Cafè en gra

Vaig llegir al mòbil la notícia de la mort de Tito Vilanova a l’Hospital de la Santa Creu de Vic. Davant meu, estirada al llit, una bona amiga a la que li queden pocs dies, pocs mes que al Tito.

Entre la relativa llunyania de Barcelona i la proximitat a tocar hi hagué un xoc de fidelitats. Fidelitats sentimentals que s’estableixen quan els fils de vida a punt de trencar-se prenen la tibantor d’una corda d’instrument musical i aguditzen la nota que fa vibrar la sensible que necessita el repòs  de la tònica.

La mort d’una persona puny com un coixinet d’agulles, i tan si és propera com llunyana remou alguna cosa que es sent dins l’entranya, a l’estómac que fa de caixa de ressonància.

Després, a casa, vaig veure una entrevista enregistrada on Tito relativitzava la importància de l’avui, i en la seva veu ja desapareguda i en el posat escèptic s’endevinaven els canvis que transformen a tota persona a qui li anuncien que la seva estació termini és a la vora.

Un que sap que morirà aviat és savi, ja que la saviesa no prové de la ciència sinó del coneixement, i qui pot tenir mes coneixement que aquell que infón la immediatesa d’un canvi cert on tot son hipòtesi, i cap certesa sobre el que hi ha o no hi ha en el mes enllà del cos viu tal com nosaltres entenem la vida.

És clar que no totes les morts son iguals, i encara que igualin a totes les persones no fan vibrar a l’uníson ni amb el mateixa freqüència. Sintonitzem les vibracions compatibles i ens hi posem en ressonància quan ens hi sentim propers. Les ressonàncies són tan afins que trenquen una copa de cristall, i de vegades el cor i el plor.

Entre Tito i l’amiga allà al llit escollí tots dos i no dividí cap fidelitat perquè no calia. No cal haver conegut algú per atorgar-li una fidelitat sentimental, molt mes altruista que la fidelitat conjugal. Els valors no son res si no s’encarnen, són una idea només, idealitzada i angèlica, però s’entenen quan algú els practica, i es reconeixen com a mèrit quan algú es mort.

Per no ser massa diferent dels altres no m’havia parat a pensar-ho sinó quan se’m han posat davant per davant, per partida doble, unes morts anunciades i quasi coincidents en el temps.

Tito ha estat l’antiheroi, una persona normal, un futbolista d’equips secundaris que un dia li varen proposar per causa d’una carambola, dirigir  “el millor equip del mon”. El propi Pep va pensar probablement que no ho acceptaria, però va dir que sí i igualà al mestre (perquè també es llevava ben d’hora, ben d’hora) i demostrà que els antiherois fan la feina de les estrelles, i no al revés, amb la humilitat de qui no es creu ni es deixa de creure.

Em van emocionar, -ja se que em faig vell, i els anys afluixen els nusos que corden les estructures d’estat, alliberant femeninament les essències- (tancant parèntesi) els fills aguantant el plor i llegint el discurs en honor de son pare amb el sostre gòtic de la Catedral per sobre el seu cap. Les voltes de punt ogival, els vitralls observant-los i les columnes guardant-los, construïren l’acord final i el principi d’una vida-sense dels que es queden. Així la grandiositat d’un l’espai s’engrandeix encara  més.

Un pagès de l’Empordà dirigint “el millor equip del món”, i se’n va sortir!. Es una llàstima que als 45 anys no se’n sortís, però com deia ell, “allò que avui és important demà ja no ho és”.

Tota una filosofia, una lliçó de vida de Francesc Vilanova i Bayó.