ARCHILETTERS

En el lliurament del primer post PETER ZUMTHOR (I) -que teniu enllaçat- vaig fer un petit esquema per a endinsar-nos en el pensament i pràctica d’aquest arquitecte suís guardonat enguany amb el premi més important d’arquitectura que es concedeix a tot el món.

Les crítiques americanes, han estat molt radicalitzades entre els opinadors mediàtics, què ens porten a reflexionar sobre aquest fet. De fet, fan emergir el malestar regnant i les diverses preses de posició davant la realitat. Primer creen un terreny enfangat de debat contraposat induint-hi dos pols -falsament i maniquea- irreconciliables en els pressupòsits, en les realitzacions materials i els resultats socials.  

Cercant que es consolide un estat d’opinió contra la variabilitat i diversitat qualitativa i quantitativa de les arquitectures. Perquè un estat d’opinió així és molt fàcil de crear -mediàticament- i molt difícil de contrarestar. Ni que siga, com és el cas,  amb poc de sentit, més enllà de consolidar posicions personals. Com provarem a esbrinar.

Els dos pols de tensió són, d’una banda els arquitectes ignorants i de l’altra els arquitectes polítics. I açò és traslladable a tants i tants camps de la condició humana. 

És una mena de reglotada d’aquell debat del XIX entre els artistes de l’art pour l’art i els compromesos amb unes causes socials. Debat que és un parany, perquè tothom som polítics -per acció o omissió- i tothom, en cadascuna de les nostres accions, induïm unes maneres de fer intencionals. Àdhuc els nihilistes.
Hi ha qui creu que per estar feta una acció per una persona compromesa socialment política té el salconduït de la seua bonesa social. Hi ha qui creu que qui no fa bandera de deteminades posicions polítiques té un resultat menys eficaç socialment. Posarem uns exemples contundents en la gran art del nostre temps, el cinema: John Ford i Clint Eastwood. Dos personatges manifestament (conservadors), sense ideologia social (progressita), però quina potència social !.
Algú creu que el poder persuasiu dels germans Coen, Woody Allen, Tarantino, etc. n’és equiparable?

Les crítiques americanes a Zumthor semblen paral·leles a les fetes a Emir Kusturica.     

VEGEM-LES SINTÈTICAMENT:

1.  La seua arquitectura no està inserida en els ítems de l’activisme social, el desastre de l’agressió a la topografia, en la sostenibilitat, en el nou disseny amb software, en la constucció de mega-ciutats, en la accessibilitat de minusvàlids o en la ideació de mega-infrastructures.

2. Zumthor fa arquitectura MONSTER (?) i és un outsider.

3. Aquesta ja ni la traduesc: His buildings are both regionally flavoured, like a meal prepared with only local ingredients, and remote, at least for anybody living outside central Europe.

4. Cameron Sinclair, fundador de Architecture for Humanity , fou un dels primers a blasmar la concessió del guardó a Zumthor. Dilema entre l’arquitectura de l’excés i la de la rellevància. Tot al·legant-hi, amb molt de fonament, que calia visualitzar-ho tot amb una visió més ámplia. Considera Sinclair que és una mena de penediment i redempció del paper de comparsa, assumint les regles de joc imposades des d’aquest premis, que envalentonaren i vantaren els luxosos gratacels que trepanaven els cels. Però una cosa no trau una altra, al nostre entendre. Vull fer-li un post dedicat a la seua tasca arreu del món. Una crítica avalada pel pensament fonamentat en l’ètica, el treball i els fets.

5. Frances Anderton, replica Sinclair sobre la base d’un cert lloccomunisme. Curiosament, amb els successius comentaris, ella va modulant i aproximant la seua postura i la crítica a Cameron Sinclair. Si podeu, féu-ne el seguiment per fils. 

Si voleu continuar i esbrinar un poc sobre el pensament de Zumthor al respecte, us pregue que m’acompanyeu al “vull llegir…”

1. Zumthor s’estigué durant 11 anys fent la creació del centre TOPOGRAPHY OF TERRORS, sobre el quarter general de l’antiga GESTAPO.  Una gàbia confomada mitjançant una estructura de barrots i usà un missatge altament i incòmodament ambigu. O semblava totalment transparent o fermament sòlid. Les autoritats adduiren problemes econòmics que portaren no sols a desfer-se’n de Zumthor sinó que enderrocarien allò que ja estava bastit. Al meu mode de veure no sols feia recordança sinó que feia una denúncia silent davant la vigència existent d’aital horror en els dies actuals. Aquestes denúncies són més poderoses si es fan des de postures polítiques liberals. Esparveren. D’un suís que, a sobre, s’ha format als EUA. Ens posen l’espill massa a prop.

2. Zumthor ha construït relativament poc. Ha destriat molt els seus encàrrecs. Ha fet d’arquitecte de poble. Ha pertangut durant dècades a la comissió de preservació patrimonial del seu cantó. Ha rebutjat treballar per a grans firmes comercials. Construeix petites peces, no megaestructures. Dissenya amb detall. Té una vida familiar com la de qualsevol de llurs veïns. Òbviament no és un arquitecte a l’ús. Li molesta la fama perquè diu que li’n trau temps. Té ofici, i professa la professió com un artesà. En sap d’història. Té publiats un parell de llibres. Tan estem en braços de la indústria i els consultings que desenvolupen la totalitat dels projectes que els arquitectes de prestigi es limiten a dibuixar el que seria el projecte bàsic i al resta es dediquen a passar per l’obra per a fer acte de presència. El Guggenheim de Bilbo és un dels casos flagrants. Circulava en la revista dels aparelladors españols ‘CERCHA’ tota l’epopeia de la construcció del dit museu. I, al capdavall, l’única cosa d’interès que perseguien era la signatura per part de F. Gehry.

