Cafè en gra

En la terminologia de moda, diran que el secret és la “informació zero” i calumniaran el zero, una entitat per la que sento un afecte especial i una atracció sentimental des de que vaig descobrir que hi és sense ser-hi.

El zero és una presencia muda que discretament t’acompanya i que en els moments d’incertesa i de dubte esta en disposició d’acollir-te en el buit, és el màxim que li puc demanar a una relació sentimental

Encara ara, els matemàtics discuteixen si el zero és o no és un número, però de totes maneres esta fora de discussió que no es comporta com un número qualsevol.

Expressions com “tolerància zero” son mancades de sentit, però han fet fortuna i s’ha estès a tot allò que es vol rebutjar de manera taxativa.

Partint del concepte que no ser-hi és una cosa i no existir una altre de diferent, el zero, que existeix, expressa el que no existeix, i no va ser gens fàcil expressar la no existència a l’hora de comptar i operar amb números.

(Posteriorment a la publicació, me’n adono que aquest és el post nº 800, el dedico el meu estimat 0)
seguiu llegint…..

El romans, tan llestos que eren, no el varen saber trobar. La seva numeració estalviava les xifres i jugava només amb les lletres com els enterramorts amb les calaveres: IVDICVM  XD! LCDM, i para de comptar.

Els babilonis, que no passaven de seixanta en això dels números no s’hi van encaparra massa amb el zero, encara que sembla que el varen trobar a faltar i el varen “encunyar“, però no saberen treure’n profit.

En canvi els Indis i els Maies sí. S’adonaren del joc posicional i el practicaren com fa un bon entrenador amb els jugadors del seu equip, li tragueren partit, o mes ben dit, li donaren terreny de joc

D’aquesta manera consolidaren l’expressió “ets un zero a l’esquerra” (00000000X) per definir allò que voldrien els espanyols que pintéssim els catalans, o be amb zeros a  la la dreta, “som 6.000.000” que quantifica que som molts, “som molts mes dels que ells volen i diuen”.

Operativament el zero no te color “0 + A=0”;  “0 x A=0”; “0 – 0=0”. Que trist.

Però A/0 i 0/0 és el repartiment de la indigència quan el límit de la indigència al quadrat tendeix a infinit, i el resultat es…..infinit.

Tanmateix, la enèsima potència de zero no fa que neixin flors a cap instant, però tanmateix, una flor nascuda i elevada a zero és ella mateixa i només ella mateixa, la seva identitat.

El zero és doncs una paradoxa, la mare de totes les paradoxes, una aporia autoreferenciada, doncs si el zero representa “res” si prescindim del zero no podem expressar el “tot” ni àdhuc l’infinit.

En aquesta gimcana d’obstacles per salvar els mots, zero inclòs, arribem al final, al zero absolut, -273,15º Celsius, -459,67º Fahrenheit, l’energia residual del punt zero que compleix el principi d’indeterminació de Heisenberg: “mai podem estar segurs de res, i menys encara de dues coses simultàniament”.

El zero m’agrada.

Les pollancredes escorten els riuets i els torrents quan baixen a la plana, de la mateixa manera que un seguici de manaies escorten el Sancrist a la Setmana Santa. Son tan discrets i modestos aquest reguerols, que només si ha plogut devallen de muntanya cuejant i bombollejant entre còdols i joncs. Un glu-glu discret d’aigua lliscant els delata quan hi som a prop, enfonsats al paisatge de camps i margeres  sembla que vulguin passar desapercebuts.

Habitualment els trèmols, els pollancres (populus tremula) son els seus fidels marcadors en la llunyania perquè a banda i banda del curs, els rierols els proveeixen d’humitat les arrels i viuen de l’aigua que baixa de tant en tant.

A la inversa dels humans, quan arriba l’hivern els arbres es despullen, i l’estructura òssia  despunta i es ramifica com milers de traços de llampec. Ara, encara a mig temps entre la tardor i l’enfredoriment absolut, aquell tall esmolat que ens desorienta les energies, les fulles en transició a l’esgrogueïment suren en l’aire com surets de xarxa dins l’aigua, i les branques s’abracen de les puntes, camuflades entre les fulles.

També els boscos pateixen massificació i cada arbre malda per créixer i penetrar-se amb el  veí en una pugna per l’espai  o en un acte reproductiu, ves a saber, en que cossos esquelètics s’empenyen mes enllà del seu redol per fer mes ample el vol del vestit quan els torni a créixer verd, passat l’hivern.

En aquest espai de temps tan curt,- la transició és un llarg sospir que acaba quan es talla- cada dia vigilo si a través del paisatge despullat de fulles veig el més enllà més ençà, i arribarà el moment en que tota vestimenta arbòria no serà més que una gran estora a mercè dels peus, les petjades i els remolins del vent, i encara, quan el fred el glaç i la neu caiguin del cel per aïllar-nos del contacte amb la terra, ens costarà sobreviure un poc més del que ja és habitual.

