Paraules per a Marian
La Marian Thomson, gal·lesa, britànica, però no anglesa, com deia de sí ella mateixa, era -sí, dic era- l’amiga que tenia estirada al llit davant meu quan em vaig assabentar de la mort de Tito Vilanova, com deia en el post anterior.
Tan unidireccional és la frontera entre el “és i “l’era” que de passar-la en depèn l’existència, i no em vaig atrevir aleshores, el divendres, per un temor reverencial instal·lat al cervell reptilià, a esmentar el nom de qui encara és, ni que sigui un segons abans del traspàs, per tal de no restar ni la mes infinitesimal possibilitat que algun mortal assoleixi la immortalitat.
Ara ja no calen aquestes precaucions perquè els desideràtums rara vegada es compleixen, aquesta tampoc, i per això em dedico a explicar a qui em llegeixi la vibració de la segona corda en ressonància que l’emoció de dues morts properes en el temps i casualment coincidents em produïren. Simplement com un acte de fraternitat universal a petita escala.
La Marian marxà del seu país de Gales i vingué a espetegar a Torelló, fa mes de vint anys, seguint el passos d’una cosina, segons m’havia explicat, i s’hi quedà. Aprengué el català, que es l’idioma que sentia a tot arreu, i mes tard l’espanyol just per el que li feia falta, que era ben poc.
La seva identitat cultural l’apropà i va percebre ràpidament la situació catalana respecte a Espanya, i fou catalana i gal·lesa, per aquest ordre, des d’aquell moment.
Hi ha coses que es porten a la sang, o a la identitat originària si voleu, de manera que no concebé mai que Catalunya pogués ser altra cosa que ella mateixa, i per tant, independent. La causa de la independència fou des d’aquell moment la seva causa.
Un cop establert el seu modus vivendi muntant L’Escola d’Anglès de Torelló, que les garrofes son importants, la seva inquietud l’empenyé a ficar-se en totes aquelles mogudes on sempre ens trobem els mateixos i per les mateixes causes comunes.
Vàrem ser companys de fatigues a la Plataforma Antiincineradora de la Vall del Ges, en les trifulgues de Solidaritat Catalana per l’Independència, on anà a la llista municipal de Torelló, en un lloc simbòlic, i ara a la Agrupació Territorial de la Vall del Ges de la ANC.
Conservà el seu passaport britànic i no demanà mai l’espanyol perquè no tenia cap necessitat, deia, de bescanviar un passaport, estranger aquí, per un altre que també ho era per ella, però li feia una il·lusió immensa poder tenir algun dia passaport català.
I ara s’ha mort, ves, als 56, que tampoc és cap edat per morir-se -segons diu la gent-, d’un d’aquells mals que sorgeixen, creixen i s’escampen per tot el cos com bolets pel bosc.
Una “putada” en diuen alguns d’això, per dir alguna cosa gruixuda, però poc adient per descriure que el malestar de morir-se no agrada ni al que es mort ni als que es queden amb una vida-sense.
Morir és una “fatalitat”, parlen altres, i tampoc, és cert perquè atribuir-ho el “fat” es com vestir el desconeixement del més enllà amb ceptre i corona de rei-executor.
S’ha mort perquè se li ha acabat la vida com sol passar a tots els mortals malalts de viure i sans de morir-se abans de. Son coses que passen i dolen, sí, estic dolgut, trist, apàtic, fotut, perquè la corda del violí de la Màrian i la del meu han vibrat molts cops juntes, amb milers d’altres cordes en ressonància, a la Via Catalana, a la Gran Diada del 11 de setembre del 2012, a les marxes antiincineradora dels primers anys acabats d’estrenar d’aquest segle, a les taules de “Signa un Vot”, on només fa dos mesos escassos compartirem impressions i històries personals tota una tarda, mentre la gent signava i ficava els seu vot en l’urna, i ella, amatent, estava al cas de que tothom omplis el full degudament i signés, interrompent la conversa cada cop que s’acostava algú i dubtava o tímidament ens defugia, per explicar-li què fèiem allà i la importància de signar el vot. Amb el seu deix anglès en la pronúncia del seu correcte català que li donava aquell aire d’institutriu polida i escrupulosa.
Aquesta tarda ens hem ajuntat molts, al tanatori, tota la colla, i les colles en que estava i havia estat, els seus alumnes, els familiars, germans, nebots, vinguts del seu poble, aterrats a Torelló com en un aeroport de avionets de joguina, ignorants de l’idioma i acomboiats per els amics de la Marian que, cadascú com podia, s’esforçaven en parlar o assassinar la llengua de Xéspir per tal de donar el condol o parlar amb el llenguatge internacional de les llàgrimes. Fins a l’última adéu de demà, fins que les cendres s’escampin, fins aquesta última paraula que li vaig dir dir divendres passat. Adéu i fins aviat, Marian Thomson.
Les llàgrimes …..