3. És usual que quan no s’entén una obra iterativament, els liders del lloc, si damunt es troben casualment en algun centre de poder et pengen la llufa de tindre sabor regional, i que la teua obra és molt casolana. Remota. Estranya. Intel·ligible sols per aquells del teu redol. No deixa de ser una manera de ser egocèntrica. Tot allò que no surt o és metabolitzat per les metròpolis és titlat d’aquests adjectius, que tan bé coneguem els que vivim arreu del món, defora d’elles. Sense franquícies.

4. En mereixerà parar-hi atenció mitjançant un post al respecte.

5. És consegüent amb les deliberacions del punt 3; al voltant d’una periodista especialitzada en art que viu a San Francisco.       

La diatriba ha tingut efectes immediats en el món del negoci editorial, Peter Zumthor comença a ser reconegut als EUA:

Efectes secundaris de la controversia.
Hi ha quelcom que puga incrementar en el seu valor de 39,06 $ a $836.00 en menys de 10 anys?

Seeing Zumthor–Images by Hans Danuser: Reflections on Architecture and Photography by Hans Danuser and published by Scheidegger & Spiess. Fou posat a la venda el 15 de juliol.

Farà uns sis mesos vam arribar a aquesta parcel·la situada a un indret del Camp de Túria:

Fa uns tres mesos vam reunir-se amb el seu propietari per a que acabara de perfilar quin era el seu programa de necessitats. Realment, quan fem aquesta consulta, ens parlen de llur projecte vital. Hi ha gent d’edat i gent menuda al seu càrrec. Per això hem inserit un ascensor, millor dit, un elevador, que no precisa el manteniment d’un ascensor a l’ús. Per a que les persones grans puguen accedir a tot arreu. I per a que, qui avui té mitjana edat, dins d’uns anys pot esdevir un usuari d’ell. La construcció d’un habitatge cal que compte amb una certa perspectiva temporal i duradora. Defugir de l’usar i llançar que tant de mal ha causat en certes mentalitat airejades mediàticament. És un petit industrial d’un cert ram constructiu que precisa d’una capacitat creativa. I això serà injectat en aquest habitatge. Tenim un pressupost petit. I açò, és més un esperó que un entrebanc. PEM: 150.000 €.  

Estudíem l’entorn mediambiental. Veiem que es troba en un vessant d’un pujol que recull molta aigua de la muntanya. Veiem la vegetació. Veiem, i ens escarotem, com han fructificat boscos de pins que eren rars en aquestes contrades tans sols fa seixanta o setanta anys i que la dèria repobladora pinística de l’autarquia va anar substituint les tòpiques de carrasca, alzina, garrofer, oliveres centenàries, figueres, etc. fins a fer irresconeixible el paisatge, com em diuen els vells del municipi. Jo, tota la vida l’he conegut igual. Vaig nàixer a les acaballes de l’anterior règim i matriu de l’actual.

Tanmateix no podem estar sempre queixant-nos si no implement les noves condicions al marge dels règims. En aquesta aventura dissenyadora m’ha acompanyat la lectura -i meditació- de la “Guia Bàsica de la sostenibilitat” de l’arquitecte escocès Brian Edwards. I els treballs i investigacions de la professora d’Oxford Sue Roaf (veieu ací i aquí)    

He inclòs un Pdf adjunt en els arxius per a poder visualitzar -i llegir- millor aquest full d’hipòtesis de partença.

Després hem anat confengint alguns 3D per a poder fer-nos una pre-idea
abans d’avançar-hi més…..que són al (vull llegir +)

Les primeres preses de partit eren aquestes. No malmetre l’entorn. Ja ho està prou en aquest rodal. “La sostenibilitat” paraula amb què em trobe incòmode -per curta de semàntica- però que s’ha estès tant que serveix per a entendre’ns, ha de formar part del sistema de disseny, no és un ‘afegitó‘ al final del disseny formal.

– És a dir, el maneig de l’ecologia com a inserció a un ecosistema.  
– Trascensdir el nivell del sostenible dellà del minsos estalvis energètics.
– Conjuminació dels éssers humans, l’espai vivencial i la tecnologia ‘ad hoc’ en un marc de sostenibilitat més extens.

L’origen conceptual de la coberta final i separada d’una terrassa naix de l’admiració per un projecte de Jaume Bach i Gabriel Mora, a Roda de Berà, La casa Rodríguez que podreu observar en el full número 8 d’aquest Pdf que vos enllace. Aquell projecte, descobert en l’època d’estudiant fa uns 26 anys, que sempre m’ha impessionat per la senzillesa en la resolució i la imatge tan normal, però depurada i avançada, en la línia ecosistèmica, avant la léttre, quan ningú no en parlava. Com veieu, pouva en solucions de masies, alqueries, etc. del nostre entorn morfotipològic més modern. Veieu el cas de la masia a Banyoles….o algun/a mas o masia moderna a Bétera.

Hi ha un vernaculisme que aprofundeix en les solucions més contemporànies i actuals. I això intenta ser la nostra solució de la coberta volada. Afegint-hi: que és invertida, en el nostre cas per a resoldre una mancança molt actual i molt antiga: la manca d’aigua. Volem recollir-la tota. La volem per a usos diversos. Regar les plantes de la parcel·la, usos d’aigues no depurades per a ús humà -prèviament tractada- en certes zones del soterrani, i també, perquè no?… omplir la p¡scina.

Una problemàtica particular però que té una cadència en la universalitat. El nou Codi tècnic està parit i consesuat per tècnicsa de la part nord europea, amb llurs problemàtiques particulars. Els españols s’han limitat a traduir el dit text. De moment, és la normativa que hem de complir els qui vivim a aquesta banda del Pirineu en aquesta part de la nostra societat. Tanmateix hem d’intentar d’acoblar-nos ensems als requeriments del lloc. Mentre que a Berlín hi haurem de buscar unes solucions escaients front al fred i a la suau calor estival, aquestes, s’inverteixen en el Camp de Túria. Eixe és el principi d’universalitat. És que, fins i tot, per a copiar, cal saber plagiar.
No sols traduir, literalment, que és el fan els nostres veïns de ponent.