El fred és sinònim d’aquietament, de baixada d’entropia de les molècules, d’inactivitat, d’hivernació dels processos vitals, d’estalvi d’energia, fins a cert punt de mort temporal. Parem màquines.

Un paisatge d’hivern es la patètica plasmació de l’esgotament, un fred d’hivern només es pot suportar amb l’alè que allibera el baf per la boca en forma de nuvolet, d’una pell resguardada per capes i capes d’abric, mancats com estem del pel flonjo que atrapa l’aire entre els seus rínxols, i del greix corporal treballat a consciència per  criar panxa i altres dipòsits adiposos sota la pell.

Però tot i aquestes estratègies, moriríem congelats si el cervell no fos prou lúcid per arrapar-se a la seguretat de la propera primavera, sense l’esperança de resurrecció de les energies vitals, sense la saba immobil dels arbres despullats, protegida sota set capes de cel·lulosa, sens les arrels que s’enfonsen metres sota terra fins la zona temperada, moriríem.

Sense la certesa de tornar a ser, el fred ens prendria el ser per sempre més, i els trèmols d’hivern arronsarien les arrels i renunciarien a esperar les fulles verdes de primavera i l’aigua que s’escola per els diminuts cursos que flanquegen.

No em refereixo al grup musical “Els Manel” sinó a Manel Esteller, investigador en biomedicina que treballa a l’Hospital de Bellvitge. Ell es un dels pocs Manels que ens queden i que es queden al país per fidelitat al país.

Al país del costat, país de manolos i de manolas,  el desert de la intel·ligència és mes vast encara, i els miratges ni tan sols són possibles. Cal transitar a ple sol i patir assedegament de recerca per veure allò que no hi ha, i si es tenen els calés que te un Estat sobirà i se’n dóna miserables rosegons al investigadors no hi ha miratge possible degut a la defunció dels científics abans d’emprendre la ruta investigadora.

Per això, per supervivència, per dignitat i també per calés, molts marxen.

Només un punt, d’un u i poc a un dos i poc del pressupost ompliria al menys la cantimplora sense plantar encara les palmeres indispensables per l’oasi. Des que algú va inventar el “tar” com a unitat de intel·ligència, podem assegurar que la intel·ligència dels polítics és una intel·ligència mili-tar, i encara hauríem de recórrer a una unitat mes petita per avaluar la ceguesa sobrevinguda en mirar el futur de la societat que teòricament administren, quan es reparteixen el pastís del pressupost per inflar-se les butxaques en les carallotades que ells pensen que els donaran els vots per seguir vivint de la nostra estupidesa.

Ja es simptomàtic que hi hagi tants Davids i no conegui cap Goliat. Els gegants forçuts amb cap de suro no son útils, ocupen massa espai i no caben als cotxes dels segurates, son massa visibles i caldrien “pinganillos” de la mida d’un pa de quilo perquè no se’ls empassés per l’orella.

Els ratolins poden arribar a ser simpàtics, les rates en canvi fan fàstic, i els Ratos fan fredat. Les minyones que els acompanyen en l’entrada a l’Ágora Parlamentaria, servils, damas de alta cuna, de baja cama, senyoras de su señor, amantes de un vividor, com cantaria Cecilia, són els seus Goliats,  escortes pagades pels favors d’anys de menjadora política, mes que de fidelitat ideològica.

Cortesia parlamentària, Rato accedeix a anar al Parlament  Regional com li han demanat, que no ordenat, i amb un gest displicent i desmenjat s’asseu al costat de la presidenta, la Dolors de PP, que ha anat a rebre’l a la porta, i diu als diputats: “No se exactamente para que me han hecho venir…”. 

Límburg, als Països Baixos, van llogar a l’edat mitjana un flautista famós que havia tret a toc de flauta màgica les rates del poble d’Hamelín, i fa poc se’ls hi reproduïa la plaga, -potser mai exterminada- en forma de Bisbe ostentós, de capricis cars, diocesanament corrupte, i com Rato, segur de la impunitat de les seves malifetes.

Diuen que l’estupidesa és audaç, així doncs les lleis que obliguen a qualsevol ciutadà a presentar-se i respondre obligatòriament davant un jutge escollit a dit o per mèrits d’antiguitat, i deixen com una gentilesa que un gàngster de coll blanc es presenti o no davant dels diputats electes per fer burla o respondre amb impertinències, son l’estupidesa feta audàcia i publicada al BOE.

L’estirp Parlamentaria ha esdevingut una clonació de l’estirp Real, d’antics i resclosits modus propis d’un ball de disfresses de versallesques essències, buides de contingut i críptiques com un llibre de lleis o una sentencia de jutge, bressol i xarxa protectora dels clients mes privilegiats de les portes giratòries, auto protegits –avui per tu, demà per mi- per l’embolcall corporativista de la casta política aposentada ens els seus setials des de fa trenta anys.

S’han espantat al sentir la veu sibilant del David, s’han acollonit al veure la sandàlia perquè han pensat en la fona, els ha fallat un batec  perquè el llenguatge tallant i clamorós que senten pel carrer se’ls ha ficat entre els seus escons i s’han sentit descol·locats. No es qüestió de cortesia ni d’educació, es por.

