El Rey pasmado
Sempre m’havia negat a parlar de política en el meu bloc, entre altres raons perquè la política ha estat sinònim de partits durant molts anys i la “casta”, en expressió afortunada del nou Pablo Iglesias, ens ha fet descastats a tots de bon grat o per força, fora d’aquells que, com a puces polítiques, han viscut de parasitar en els animals polítics generant-los (a)noticies, i aquells altres que, malalts de política, s’han drogat fumant declaracions i rodes de premsa infumables.
No se si per sort o per desgràcia això s’ha acabat, i ara parlar de política ciutadana des de baix, sense aspiració d’ascendir cap a dalt per tenir càrrec o fer d’oracle, i amb avorriment de pujar-hi, és a l’arrel de la nostra supervivència.
Per això, a desgrat i compungit, en parlo com una obligació ciutadana per compromís amb la societat on visc, no pas per adoctrinar ni polemitzar sinó per contribuir i no confondre’s amb el menfotisme.
En aquest espai virtual votem cada dia i refredem cada dia opinions i parers que tothom, i per molts anys, podem expressar ben o mal dits, sense esperar quatre anys per fer tombar la truita.
Ja és gros que en aquesta societat de la immediatesa, on les noticies posen el turbo i arriben en segons a la velocitat critica d’escapament del control, ens segueixin insistint que només cada quatre anys i per els “cauces legales” es poden canviar les coses.
No és així, podem canviar d’avui per demà i no pas irreflexivament. Els moviment populars que han fet canviar la història no han sorgit del no res, sinó d’un llarg procés d’incubació da càrregues insuportables, de la infelicitat i malestar acumulats, i un procés d’aquesta mena fa anys que bombolleja i bull tan a Catalunya, amb els seus objectius específics, com a España, amb unes altres fites, unes que compartim d’altres no, o com al mon mundial globalitzat per la fèrria llei dels Mercats i la Competitivitat feta dogma de fe.
En l’Estat on encara vivim, lligat i ben lligat el tall rodó, pels caudillos dels partits majoritaris de l’Estat espanyol, ens posen al forn a coure, en un mes, la nova peça tendre de Vedella Real que pretenen fer passar-nos com a Nouvel Cuisine, però amb els sabors embafadors i greixosos de sempre. De Borbó a Borbó i continua la sessió.
És clar que això és política (la seva) però a diferència de fa uns anys ara som capaços de fer i parlar de política (la nostra) amb moral de victòria i per això a desgrat de no tenir-hi tirada, en parlo i crec que n’hem de parlar entre tots perquè si abans ja érem majoria silenciosa ara som majoria no silenciada. I d’allò que en deien democràcia “i no lo és”, ara en diem Dret a Decidir per tots.
A Catalunya per ser qui som, i perquè ens anomenen nosaltres i no ens calgui cap mes nom, i a España pel Derecho a Decidir si la República ha de fer canviar al país veí com un mitjó.
Sort companys, compañeros, Catalunya mai ha tingut Reis, ho eren d’Aragó. Però España sí, massa anys de llinatges de dret diví, que han conformat una manera de ser espanyol incompatible amb el nostre tarannà.
Bona sort compañeros, i tot el nostre recolzament per decidir entre monarquia o república.
Tenéis, españoles, el Derecho a Decidir ahora -antes del injerto del nuevo Borbón en el tronco del viejo-, a ser un pueblo pensante y sintiente, a deshaceros de la “casta” política gobernante, llámense populares o socialistas o comoquiera que se llamen, atrincherados todos ellos en los privilegios y el reparto del poder.
Populares que gozan de gran impopularidad y socialistas republicanos que bendicen la monarquía heredada del franquismo. Es éste un esperpento Valleinclanesco de tal magnitud que debería hacer empalidecer de ira o sonrojar de vergüenza a cualquier honrado hijo de vecino bienacido como si contemplara el horror de la seria negra de Goya o los fusilamientos del Dos de Mayo.
Ara és l’hora, españoles, la hora de cambiar la historia escrita con renglones torcidos por manos torticeras, que aún no ha sucedido ni deberia suceder.