La coberta caldrà que tinga membranes adherides de producció fotovoltàica que hi haurà de vendre’s a la xarxa pública general. Un quants cerquem l’autosuficiència. I de moment no tenim els mitjans per a assolir-ho. Però ho minvem així com podem.
Encara està en l’aire -entre dues solucions- la ubicació de les plaques solars per al sòl radiant i l’aigua calenta sanitària.

Hi ha un intent en totes les estances per l’existència de corrents d’aire creuats. I la il·luminació que siga majoritàriament natural i el mínim artificial. D’ací els gran finestrals existents. També sinergiat amb la interacció visual dels espais, que entren i ixen d’interiors i exteriors al propi habitatge. S’ha implimentat i no és vàcua l’opció de que el nucli de comunicació vertical de l’escala i de l’ascensor (elevador) serveix per a renovació d’aire produint-hi l’efecte ximeneia. De fet, malgrat ser de vidre no atesten en coberta sinó que tindran lames per on xuplar l’aire de les estances per les quals travessen.

La sostenibilitat no és quelcom independent del projecte sinó un ítem més del mateix que copilota durant tot el desenvolupament. Una exigència moral, per ser-ho social. I actualment és quantificable, no sols com una garlanda per a quedar bé dins d’un auditori, com s’esdevé tan sovint. La petjada ecològica i la quantificació personal i d’habitatge d’emissions de diòxid de carboni ens ha fet madurar en el pensament pràctic, per a trascendir-n’hi, la mera literatura dels -istes i -ismes.

Hem improvisat un vídeo de la planta baixa. Que en té moltes errades, però, que caldrà completar amb més seqüències intermèdies per a que els seus futurs usuaris puguen decidir al voltant de diversos extrems.

La gentilesa i capacitat innovadora del promotor ens està portant a dissenyar un ptrototip nou de façana ventilada, amb els elements de seguretat i antirobament amagats dintre dels elements dels tancaments sense aparèixer entremig de les fulles. Requereix d’un disseny que independitza la pell i el tancament. Les distribucions seran totalment prefabricades. Tot material i element serà reciclable. Com s’esdevenia en la constucció antiga. Podent-se modificar les distribucions evitant l’exclusivitat funcional. Advocant per la simplicitat funcional del projecte. Promovent la màxima durabilitat.

NO cal fer cas dels colors que hem usat. Està en procés. L’estructura metàl·lica serà recoberta amb cabirons de fusta que amaguen les instal·lacions però que siguen fàcilment accessibles. We already are working……   

UN PARADIS PER A UN SOL HOME 

Néixer és un paisatge
equívoc, una realitat trastocada en la qual cadascun de nosaltres som éssers
nous, identitats singulars, recentment obertes a la llum d’un paisatge
pretesament nostre.

Néixer és
traslladar-se d’un cubículum carnal a un altre construït per altres éssers que
perllonguen l’hospitalitat de l’entorn amb els seus dissenys i les seves mans.

Paisatge i naixement.

L’arquitectura dóna fe de
la nova vida.

Busca trobar espais
on solament hi ha llocs, enclavaments on sembla trobar-se únicament un punt de
partida.

Construïm, ens
construïxen.

Edifiquem límits
artificials en interactuació amb els quals la naturalesa se’ns imposa,
dolçament, des del mateix centre de la terra i el planeta.

 Edifiquem límits.

Temem inconscientment
l’aïllament, el buit, de les formes, del temps i de l’espai.

Edifiquem murs,
parets divisòries.

Establim fronteres,
ribes provisionals que aïllen per a unir-nos a altres entitats. Després d’elles,
pretenent assolir un eco del ventre matern on la vida se’ns va gestar
vibrant,  busquem l’agrupació, el costat
a costat.

Edifiquem conjunts
per a ser conjunt amb uns altres, intersecció de vides sense extraviar la
singularitat i l’anonimat controlat.

Edifiquem.

Alcem parets i murs per a ser unió amb uns altres
i aïllar-nos, simultàniament. Trobar-nos, ser també solitud i
conèixer-nos.

Si voleu continuar llegint, cliqueu “Vull llegir la resta…“

La contradicció pren
cos i sentit, es dimensiona amb vectors dinàmics, temporals …

Avui busquem un
cubículum senzill.

Perseguim la senzillesa
en formes i estructures.

Edifiquem límits,
fronteres, murs que contenen i atemperen vehemències.

Aquesta nit, algú
somia amb un refugi minúscul que aculli els seus interrogants i les seves
certeses.

Algú persegueix idear
un cubículum on l’hospitalitat sigui el límit contigu.

Persegueix estendre’s,
en el silenci íntim que ens regala la solitud, com a entitat en la immensitat
contradictòria de nou metres quadrats.

Algú, en aquest
moment, un somiador, s’esforça a dissenyar un paradís on cap un sol home, on la
seva immensitat implícita s’estén en el recolliment de la insuficiència, de
l’espai reduït que persegueix engrandir-nos.

Algú, en aquest
moment traça un paradís, ho retoca, ho amida, ho somia

Un paradís per a un únic
ésser humà.

Enguany commemorem el 50^è aniversari de la construcció del Museu Guggenheim de Nova York, dissenyat per Frank Lloyd Wright.

Aprofitant l’efemèride la Fundació ha promogut un concurs virtual de la mà de Google, i com a mitjà una representació animada mitjançant el programa SketchUp de la dita empresa, per a estendre-hi massivament el seu producte. Simultàniament hi ha una exposició dedicada al gran arquitecte americà a la mateixa seu del museu novaiorquès.

Quan Le Corbusier dissenya i construí la seua cabana o cabanya a Rocabruna (Cap Martin) poc podia imaginar que  cinquanta-un anys després seria el motiu d’un treball amb el nom del seu, poc amic, Wright. Faig aquesta introducció perquè mai Wright, de jamai, volgué rebre Le Corbusier (Charles-Édouard Jeanneret) a ses cases Taliesin a Spring Green (Arizona). Dic cases perquè la primera li la van incendiar. Llig que la segona també….ho desconeixia.