-Te por Sr. Rato?

-De aquí, de vostè?

-No, a perdre-ho tot,  com milions de famílies, a que la gent un dia se’n afarti.

Mai s’ha sabut el nom del flautista d’Hámelin, potser es deia David, potser va treure les rates a fum de sabatots. 

Ja es hora que treure’s les sabates no sigui per no fer soroll, sinó per provocar un terratrèmol. La mare de tots els escàndols es que els lladres d’alta alcúrnia presumeixin de ser-ho, el Fiscal General sigui l’advocat del corruptes, i els parlamentaris ens surtin pudorosos de les formes. 

La competència és bona, diuen. Sí, sobretot si te la menges, te gust de victòria, però no es gaudeix amb el paladar.

Entre els humans la competència és bona per qui la fomenta i per qui hi guanya, però pel que perd, la competència te el gust agre del que arriba dels últims del pilot.

Competir és la manera de millorar?. Anem a provar d’escatir-ho d’una manera poc convencional.

Per treure humanitat a l’experiment, i així obviar-ne els vicis racionals i sentimentals dels humans, em vaig proposar establir una competència entre cafeteres.

Haig de reconèixer que no va ser un propòsit deliberat sinó fruit de la necessitat, i a mesura que anava avançant en el dia a dia, vaig anar veient  coses sorprenents, i traient-ne conclusions sense proposar-m’ho.

“No està demostrat que em moriré”, li va dir en Punset a l’Albert Om, i la gent s’ho va prendre com una boutade.

Posar aquest títol al post és un titular, simplement, no es cap descobriment atribuïble a l’ex-ministre de Suárez, sinó una veritat indemostrable.

Una demostració científica ha d’excloure tota probabilitat, i en el fet de no morir-se sempre existirà una probabilitat contra el número mes gran que hom pugui imaginar.

Aquesta però, no és una qüestió com per perdre-hi gaire temps, donem per fet que sí ens morirem, però considerem també que es pogués demostrar que sí hi que ha una altra vida i que sabem del cert que és molt millor que aquesta que coneixem.

Demà dia dels difunts proposo, sobre la premissa de l’existència d’una altre vida millor, fer un experiment mental. N’hi ha molts, el de l’Ase de Buridan s’aproparia a la proposta que faig, i el dels Micos infinits al postulat de Punset

El dia de difunts és apropiat per fer-ho, perquè més enllà del record a aquells que coneixíem i ja no son d’aquest mon, nosaltres, que si que hi som encara, ens el podem imaginar sabent del cert que passat això que en diem mort, n’hi ha un altre molt millor.

Com veuríem aquest, què faríem, quins canvis hi hauria?……..

Els tanatoris, com les esglésies, son un punt d’aplec ben estrany on s’hi va sense voler, empès per un desconeixement conreat pacientment perquè creixi i no doni fruits.

Quan el mort es vetllava a casa, la presencia física del difunt al seu llit, vestit i encorbatat, o amb túnica de franciscà, o de monja clarissa, creaven un ambient de sala d’espera, i a l’estança prenyada d’una fina gassa invisible i irreal de misteri, els familiars i amics anaven travessant un a un el llindar del dormitori transmutat en capella, amb els mes petits agafats de la mà, fins als peus del llit o fins a la mateixa espona els més íntims, com per demanar al traspassat en la barca de Caront a qui li tocaria el proper torn.

La gravetat del moment, acomboiada per xiuxiueig de pregàries i comentaris baixets per no torbar un repòs que no te despertar, com un vol de silencioses ales ens fregava la pell amb la suavitat i la lleugeresa del ésser que jo no hi era. Els passos, cautelosos per no fer soroll i el respir profund que pujava gola amunt com una bombolla d’aire salvadora en una apnea prolongada, maldava per sortir dels nostres llavis encongits i secs. A la mirada ansiosa i als plors continguts dels estadants de la casa, els seguia però un relaxament resignat i un abandó a la pena instal·lada permanentment dins un cor de pulsacions rellentides, que sempre més en guardaria alguna de menys, fugida amb aquell que se’n havia anat, amb aquell cos tot just refredat que havia lliurat el últims batecs.

Aquestes imatges que recordo, una mica tètriques per els gustos d’avui, son memòria del passat a casa nostra, els mes joves no les han vistes mai, i al final tots ens hem habituat a la visita mes o menys obligada als tanatoris públics, als estadis públics d’últim recorregut on, per no perdre la nostra cursa es va a veure qui ha guanyat el seu fi de carrera. I sense pòdium de vencedor, els difunts son presentats com una mona de Pasqua, encaixats al seu túmol, i mostrats a l’aparador envidrat de la saleta minúscula dels plors i les corones. Per passar a veure’ls aquells pocs, -cada vegada menys-, que encara s’atreveixen a mirar un desconegut aspecte d’una cara coneguda.

