Cafè en gra

Asseguren
els biòlegs que el càncer és una multiplicació desordenada de les cèl·lules que
envaeixen els altres teixits fins que tot el conjunt desconjuntat produeix la
mort de l’organisme.

Les comparacions
i les paràboles són tan odioses que no hauria d’haver començat per aquí per tal
de comparar els SMS i el plàstic aquell que duem a la cartera, a una
malaltia tan temuda. Perquè els SMS i el plàstic són tan imprescindibles
per a molts com el fum o els greixos. No obstant, la seva multiplicació
desenfrenada porta a l’endeutament, el crèdit, l’ampliació d’hipoteca,
l’agrupació dels crèdits en una entitat sangonera que et cobra menys cada mes
però molts mes anys i finalment a l’embargament, la subhasta, la
mort….econòmica. (…..)

Les telefòniques
es fan riques amb missatges curts o llargs a 20 cèntims d’euro, un dissabte al
migdia es col·lapsa el servidor de Servired
i la gent frisa durant dues hores
esperant deixar-se plomar de nou , els
botiguers entren en crisi nerviosa, les associacions de comerciants
demanen
indemnitzacions milionàries, i quan tornen els bits al seu lloc i se
sent altre cop el rac-rac de la màquina de passar targetes, la calma
torna al mon mundial

Fa quinze dies
vaig retornar el banc el meu últim plàstic. No en tens cap mes!, van dir-me. No.
No s’ho creien.

De fet en tenia
un altre. L’únic – que jo sàpiga- d’una entitat que no cobra comissió per
tenir-la ni per usar-la als caixers, però la setmana passada se’m va esborrar
la banda magnètica d’aquesta última. No puc treure diners, ni pagar encara que
tingui saldo. Soc un sense plàstic. Ho volia comunicar als meus amics
mitjançant un SMS, però pensant-ho millor he aprofitat que em cobren cada mes
l’ADSL perquè, pel mateix preu ho pugui saber tothom.

………………………………..

He tornat al banc al cap d’uns quants dies i
m’han cridat a part: segur que ho has pensat bé?… lo de la tarja.

Ah si!. Sí, ho he pensat bé.

Si és per la quota, no te la cobrarem…

No, no és per la quota, o sí, també, però es
que no en faig us sinó per pagar la benzina i treure diners.

Aconsello un Ramadà de plàstic d’un
mes de durada per començar, de fet ja veureu que no fa cap falta excepte en
comptades ocasions. Per aquestes ocasions agafeu un plàstic sense quota (si un
banc ho pot fer, ho poden fer tots) i torneu la que us cobren.

Consells: no el porteu sempre a sobre,
deixeu-lo a casa quan aneu de botigues (si una cosa la voleu comprar, acabareu
comprant-la però evitareu omplir la casa d’objectes inútils), preneu-la només
al marxar de viatge.

No pretenc que els comerciants em facin un
monument però alguns infectats amb el virus de la inmunodepèndencia
plastificada (VIP) potser allargaran la seva vida econòmica.

De res

El Canal industrial de Manlleu comença al pont
del tren i acaba a la fàbrica de Can Sanglas (avui Museu Industrial) Un recorregut que, fet a peu, arriba a mitja
hora a tot estirar. Quan va ple d’aigua
sembla mansoi i quiet, no es sent ni es fa veure, discorre plàcid vora el
Passeig del Ter. Però ara mateix agafo la brotxa virtual i pinto dues línies
vermelles ben gruixudes a banda i banda (……)

En Jawad i
en Mohammad, diumenge a la tarda es varen tirar a l’aigua, van arriscar
per salvar tres vides de persones atrapades dins un cotxe estimbat al canal.
Els noms dels protagonistes ens podrien portar a escriure una història exemplar
de solidaritat, ben merescuda, però el que possiblement ignoraven en Jawad
i en Mohammad és que el canal és una
trampa mortal. Des de temps immemorial s’acumula al fons i als costats un llot
brut, pastos i pudent que engrillona a qui s’hi enfonsa, sense possibilitat de
trobar recolzament per sortir-ne. He viscut molts anys davant mateix i l’he
vist sovint sec per tal de cercar algú que havia desaparegut (a Manlleu, quan
un vehicle o una persona desapareix, el primer que es fa és buidar el canal).
S’hi ha ofegat persones que treien les mans fora l’aigua, no en va ha estat i
és plataforma de suïcides que volen deixar aquest mon.