Particularment em sembla que és un tema recurrent: ambdós eren enormes arquitectes d’una forta personalitat. Per tant no hi caben dos galls en el mateix galliner. De tots dos n’aprenem. Produïnt, i creant prototips que han marcat l’època, coincidents en la temàtica tenien línies pròpies coherents de creativitat, però divergents entre ells.
—————————————————————————–
He fet aquesta disquisició inicial perquè sembla inadequada l’elecció del tema. Hom suposa que els membres de la tria no podien ignorar aquest tema.  La cabana de LC a Cap Martin és una mena de refugi que usà mentre es feia construir-hi la seua darrera residència vora la mar. Encara que cabana, conté un essencialisme molt remarcable. Es trata d’un habitatge de 366 x 366 cm² de planta i 226 cm. d’alçària. La cabana té una planta de 13’40 m² i era per a dues persones. En què està implementat el sistema modular i ergonòmic del Modulor que ideà en base a la sèrie de Fibonacci. Tothom hem seguit el dit sistema, en l’època d’estudiant, fins que et tornes boig i arribes a descobrir que un bon dia el mateix LC digué “Moi, de Le Modulor, se me foût” i deixes de patir-lo. El petit habitacle de fusta que veieu té una zona d’estudi, dormitori i zona d’estar tot en un i un petit resevat per a l’inodor. La dona de LC, Ivonne Gallís, diuen els llibres que era feliç allà, però la cara de la foto, analitzda psicològicament, sembla que ens diu que està fins els mateixos ovaris d’en Charles-Edouard.  LC sempre advocà per les fenêtre en longueur, ço és, apaisada, en tota la seua ¡ trajectòria per motius d’entrada solar, en aquest cas, i després de les experiències monacals i religioses de La Tourette i Ronchamp totes eixes dèries queden molt matisades. 

En el cas el concurs del Guggengheim, al que pensem presentar-nos, es tracta de dissenyar un habitatge de vuit a nou metres quadrats. Hi hem afegit una sèrie de gent que ja ha penjat les seues idees. Que són públiques i m’he pres la molèstia de capturar-les per a que veiu de què va la cosa. Que ho gaudiu !
 
Si voleu conèixer l’interior en fotos de la cabana passeu al Vull llegir més. Paga la pena.
Ací teniu l’interior. Està molt bé !

Dessota: propostes presentades al concurs del Guggenheim+Sketch Up (Google)

Choloacoyan Chapolin By Jesus Avila From: México city, Mexico Shelter location: Mexico Date submitted: July 1, 2009

Cyclists Refuge – NZ Cycleway By Ian Gilbert From: Lower Hutt, New Zealand Shelter location: New Zealand Date submitted: July 1, 2009

Guggenheim Shelter in Brooklyn By Howard Duffy From: New York City, United States Shelter location: United States Date submitted: July 1, 2009

The Container By Ana Mercedes Borrell From: Panama City, Panama Shelter location: Panama Date submitted: July 1, 2009

Retractable Snail Shell-Ter By Andra Berrio From: Panama City, Panama Shelter location: Panama Date submitted: July 1, 2009

Dartmoor Life Save Hut By Luke Bocchinelli From: Devon, United Kingdom Shelter location: United Kingdom Date submitted: July 1, 2009

Hex House : Shelter 142 By John Driscoll From: San Francisco, United States Shelter location: United States Date submitted: July 1, 2009

Shelter for Research of Wildlife By Ricardo da Costa Lima From: Jacareí, Brazil Shelter location: Brazil Date submitted: June 24, 2009

One Man Paradise By Osman Sahinbozkir From: Istanbul, Turkey Shelter location: Turkey Date submitted: June 23, 2009

The Roofbox By Iñigo Ocamica From: Zarautz, Spain Shelter location: Spain Date submitted: June 23, 2009

Desert Bungalow Life Saver By Jason Sidabras From: Milwaukee, United States Shelter location: Sudan Date submitted: June 22, 2009

Liberty Shelter By Jorge Rodrigo Rodriguez From: Mexico City, Mexico Shelter location: Mexico Date submitted: June 22, 2009

Shelter- on the desert By Jeff Thielemier From: Broken Arrow, Oklahoma , United States Shelter location: United States Date submitted: June 21, 2009

Mastaba Shelter By German Spahr From: Bariloche, Argentina Shelter location: Aswan, Egypt Date submitted: June 21, 2009

The Wing Shelter By António Dourado From: Casalinhos de Alfaiata – Torres Vedras, Portugal Shelter location: Portugal Date submitted: June 21, 2009

The Inside/Out Shelter By Brian Sharland From: Oxford, United Kingdom Shelter location: South Africa Date submitted: June 21, 2009

Borosa Shelter By Andrés D López From: Úbeda, Jaén, Spain Shelter location: Spain Date submitted: June 21, 2009

SmartGreenShelter By Franz Prinsloo From: Sneads Ferry, United States Shelter location: United States Date submitted: June 21, 2009

Life: Lite Shelter Retreat By Albert Ewan From: Cramlington, United Kingdom Shelter location: United Kingdom Date submitted: June 18, 2

Ahir va fer una onada de calor que apujà el termòmetre a vora 40°C, la façana està orientada a migjorn, per tant està tot lo dia pegant-li el sol. Hem decidit de començar a treballar a les 7’00 del matí per tal de minvar els seus efectes. Ahir un dels obrers va tindre un torbament o lipotímia. Sort que anava enganxat a l’arnés. Hem ordena de col·locar, a més a més, dues línies de vida al llarg i alt de la façana que fa més de 30 m. d’alçària. Per a tindre una idea vos dese els següents vídeos.

  http://www.youtube.com/watch?v=ONTcRc1BzfY

Sempre passa per un estil. Fem un projecte amb molta prevenció i d’abast el major que creiem que pot esdevenir. Hi ha gent que creu que és pessimisme. La realitat és que sempre pensem en que n’hi haurà més. Els edificis no s’autorejoveneixen, ans el contrari. D’ací la mentalització que cal fer en general que les construccions s’hande mantindre. No sé per què tenim una idea que els edificis són per a tota la vida, indiferentment del seu tracte acurat. Els propietaris han anat rebaixant les expectatives projectuals de la reparació. En el seu interior bategava la temor dels costos: la realitat s’imposa.
L’obertura de cales ha començat. Caldrà implementar els -meus- temors projetuals. Malauradament.