L’arraconament de la mort als llimbs d’una ignorància volguda és com omplir cistells d’aigua per no veure’n els vímets del fons. L’explicació d’aquest estrany comportament, en una època on les tesi doctorals sobre la influència del vol del abellots en nit de lluna nova en relació als canvis de floració de les begònies omple pàgines de documents word i taules excel, només indica que hem substituït la por reverencial d’antany a la mort per el pensament buit sobre ella.

Fa pocs dies assitia a una xarrada-col·loqui a l’entorn del títol “La ment com a salut i qualitat de vida”, que impartia una persona que fa 35 anys que tracta pacients depressius i oncològics i treballa amb la mort a l’entorn, com tots, però amb la consciència d’una presencia que ha desaparegut, amagada al quarto fosc, castigada com a antisocial.

En un acte així, molt casolà, convocat per una colla d’amics que entre altres pompes mundanes també de tant en tant baixem als purgatoris dels veïns, era ineludible rodolar cap a reflexions sobre la mort, i em va sobtar la tensió, el “rigor vivis” que produïa en alguns del assistents, fins al punt de no poder suportar parlar explícitament de la mort i les seves conseqüències, perquè s’havien aturat només en les estratègies per vèncer-la i prolongar la vida. De tal manera, que pensar en el moment de creuar aquella frontera, sense passaport ni visat que garanteixi una estada màxima a l’altre cantó, se’ls feia anímicament terrorífic.
I les pors varen escampar-se a l’ambient de la petita sala com aquella gassa invisible que embolica l’ánimi i fa d’un batec un pic disparat al cardiograma, i del diafragma un parapent suspès en l’aire.

Per un instant vaig tornar a veure mentalment aquell somriure incert de Gioconda d’una cara coneguda.
Amb la ma agafada a mon pare, mentre mirava l’àvia difunta des de l’espona d’aquell llit alt, amb capçal i peu enorme al darrera, no l’hauria pogut veure amb aquell nou aspecte sinò des de la vora i de puntetes.  Ella, que m’havia tingut a la falda i jo li havia preguntat perquè portava sempre aquell mocador negre al cap, i el vestit negre, i les sabatilles negres, no m’havia contestat mes que amb un somriure incert i amarat de tristor. Ara s’havia transformat, allà estirada, en un gest  dels llavis entre sorprès i burleta, com una reacció post-mortem a la visita turística del mes enllà, que moltíssims no triarien mai com a lloc de vacances.
Excepte l’Ovidi i quatre tocats del bolet. 

No se si hi ha gaire gent capaç de llegir a Elishabet Kübler-Ross i “La mort, una Aurora” mantenint les pulsacions de repòs.

Sempre és recomanable trepitjar el carrer, anar als llocs i veure amb els propis ulls. Es poden fer safaris virtuals, llençar-se en paracaigudes des de l’estratosfera i tenir una experiència vicària amb l’ull d’una càmera que porta l’autèntic protagonista. Ho hem fet tants cops que arriba un moment que ja res ens fa fred o calor, ho hem vist tot. Però què hem experimentat?

A Salt, a les 8 del matí del dimecres passat, aparcava el cotxe a  un centenar de metres del bloc ocupat per la PAH. Es en un barri nou, d’avingudes amples, plens de blocs  de cases.  Uns a mig fer, i d’altres externament acabats. A les cantonades i als baixos hi ha anuncis de venda, ofertes de finançament d’hipoteca i promeses de bon viure, amb facilitats de pagament.

Però els carres son deserts i la circulació escassa,  tot indica que allà només hi ha cases sense gent, pisos desocupats, que no es vendran de moment perquè o be no estan acabats, o no hi ha compradors que en vulguin pagar el que en demanen.

Els esquelets de formigó, amb les grues com ocells tristos, els contemplen des de de l’alçada del seus becs immòbils. Semblen pidolaires famèlics que mostren l’ossada que havia de sostenir una carn i una pell que encara no els han posat.

Qui pot haver  deixat, pastat entre l’acer i el ciment, aquella pila de diners que s’han gastat i que no tenien els promotors?. On són els Bancs i les Caixes que els hi han fet crèdits amb uns diners que no existien i tampoc els hi han tornat?

Diríeu que alguna pesta ha arribat sobtadament i els especuladors han fugit espantats, deixant la seva obra a mitges, de qualsevol manera.

El tsunami econòmic arribà i la bombolla gegant va petar, va entrar el pànic com una ona abassegadora i va fer net de bruts negocis especulatius, els especuladors fugiren deixant el rastre dels deutes com escampalls d’un naufragi. Els promotors-especuladors duien salvavides, la resta no.

Uns nàufrags van pujar al bloc de Salt. Gent de mal viure no ens enganyem: emigrants, pobres, desnonats repetidors, fumats d’una droga anomenada justícia social, additiva per a qui la tasta. I recolzats per la PAH, només faltaria!. Els desgraciats s’agrupen, perquè cada dia són mes!

