esforçar a entendre i justificar-lo d’allò a que tothom hi te dret i ell també?. El nostre Sitting Bull no ho pot fer?
Passat el temps va anar oferint-nos d’altres matissos de la seua força creadora, història, literatura, actualitat…intimisme, ironia. I gràcies a la força
inqüestionable de la seua creativitat ens va ajudar a construir el nostre inconscient col·lectiu com a poble. S’hi ha de reconèixer que té la plana molt neta.