No per això les vistes deixen d’ésser fantàstiques !

Abans de tot vull agrair l’EMIGDI SUBIRATS la traducció a l’alemany del text que acompanya aquest concurs de rehabilitació i ampliació del MUSEU DE LA CIUTAT DE KASSEL (ALEMANYA)  sense la seua intervenció no haguera estat possible. A Vilaweb també, a més a més, perquè ens dóna amistats que podem atracar en qualsevol moment i cantó de la catosfera. 

Maximales erhalten. Unentbehrliches
zu erweitern, nach einem Programm das in Zukunft mittel- oder langfristig
umgesetzt werden muss. Die Vergangenheit zurückzugewinnen und sie in die
Gegenwart zu projezieren. Die Gegenwart der Documenta im Prozess der sozialen
Erneuerung der Stadt Kassel die Hand zu reichen. Unsere Stadt in der Welt zu
präsentieren. Städtebaulich differenzieren, das Alte vom Gegenwärtigen zu
unterscheiden und gleichzeitig zusammenzufügen. Harmonisch alt und modern eine
Einheit bilden zu lassen.

In der heutigen Zeit präsentiert sich ein Museum als Zentrum
des Studierens, der Wissensstreuung und der Meinungsaustausche. Es ist somit
nicht mehr nur die Villa der Inspiration, sondern weitaus mehr. Es ist
eine lebendige und reizvolle Welt für die Allgemeinheit, nicht nur für Sachkundige.
Diesem liegt somit eine soziale und allgemeine Funktion zugrunde. Es soll Raum geschaffen werden, der das Erbe der
Stadt in aktueller Art und Weise präsentiert. Amüsant,
nicht langweilig wie in so vielen Museen anderer Städte. Die zukünftigen
Vorschläge werden andersartig und vielseitig sein, folglich wie der Raum, der
sie beherbergt, sich durch seine Variabiliät ausdrückt. Es entstehen fliessende
Räume, welche sich durch bewegliche Paneele unterteilen lassen, mit der
Möglichkeit der Diskussion und der Debatte mittels der Projektionen,
künstlerischer Anlagen. Jedes Ereignis, eine eigene kleine Feier! Ein
neuralgischer Punkt der andauernden und wiederbelebten Stadt Kassel.

Da für das Bestreben der
Erweiterung und Rehabilitalisation des Stadtmuseum nur ein geringes Budget zur
Verfügung steht, konzentrieren wir uns in unserer Arbeit auf die Fertigbauweise
im Bereich des neu entstehenden Gebäudeteils und versuchen verstärkt in
Hinsicht auf den Bestand, das vorgegebene strukturelle Gerüst zu erhalten.

Aufgrund der Basis des
Wettbewerbs erweitern wir die Bestandsfläche des Gebäudes im Bereich des
Tiefhofs, des bestehenden Zufahrtsbereichs und durch Aufstockung eines
Geschosses. Die Verlängerung im nördlichen Bereich bildet in diesem Zuge eine
öffentliche Passage für die sich im hinteren Bereich befindlichen
Parkmöglichkeiten der Bestandsgebäude und bietet zugleich Raum zur Anlieferung
und Parkens der Mitarbeiter des Museums.

Zurückgreifend auf das Ursprüngliche,
versetzen wir den Haupteingang des Gebäudes wieder in seine Originalposition am
Ständeplatz, das Denkmal ehrend. Gemäss seiner Bedeutung vergrössern wir
zugleich seine Massstäblichkeit.

Der Eckrisalt wird über seine
ganze ursprüngliche Höhe zum Foyer ausgebildet und bietet somit Sichtbezüge
zwischen den einzelnen Expositionsbereichen.

Insgesamt dient das Erdgeschoss als
repräsentative Zone des Museums. Die Kommunikationsplattform und das Kassel-Studio
kooperieren im bestehenden Gebäudeflügel der Wilhelmsstrasse, wie auch die Cafeteria
und der Museumsshop im Bestand des Ständeplatzes. Beide Zonen bieten Einlass in
das Herzstück des Museums, den Austellungsbereich. Insgesamt verbinden sich 8
Ausstellungsflächen zu einem einheitlichen Ganzen, welche sich über die
Räumlichkeiten des Bestandsgebäudes und die Zone des Tiefhofs erstrecken. Hierbei
sind die Flure, wie auch bei MoMA, Guggenheim von NY, als Ausstellungsräume zu
nutzen.

In der Gebäudeverlängerung des 1.
und 2. Geschosses befindlich sind die für die Verwaltung vorgesehenen
Räumlichkeiten, die zugleich eine vom Museumsbereich unabhängige Erschliessung
über das hintere Fluchttreppenhaus besitzen. Es trennen sich somit die
Eingangsbereiche von Personal und Besucher. Dieser neue Gebäudeteil bietet für
die spätere Umsiedlung der Verwaltung beste Möglichkeit als Fläche für
Expositionen. Er steht im direkten Zusammenhang mit den Ausstellungen und kann  zu einem späterem Zeitpunkt zu einem grossen Saal
umfungiert werden.

Das aufgestockte Geschoss beinhaltet
den letzten Austellungsbereich in seinem Inneren, den Vortragsraum, der unabhängig
vom Rest des Gebäudes funktionieren kann, die Pädagogikräume, sowie die
Museumskneipe mit Austritt auf die Dachterrasse, die bei Happenings Ausblick in
den Stadtkern Kassels bietet und gleichzeitig als offene Ausstellungsfläche funktionieren
soll.