Els capitans del vaixell de rescat, el SAREB, havien d’arribar a les 9 per reprendre la possessió de les restes del desastre. La tripulació la formen advocats de l’Estat, Audiències Provincials, Administracions Públiques, Bancs i alguns polítics venturers que es volen fer un nom per si de cas un dia hi ha vacants a algun Consell d’Administració ben retribuït.

No tenen manies i pesquen amb la barra italiana, arrasant fins al fons, i com a Lampedusa, per llei no es pot ajudar als nàufrags sota pena  de presó.

Però el sol, que no en sap res d’això, escalfava i il·luminava agradablement aquest desert sobtat, i la gent que es veia pel carrer, caminava en una mateixa direcció des de punts diferents, cap al Bloc de la PAH.

A dos quarts de nou, renou: Arriba l’advocat Benet Salelles i s’anuncia una noticia. Càmeres, micròfons, periodistes, gent, s’agrumolla al voltant  d’un redol, i del centre a la perifèria s’escampa una ona d’abraçades, sonen xiulets, aplaudiments,…
Desnonament suspès. Suspès, no pas cancel·lat. Per intervenció d’un Tribunal d’Estrasburg
 

El SAREB no és només el banc dolent, és un vaixell fantasma, els fantasmes del passat hi viatgen amb la maleta plena dels seus interessos. A preu rebentat pretenen vendre i vendre’s a ells mateixos els derelictes del naufragi, tenen diners ociosos que aquí trobaran una bona hamaca per reposar uns anys, fins que amortitzades i desgravades pèrdues, el capital hivernat  es multipliqui per un miracle dels peixos grossos i els pans d’or.

Perquè s’ha de re allotjar  la gent del bloc de Salt en altres pisos de titularitat pública, si el propietari del Bloc, El SAREB, és un banc públic?. Seria llarg d’explicar, però al mateix temps molt senzill: els sagrats “interessos públics”, s’han repartit com la sagrada túnica en un joc de daus.

Tota roda que roda es condemnada a rodar. Fins que posem el fre que vàrem començar a pitjar el dimecres, 16 d’octubre de 2.013, a Salt.

Els petits canvis són poderosos, fins i tots si venen d’Estrasburg. 

A una  tele privada han tornat a passar la pel·lícula “La caiguda de l’Imperi Romà” . S’acaba amb una veu en off que a manera de sentència diu:  “Un Imperi no cau quan es atacat per els exercits invasors sinó quan s’ha descompost per dins”.

L’imperi Constitucional en aquest Estat que en diuen EspaÑa, “és arnat, menjat de plagues” com diria Espriu, podrit de poder. La història no es replica de manera clònica, però repeteix escenaris històrics que mirats amb atenció i una visió global ens avancen desenllaços.

Hem de mirar mes enllà de la nostra lluita per la independència, que no deixa de ser una escletxa mes d’una falla tectònica que s’obre a través de fronteres i països.

Llegeixo i sento cada dia tantes visons estretes dels analistes, tertulians i gent saberuda, que envejo els peixos i els seus ulls de peix que deformen menys la visió global que no pas els zooms sobre cadascuna de les parts, inconnexes entre elles, que es perden per camins, arteries i arterioles fins a la dissolució de la raó de ser  de la discussió particular.

Com visitants obligats d’una Sala de Quadres dels Horrors ens passen minut a minut cada fotograma i cada fonograma d’aquesta exposició permanent d’un l’impúdic exercici del poder, com si ens trobéssim davant d’un pintor fracassat i maldestre que pinta a brotxa i color empastat i ens vol vendre gat per Rubens.

Em pregunto com sobreviure a aquesta realitat virtual, i em responc que l’únic salvavides es la realitat trepitjada, olorada i aspirada, infiltrada. 

Per això, aquest cap de setmana mogut, dissabte i d’aprop vaig seguir els esdeveniments que pretenien protagonitzar dels fatxes durs a Pl. España i dels fatxes ligths a Pl. Catalunya, armat amb els meus dos ulls de peix, i dues lents fotogràfiques.

Per això puc dir, de primera mà que els fatxes mes facinerosos cabien en dos busos, i els fatxes fatxendes no omplien la Plaça de Catalunya ni de bon tros, com ja vaig piular in situ.

Error (?) per tant de la Guardia Urbana i error (?) de Contrastant que tot i rectificar, encara ha sumat sense posar la calculadora a 0.

Fa goig veure la força dels corassons locos –son al mateix temps España i Cataluña-, que posats tots junts, amb la complicitat dels emigrantes por un dia no superen en nombre als indignats del 15M en el mateix escenari.

Tot això en directe és una altra cosa que des de casa, la realitat palpada penetra els porus i sua emocions, obre comportes i activa turbines, vessa un cabal d’idees, arrossega pors i aparta branques i llot, corra l’aigua, eixampla riberes, inunda d’energia.

Si hem de creure als propis organitzadors del 12O Hispànic, l’Imperi Constitucional sencer era a Barcelona de cap a peus, i no ens arribava ni a la sola de les sabates amb les que vàrem caminar per la Via Catalana.  Es para mi un motivo de honda satisfacción….