De vegades s’ha
parlat de tapar-lo, però els manlleuencs de tota la vida han posat el crit al
cel. I els diners que haurien de servir per a la neteja s’han despès en coses
mes lluïdes, com el propi Museu Industrial, on acaba el canal per desembocar al
riu altre cop, desprès de la resclosa de la turbina.

De sempre he
sentit a parlar que s’hauria de netejar, una obvietat que mai s’ha posat en el
pressupost

Avui proposaré
una de les meves solucions inacceptables per acabar amb el perill que
representa: que hom es comprometi a deixar-lo sec fins que s’hagi netejat.
D’aquesta manera, espero que els manlleuencs de tota la vida decideixin
tapar-lo. No els agradarà ensenyar les vergonyes.

A cop calent, vaig llegir ahir, a Berga suspenien la festa. Avui jo no es diu el mateix, hi ha massa interessos pel mig.
Anirà a Berga el President, hi anirá la Consellera, es fara un minut de silenci, un manifest, es col·locarà un ram de floors al lloc dels fets, s’aplaudirà als familiars en el seu dolor (que aplaudiu?), i es recuperarà el que es pugui de l’inversió feta, malmesa per l’espectacle de l’assassinat d’un jove. (continúa)

Tothom es treurá les puces de subre, govern i oposició feran punxa de les circumstàncies per burxar-se, el jutge, amb la llei a là ma, estarà tranquil, els cossos policials mostraran que van fer el que está manat, i els opinadors habituals confiaràn en la justícia de l’Estat de Dret.
No farem vaga de ciutadanía perqué és l’únic que ens queda desprès que ja ens ho hagin pres tot, excepte la frustració mes profunda i la vergonya de pertàner a un país on aquestes coses passen sense que demà deixem d’anar a treballar fins que ja no sigui possible que tornin a passar.

Qui ho ha dit que
no pintem res? Sí, ja sé que mes d’un ho voldria.
Em
refereixo els pintors i els pintats, a aquells que els pinten cada dia a la
premsa, a la tele, a la radio, i als que decideixen qui pinta i qui no. (continúa)

Resulta
però que aquí, davant de la pantalla plana, desprès d’estar bregant amb la
realitat de cadascú tot el dia, cada persona que se sent lliure i pensant pot
explicar la seva versió d’allò que considera important (i potser no se’n parla)
a aquells que la vulguin llegir (i replicar-la si fa el cas). Tan senzill com
això. La teranyina que ens embolcalla encara permet aquesta llicència, de
moment.
Vaig
deixar de comprar el diari perquè ja els regalen (i no només els gratuïts), va
ser una bona idea posar la tele a les golfes: fa mandra pujar escales i pel que
fan… a més es veu fatal, doncs la meva te mes de quinze anys; del paiperviu ni parlar-ne, si voleu que
m’ho miri encara gràcies que no us cobri. M’han deixat d’interessar moltes
coses a base de perdre el costum de mirar-les, llegir-les o escoltar-les, i
l’abandó es va fent definitiu, però el
buit s’omple
He
trobat d’altres coses mes interessants, els blocs per exemple, on tothom ha de
fer l’esforç de llegir o d’escriure. Aquesta voluntat de relacionar-se,
d’opinar, d’explicar i reflexionar sobre els esdeveniments, és el primer pas, –
imprescindible – per arribar al segon: canviar la realitat que no ens agrada a
base de que la societat organitzada prengui el protagonisme que li correspon

Així
doncs pintaré. A brotxades o delicadament, i qui ho vegi d’una altre color que
ho digui.