Die senkrechten Kommunikationselemente
ziehen sich über die gesamte Gebäudehöhe, zum einem die 2 voneinander
entfernten Fluchttreppenhäuser, zum anderen die öffenliche Treppe, die sich in
den Knotenpunkt des Gebäudes legt und die Verteilungerfunktion der Besucher in
die öffentlichen Expositionsflächen besitzt. Der sogenannte ´Tanz´ des
Panoramaaufzugs wird für den Besucher schon von weitem Sichtbar. Beeindruckend durch
die grosse Öffnung.

Aufgrund der Besorgnis der
Unverstandenheit der Zirkulationen und des allgemeinen Verständnisses des
Gebäudes, lassen wir die Sichten von einem zum anderen Ende des Gebäudes
fliessen. Es werden offene Räume kreiert, die
die Sensation des Gefangenseins garnicht erst aufkommen lassen. Die vorherrschenden
Mauern werden perforiert, so dass eine klassische Ordnung von Massiv und Offen
entsteht.

Der neue Gebäudekörper setzt
sich durch die auskragende ´Marquesina´ vom Bestand ab. Durch das von uns
integrierte Lichtband erhält das aufgestockte Geschoss eine schwebende Wirkung.
Zum einen trennt es alt von neu, zum anderen verschmilzen sie zu einer neuen
Einheit.

Die neuen Fassaden zur
Strasse werden aus sandbestrahltem U-Glas ausgebildet, somit dringt diffuses
Licht ins sein Inneres und lässt ohne weiteres auch Austellungen in diesen
Bereichen zu.

Si voleu saber què diu i com ho hem desenvolupat vos convidem a acompanyar-nos en el “Vull llegir la resta de….“

Per a situar-nos direm que la ciutat de Kassel té un museu de la ciutat que no s’avé amb l’ambició dels seus habitants. Recorda els museus antics que teníem ací fa uns quaranta anys enrere. Els Documenta ha modificat l’autopercepció que tenen de si mateixos i volen enlairar-se per una simple qüestió d’autoconeixement i projecció. Hem desplaçat una persona de l’estudi per a conèixer en viu i en directe l’entorn sobre el que pensàvem dissenyar. Heus ací l’edifici i l’interior del museu. NO es pot dissenyar sense saber per a què i per a qui, si volem saber el com i el què. Això és una de les premisses originàries d’aquest estudi d’arquitectura. Treballem per a persones, no per a ens imaginaris.

 
  ACÍ HI HA MÉS FOTOS

L’edifici és un antic edifici senyorial esbucat i enrunat durant la 2ª Guerra Mundial que fou reconstruït pels ’50. Modificant la situació d’accés principal de l’avinguda fins a col·locar-lo en un lateral del carrer que és un atzucac. Hi ha un parell d’estàtues que representen l’arquitectura i l’escultura que eren inicialment a la porta principal. Per tant no és un edifici escaient per a las seua finalitat; però és el que tenim i hem de remolar-lo per a obtindre un funcionament el més òptim possible.

L’interior és llòbrec i malendreçat i sense criteri expositiu. Desfasat en el temps. Malgrat que tinguen col·leccions històriques de gran vàlua que no poden exposar-hi públicament. Emmagatzemades. Amb continus afegits sobre l’estructura per a acoblar-se a les exigències de cada moment. Murs de maons del segle XVIII, del XIX i del XX. Pilars i matxons de maons i de formigó armat. Un totum revolutum. Urbanísticament ens trobem entre uns edificis dels ’70 dedicats a bancs que ultrapassen en tres o quatre altures aquest de tan sols tres; i en la zona de la dreta, hi ha un jardí eclèctic rococó que lliga visualment amb el parlament del landen que té un caire entre neorenaxentista i romàntic, amb tocs clàssics anglesos de Lord Burlington, Sir William Chambers, C. R. Cockerell, fins John Belcher en què tant arribaren a emmirallar-se els senyors alemanys de Bismark. Malgrat tenir un gran ventall d’arquitectes del nivell, entre ells, en Karl F. Schinkel. Coses del sucursalisme mental i un provincianisme militant, que després pot derivar en eixides endavant dramàtiques. Ací en sabem un fum d’això.

Com deia l’arquitecte J.A. Coderch de Sentmenat:

la internacional humana més nombrosa és la dels estúpids.

Hi hem afegit en la documentació lliurada uns apartats tècnics, que creiem que no són de massa interès per al lector ocasional, que obviarem en aquesta entrada. Anirem desgranant-hi l’única làmina que vos hem presentat i els pensaments que hi hem volgut implementar mitjançant els dibuixos de plantes, seccions i perspectives, etc. 

*************************************************************

Entrem en el text original:

Conservar el màxim que tenim. Augmentar l’imprescindible
d’acord a un programa de futur a mig i llarg tèrmini. Recuperar el passat i projectar-lo
en el present. Donar la mà a la contemporaneïtat dels Documenta en el trànsit
de renovació social de la ciutat de Kassel. Projectar la nostra ciutat en el món.
Urbanísticament diferenciar, morfològicament, allò permanent del contemporani.

Acoblar el modern (banc) veí amb el contemporani. Integrar harmònicament antic i
modern amb el contemporani en una unitat. Avui un museu és un centre de estudi,
difusió i debat.

No és, sols, la mansió de les muses. Es molt més.