Per completar la dutxa escocesa, el diumenge al matí em vaig arribar a Montjuic, armat amb les mateixes eines visuals que el dia anterior, però amb actitud participativa no exempta d’esperit crític, per olorar de prop el Procés Constituent, i un cop que vaig mastegant com un rumiant l’empatxament de sensacions  pasturades a ran de terra dissabte i diumenge, digereixo només que un procés  per fer una tombada de truita, només surt be si fets i batuts rovells i clares es dona la volta a totes les paelles, inclosa la truita de patates espanyola, i al xef de l’Imperi Constitucional. La independència se sua com la samarreta i  no es para de córrer fins arribar a la meta per moltes penalitzacions amb que ens amenacin els àrbitres.

No es feina nostra canviar la Constitución EspaÑola, però sí, remenar l’olla perquè un dia, els espanyols s’alliberin del Césars i convisquem romans i bàrbars.

Si algun color s’escriu amb majúscules és el VERMELL. Cridaner, sanguini, ostentós, i puixant atreu les mirades i mai passa desapercebut. Una dona de vermell, Kelly Le Brok, una jutgessa de vermell, Alaya Rodriguez  coincideixen en el color del vestit i en alguna cosa mes: tenen club de fans.

Des de que McLuhan, va explicar-nos que el mitja no ens duia el contingut sinó que el contingut era el mitjà, tinc elements per posar de costat una actriu sexy i una jutge hieràtica amb vestits vermells sense que m’acusin de masclista (cosa que no exclou que ho facin).

No és pas el mes important que totes dues es vesteixin amb un mateix color fort, ni tampoc la seva elegància o glamur. Mes enllà de si el poder es masculí o femení, la seva ostentació és un des seus trets distintius. El poder s’ha de manifestar en públic i l’atractiu també. L’atractiu d’una actriu és intrínsec a la seva feina, la d’un jutge o una jutgessa dubto que sigui un valor afegit.

La justícia, ara la representen amb els ulls tapats i una túnica blanca, amb la balança i el platerets plens de llibres, però a l’antic Egipte, Anubis, amb cap de xacal, era qui obria el pit i pesava el cor del difunt en el judici definitiu davant de Maat, deessa de la justícia.

Si el cor era noble i deslliurat de sang roïna i d’oripells, no havia de ser mes pesat que una ploma.

Sóc en Miquel….sóc en Francesc…sóc en Joan….

Perdón, perdón!

Soy Miquel, soy Francesc…soy Joan….Bon dia, buenos dias. vamos a analitzar las consecuencias del decreto de Autoconsumo…..

Així va ser l’inici de l’exposició dels ponents de l’Escola de Setembre que es va desenvolupar aquest cap de setmana prop de Tiana, organitzada per “Som energia”.

Amb poques variacions tots varen començar així excepte els que ja eren de parla castellana, que no es van disculpar en cap moment per parlar castellà en un acte celebrat a Catalunya, on s’aplegaven unes 250 persones de les que al menys el 80% érem catalans, i que pertanyien a una cooperativa nascuda a Girona, amb la immensa majoria de socis catalans.

Jo vaig assistir-hi no pas com a soci, que encara no en sóc, sinó com a persona interessada en temes energètics, concretament en les energies renovables, que d’això es tracta.

Agraeixo que m’hi deixessin ser com a no-soci, -ho vaig demanar i em van dir que sí- perquè l’objecte, la filosofia i la finalitat de “Som energia” les comparteixo, però vaig topar, com és habitual, en el “petit obstacle de la llengua”.

Ja em se de memòria que  els catalans-militants en “altres objectius que tots compartim”, s’empassen la seva pròpia llengua quan el castellà els treu la  seva… S’empassen la llengua… i s’ofeguen i ofenen no només a ells mateixos sinó també a la nostra llengua i a la resta dels parlants.

I sovint és tan interioritzat el seu complex d’inferioritat lingüística que emocionalment esdevé insuperable, les paraules no els surten, i com a justificant d’aquest bloqueig mental han de buscar excuses. 
Han de cercar una coartada, una excusa o un pretext per justificar-se davant del judici de la pròpia consciència i sempre apel·len a “un be superior”, però ni ells s’ho creuen, i la prova és que no volen entrar al fons de la qüestió de la llengua per evitar que l’evidència els deixi amb el cul a l’aire.

Cal dir però que a la última reunió del diumenge hi varen haver algunes intervencions en català -tres o quatre entre centenars- que varen continuar en català malgrat la impertinència de veus que cridaven “en castellano!”, i amb tota calma ells mateixos van fer posteriorment un resum en castellà “para los que no entienden”, fins i tot sense comptar amb l’empara de la taula on s’asseien els membres de la comissió de direcció.

Però hi hagué una intervenció destacada d’una persona coneguda i representativa de molts anys de lluita contra les elèctriques i les nuclears, un científic de prestigi, en Pep Puig, que compartia taula amb aquella directiva, i va omplir d’energia i de contingut la seva intervenció.

Va començar dient: “jo parlaré en català i després ja ho traduïré….

L’energúmen-colonitzador de torn va tornar a cridar “muy bien!, y tardaremos el doble de tiempo”.

I en Pep li va donar, “en castellano para que me entiendas” aquesta lliçó:

“La moda es la pugna entre l’instint natural de vestir-se i l’impuls natural de despullar-se”.

“L’amor és un petó, dos petons, tres petons, quatre petons, tres petons dos petons, un petó, cap petó.

Com en el ping-pong, la pilota bota i rebota, va i torna, sempre que les pales d’un i altra cantó l’impulsin, amb suavitat, tallant-la, amb  engany, amb un cop sec.

I  saltant el modest obstacle de la xarxa es torna a allò que s’ha rebutjat.

Ping: vestir-se, pong: despullar-se, ping: besada, pong girada.  La vida no és només la tensió dels contraris i la síntesi de les oposicions, sinó el joc inacabable del ping-pong, escoltant Pink Floid a la llum del matí.

El ping-pong enganxa, no el deixaries mai, i un cop cansat  d’una partida llarga i monòtona les pales queden sobre la taula i la pilota vora la xarxa, en immobilitat aparent, però el clic-clac ressona dins el cervell permanentment com les onades vora el mar, i un impuls forassenyat t’atrau a seguir jugant contra la paret.

“És la vida”, diríem, i diríem bé. Les teories que ens ho expliquen tot no ens expliquen perquè no es compleixen en nosaltres.

Vaig trobar el Ping-pong d’Andreu Rifé  dins el seu estoig original de CD al cotxe del meu fill, i em sorprengué tanta pulcritud en l’endreça, però sabent també el seu bon criteri musical vaig triar el mode “da capo” per escoltar-lo a fons  des de Vic fins a Poblet i ha estat el meu particular “CD de l’estiu”.

Per un feréstec com jo que no mira les series d’èxit ha servit també per assabentar-me que “Fils de llum” és el tema musical de “Polseres vermelles”, però els fidels seguidors del nois de l’Espinosa farien be d’escoltar les altres cançons que l’acompanyen perquè no passa gaire sovint que sigui tan ben reeixit un treball d’un autor encara de poc nom.

Les melodies son enganxoses però no enganxifoses (no es el mateix enamorar-se que esclavitzar-se) i ben arranjades musicalment de manera que la idea musical sap córrer per les tonalitats veïnes endinsant-se en un cromatisme expressiu, i les lletres expliquen unes facècies amb suc i bruc que saben retratar introspectivament les realitats banals amb una mirada observadora.

Una troballa, i les granotes que hi tenen a veure?

Els dubtes son com les mines antipersona: se’n fabriquen a balquena, s’escampen com una fuita de gas, tenen pinta de joguet per temptar adults amb ment infantil, i exploten les pors de la gent immadura. La sembra que no es recull, roman enterrada i llesta per explotar, quan algún incaut  la desenterri.

Son els rumors, les maledicències, les mentides tergiversades que volen aparentar veritats, les amenaces sibil·lines o explícites, la indiferència calculada.

Feina de quintacolumnistes, -infiltrats o residents habituals- que s’ocupen de llançar l’ham als cagadubtes atiant la seva inseguretat i manca de criteri, construint enemics imaginaris que atiïn la ira subjacent cap a falsos objectius, fabricant ectoplasmes que s’aposenten suaument sobre els cossos dorments dissipant energies i esmorteint com una molla l’empenta.

És l’atac amb l’enemic visible i l’objectiu camuflat. Pontifiquen què pensen o no pensen els catalans, però de cap manera els hi volen preguntar, reivindiquen catalanitat destil·lant anticatalanitat, cercant protagonisme allà on les seves armes polítiques no poden apuntar ni abatre.

La Via Catalana, no es una cadena encara que se li hagi donat aquest nom, -explotat per la gusarapia espanyolista en el seu sentit mes innoble- és una sardana oberta, com un contrapàs, que marca la ratlla fins on hem permès que arribi la nostra paciència de subtits d’EspaÑa.

Per això, la crida específica a que hi participin polítics, amb càrrec mes o menys elevat, es irrellevant. Tots, sigui qui sigui, hi serà comptat com un cor i dues mans i les organitzacions com a tals no hi tenen cabuda.

El fracàs doncs no es una hipòtesi de treball, si la batalla ara és a l’Ebre per omplir-lo baixarà una rierada i aquest cop guanyarem allà també  i creuarem el riu avançant.

La Irina només tenia disset anys quan va sortir per primer cop del seu país, i va ser per anar a raure a un minúscul poblet del Cabrerés anomenat Cantonigros.

Anar de San Petersburg a Cantonigros, quan la URSS encara era la pàtria del comunisme, i els visats per abocar-se a la finestra del capitalisme eren tan escassos va ser una xamba.

L’ungla del dit índex del destí la va assenyalar a ella, i aquesta ungla corresponia a Boris Alexandròvitx, el director del Cor Jove de la Radio i TV “Rimsky Korsakov” de Sant Petersburg, que ves a saber per compte de quina altre ungla influent, els seus cantaires foren triats per anar al Festival Internacional de Can Toni en una de les seves primeres edicions.