Es un lloc
viu i atractiu per a la generalitat de la gent. Tota, no sols per als experts.
Té una funció social i general. Hi haurà espai per a exposicions permanents del
llegat però presentades de manera actual. Divertides, no pas avorrides com passa
en tants museus d’altres ciutats. Les propostes futures seran diverses, tant,
com l’espai que les acull. Per això serà un espai fluid i parcel·lable d’acord
a elles. Distribuïble amb panells mòbils. Amb la possibilitat de discussió i de
debat rere projeccions, instal·lacions artístiques. Cada esdeveniment, una
celebració. Un punt neuràlgic de la persistent i renovellada Kassel. Recuperem
l’entrada original en la Ständeplatz, monumentalitzant-la. D’acord a sa rellevància,
augmentem la seua escala. Tenim poc de diner per a
tanta ambició. Per això cal economitzar mitjançant una construcció
prefabricada. Reforcem tot el sistema estructural existent. Esponjant-lo d’ acord
a les directrius marcades en les bases concursals. Ha crescut en una planta i s’ha
allargat fins crear-hi un passatge semipúblic per al museu i, endemés, les altres
entitats que ja existien: els dos bancs. S’hi creen 4 places d’aparcament per al
staff del museu i una zona tangencial al braç secundari en el seu interior per a
desembarcament de material al muse. S’independitza l’accés de personal i el
visitant. S’implementa l’accés general a disminuïts físics.  L’estructura té la possibilitat de créixer
una planta més en un futur si fos necessària. La nova construcció és prefabricarà
de pilars i bigues prefabricats així com els forjats seran lloses alveolades o
de xapa col·laborants. També els tancaments. U-glass amb aïllaments. Les cobertes
invertides planes. Posseiran plaques fotovoltaiques i  tèrmiques. Les instal·lacions i centre de
transformació s’ubiquen en passatge i llocs estratègicament situats en coberta.
L’aire condicionat a la coberta. Es distribuirà amb conductes. Els buits s’han
dissenyat per a distribuir per tot l’edifici les diferents instal·lacions que
han de servir per al seu funcionament, registre i manteniment. S’hi cerca que
hi entre matisada la llum natural mitjançant el tractament del U-glass al àcid.
 

La Planta
baix és la planta noble. Accessible des del quadrat del cantó que es conforma
en un espai a triple altura. Les sales del Kasselforum, Kassel-Studio,
plataforma, etc són de accés fàcil. Igualment redistribuïbles en funció de la
magnitud de l’event a exposar. La petita cafeteria y la botiga ateses
conjuntament. 6 espais d’exposició distribuïts tangencialment sobre els
corredors de distribució.

*****************************************
Vull finalment agrair l’assessorament de dos savis: Josep Selva i JP Anketa en qüestions d’energies fotovoltàica i tèrmica en la coberta. També a F. Nebot en les d’electricitat, il·luminació i la inserció del centre de transformació en el passatge semipúblic que hem creat ex novo. A I. Miralles en qüestions d’insonorització i prevenció contra incendis. A JL Soler en les domòtica i ascensors i muntacàrregues. També a tot l’equip de l’estudi i, especialment, a eixa persona meravellosa que m’ha acompanyat en el bloc, donant-me consells off the record, i patint-me.

He decidit presentar-vos el premi Pritzker d’arquitectura d’enguany. Faré dos apunts. El primer, aquest, és la transcripció d’una entrevista de la gran periodista i escriptora d’arquitectura Anatxu Zabalbescoa a Peter Zumthor. Arquitecte que vaig descobrir mitjançant els llibres d’aquesta i ressenyes i, que en alguns apunts de l’antic bloc, ja vaig referenciar-lo alguna volta. I hi he afegit un  vídeo de la TV3 per tal d’aprofundir-hi una miqueta.
En el segon apunt, que faré, vos comentaré certes reaccions que han estat llançades des del stablishment periodístico-arquitectònic dels EUA en contra de la seua designació i concessió del guardó, en reconeixença al seu quefer arquitectònic, així com als plantejaments vitals respecte la vida i manera d’obrar senzilla. D’on tan poc de suc poden traure-hi mediàticament. Curiós. Ja vos en parle aviat. Heus ací l’aperitiu situacional.

L’entrevista, sense desperdici, que he traduïda és al “Vull llegir al resta…”

L’ENTREVISTA:

AZ:
Creieu en un destí?

PZ:Crec en mantenir la mirada capaç de veure i l’esperit
capaç de canviar.

AZ:
Però vostè canvia poc. És difícil posar-li data als seus edificis

PZ:….Bé….tinc molt clar què és el que no m’agrada. El
que m’agrada és  una altra història.

AZ:
Què li agrada?

PZ: Tot. Això és el que diuen els meus fills, que
m’agrada tot: llegir, passejar, estar amb els amics, jugar amb els meus néts,
caminar pel camp, fumar cigars, veure pel·lícules, escoltar música.
M’agrada tot excepte quelcom que no vulga fer.

AZ:
Per exemple, dissenyar per a Armani (rebutjà una passarel·la); per a Hugo Boss
(rebutjà fer-li una mansió pels seus hereus); o a Audi ( fiu el mateix pels
concessionaris).

PZ: Doncs mire, dissenyar un concessionari no és el somni
de la meua vida. Què hi farem !

AZ:
La seua arquitectura és el resultat de la manera de vida o, a l’inrevés, la
seua manera de viure es reflecteix en la seua arquitectura?

PZ: No és com jo visc, ni tan sols com treballe. És com
sóc. Jo visc i treballe com sóc. Per què sóc així? Això ja no ho sé. Algú, Déu,
m’hi fiu així. I com treballe i com visc és el mateix.

 AZ:
Mala vida?

PZ: De vegades costa arribar a final de mes. A l’estudi
en som quinze. I això requereix un cert volum d’ingressos. A voltes hem viscut
amb l’aigua al coll. Entenga’m, NO HA ESTAT DRAMÀTIC, però no ha estat una vida
de balafiaments!

 AZ:
Llurs fills viuen a Haldenstein i Vals. Cap no ha volgut emigrar a una gran
ciutat?

PZ: Per a què?; Açò és Suïssa. Ens agrada viure-hi a
llogarrets de les muntanyes. Quan n’arribes a un, si crides a una porta, o bé t’obre un granger, o bé una criatura terrorífica….mai no se’n sap (riu). És broma.
Ningú no creu que una vida en un poblet 
siga rural. Jo mateix estic a una hora escassa de Zuric. El mateix que
vós trigueu d’arribar al vostre aeroport.

AZ:
Doncs sí. Què és el millor de viure a un poble?

PZ: Hi tens temps. M’agrada la natura, el paisatge. No
se’n port una idea de que visc aïllat. Hi ha una ciutat de 35.000 habitants a
cinc minuts, Suhr.