La tercera ungla d’aquesta historia de destins assenyalats va ser la de la seva companya i amiga Lubmila, la xicota del Sacha. Ambdós van aixecar el dit del mig amb la seva ungla solidària cap amunt i decidiren no tornar amb la colla i aprofitar les portes quan son obertes. Es varen quedar a Catalunya, sense papers, això era per allà els vuitanta, quan encara l’acolliment era mes important que la cel·lulosa i els timbres d’immigració.

Ella, la Irina, que ja havia ensumat en aquells pocs dies l’olor de la reïna dels pins de Tavertet i el perfum de mesc d’en Jordi de cal Jofre, que va allotjar el grup a la masia del seus pares, es va afegir a aquest comiat rus a la francesa el seu país, perquè el llenguatge de les mirades i els somriures van esdevenir entre tots dos la seva lingua franca, i el rus i el català bé podien esperar.

Si no va tornar a viatjar a la seva ciutat que a principis dels noranta va recuperar el nom del tsar Pere en detriment de l’Stalingrad en honor del  tovàritx Stalin, es va trobar vivint en un poble que també gaudia d’una dualitat de noms; uns li deien l’Esquirol i altres Sta. Maria de Corcó, també per motius obreristes i revolucionaris. D’això se’n va assabentar mes tard.

El xoc de civilitzacions va ser suau i golafre; esmorzaven i sopaven pa rus amb botifarra catalana, ben amanyagats per la blancor de les estovalles de lli posades sobre un matalàs de somnis desperts que mes que per menjar eren per menjar-se, mentre s’anaven entrellaçant amb la musicalitat de paraules críptiques i sons estranys, retallant les vores incertes del pa i embotint passió al compàs d’alenades d’una llengua tan pròpia com nova per ells, però que de tan universal que és no cal parlar-la.

Un pa rus, de sègol negre, amb un punt d’amargant, el pa que s’hi dona, era impregnat a la pell de la Irina per la impremta del naixement i un impromptu brillant i improvisat d’en Jordi li feia costat a mossos rodons, com unes olives negres en un berenar de pagès.

Es menjaven la Revolució a queixalades tendres, en tendra edat, i es bevien el vodka i la ratafia a parts iguals i llengües diferents, però la boca sovint era com una sola, la de dos salmons que van riu amunt amb les llengües entrellaçades i els cossos ondulants i molls, ves a saber si per la mullena del corrent o la suor d’aquell esforç que no pesa sinó quan s’acaba.

Això era per esmorzar i sopar, o potser pel ressopó, però per l’agost i de vegades fins a principis de tardor, fa massa calor al migdia per fer un dinar fort, encara que la migdiada mai es perdona a pagès ni se l’estalvia qui tingui dos dits de seny. La galvana de l’hora plana d‘havent dinat, s’hagi menjat o no, convida a jeure junts com dues espigues que es freguen suaument  dins una garba al mig del rostoll amb l’airet venturer

Ara no n’hi ha de garbes i la màquina de segar i batre s’encarrega d’arranar els camps amb un tres i no res. Però l’lrina i en Jordi poc sabien de tot això, ni falta que els feia, i no cavil·laven res més que no fos segar i batre tots els moments, i dallar-se els cossos sense guardar-se cap roc a la faixa, saltant d’una passió tan alta com el Salt de Sallent fins agombolar-se a horabaixa resseguint les giragonses i les rescloses dels meandres del Ter, amb una aigua mes quieta i uns llençols mes arrugats.

Amb el temps, l’Irina va aprendre mes català que en Jordi rus, fins al punt que el seu català osonenc confonia al catanyol barceloní i algun cop també les impertinències de la Guardia Civil que a força d’insistir  que els parlés espanyol,  acabava parlant-los en el seu rus nadiu. Venir del fred escalfa la llengua, quan  un altre parlar que has fet tan teu com el teu, el volen sotmetre a visat per raó de existir en origen.

Uns anys mes tard va arribar en Gregori (com el rellotge) que va anar a l’hora, i la Dimitra (la terra), i tots dos varen treure el cap en aquesta en mig d’un parrús de vores retallades i frondoses com els boscos d’avet e la serralada dels Urals, l’arbreda que no deixa veure el bosc, i encara, la Irina (la pau) va esclafir a riure en aquells moments compromesos al recordar com va aprendre a distingir fonèticament un pa rus  d’un parrús en un sopar on després  de picar les últimes molles d’un pa fet a l’estil rus amb una vianda d’embotits de La Plana, varen tornar la llençolada amb sembra inclosa, i en Jordi, asserenada l’embranzida, li confessà que ella li calia  com el pa de cada dia, ten el seu pa rus com el seu parrús. I esclataren al uníson en una riallada homerica

Aleshores el fred del nord i la calor mediterrània de terra endins es fongueren un cop mes al si dels llençols de lli que fresquejen la calor, en aquella estança on la tebior nomès era en l’aire que els envoltava els cossos.