 AZ:
Té amics dins del món de l’arquitectura?

PZ: sí.

 AZ:
Estrelles mediàtiques?

PZ: Bé…..Steven Holl o Jean Nouvel, que em telefona força. Em diu que sóc el millor.

AZ:
i vós què li contesteu?

PZ: Crec que ha fet molts edificis excepcionals.

AZ:
És curiós que ell l’admire quan llurs valors són tan divergents amb  els de vostè.

PZ: Nouvel té sempre grans idees. No l’interessa allò
petit. De tota manera, la setmana passada, quan sopí amb ell, li preguntí que perquè construïa tant. M’agradaven més els seus projectes d’abans.

AZ:
Què li contestà?

PZ: Que tenia fam!…(rialles). Diu que s’ha deixat la
vida fent concursos que moltes voltes no ha guanyat. I, ara que pot, ho vol fer tot.

N’és humà !

AZ:
Mentre dissenyava les famoses termes, Zumthor participà en el concurs per a
construir el Kunsthaus
de  Bregenz, un poble austríac   a una hora de sa casa.

PZ: Volia fer quelcom funcional i discret. Em proposí fer
un edifici inundat de llum, però sense finestres. Tractàrem de retallar la
façana per a deixar entrar-hi la llum. Però no funcionà. Emprarem vidre llavat
a l’àcid, que reparteix la llum abans de que entre a l’edifici. Allà no importa
d’on arriba la llum: sempre hi entra de forma horitzontal. Dins, uns buits
entre les plantes l’atrapen i la distribueixen. Por això sembla que el museu
levite.

AZ:
Matèric, però amb una curiositat que el porta a experimentar amb tota mena de
materials, arcaics i nous, Zumthor pertany al grup d’arquitectes solitaris: no
viu preocupat ni per l’escala ni per la quantitat, tot fent el seu treball al
marge de la moda.

PZ: Fa anys que rep cartes de gent. Sembla que els meus
edificis els parlen. No sé que hi aportaran els meus projectes a
l’arquitectura, però sé què aporten a la gent.

AZ:
La seua idea d’un edifici és que siga alhora capaç de parlar d’un lloc i del
món sencer. Com és possible?

PZ: No ho sé, però la millor arquitectura sempre ho fa
possible. Avui gairebé, qualsevol ciutadà del món, té una idea del món. Vivim
en connexió, perpètuament informats. El nostre món ha de reflectir aqueix
coneixement. Si un edifici meu pareix arcaic i alhora molt contemporani, crec
que ho he aconseguit. El que faig m’agrada fer-ho amb passió i entrega. Si
quelcom no m’anima a alçar-me enjorn, per a què fer-ho?

AZ:
Quan Zumthor s’enlairà, tan sols fa cinc anys, començà a construir apartaments
a Finlàndia, un museu i un memorial a Noruega i un bastió a Leiden (Holanda).
Dissenya, àdhuc, els cellers Pingus a Valbuena de Duero (Espanya): una
queixalada al paisatge per a aprofitar el pendent i treballar l’extracció per
gravetat i no per bombeig. Però no mai s’arribà a construir.

PZ: Crec que l’amo em fiu l’encàrrec entusiasmat quan
cregué que era un viticultor genial i l’hi vingué gran. Somnià i després retornà
a la terra. No crec que els faça. No he tornat a saber-ne res d’ell. Em pagà el
meu treball. Massa diners per a una cosa que ha quedat en un no-res.

AZ:
En aquell moment li arribàvem encàrrecs de diversos països. Fou, però, a
Alemanya, on el reclamaren insistentment. El criden a Berlín per a fer una
galeria d’art. I per a aixecar el seu projecte més ideològic: La topografia del terror , en l’antic quarter de la
Gestapo. Tot era transparent per a recordar els crims. Però fou abandonat. Allò
que s’arribà construir fou solsit. A Alemanya, però, han quallat dos de llurs
grans obres. La capella del germà Klaus a
Mechernich, prop de la frontera holandesa, fou un encàrrec del granger
Hermann-Josef Scheiddeweiler i la seua muller, Trudel. Ells mateixos la
construïren amb l’ajut d’amics i veïns, reuniren 112 troncs molt alts i els
recolzaren un contra un altre formant una tenda de campanya. Durant 24 dies
posaren capes de  formigó de mig metre. Després calaren foc que  assecà els troncs. Després els hi retiraren. La balma resultant té un aspecte certament
sagrat. No molt lluny, al centre de Colònia, el Museu d’Art Kolumba
comparteix aqueixa qualitat. S’aixecà sobre les ruïnes d’una església gòtica
enderrocada per un bombardeig en la Segona Guerra Mundial. Avui costaria de
datar el nou edifici.

 AZ: Que un outsider com vostè, al marge de
la moda, obtinga el Pritzker, indica que alguna cosa es mou en l’àmbit de
l’arquitectura?

PZ:
No sé si alguna cosa es mou. L’arquitectura actual té massa teoria i massa
d’espectacle. A mi m’apassiona l’arquitectura, i és prou amb l’atmosfera, els
buits, l’experiència física i tàctil d’un edifici per a que no calga ficar-hi
res més. Ficant-hi tantes coses estem perdent-la…si perdem la bellesa de
l’arquitectura, sols ens hi quedarem amb imatges. I una imatge no és un
edifici.

Complexa tria de dreceres.

Menys és més, o

No parasites l’acompanyant.



El laberint és l’obertura cap a endins

No m’ha sorprès gens l’oferta d’atorgar el premi Príncep d’Astúries al F.C. Barcelona i al Pep Guardiola (que ha declinat immediatament l’oferiment-parany).
Els èxits assolits aquesta temporada per l’entitat cívico-esportiva ha fet focalitzar les potencialitats d’una manera del -bon- quefer d’aquesta societat.
L’estat veí, encapçalat per la seua oficialitat, i corifeus nostrats sucursalitzats, ja van posant les típiques trampes on aquesta societat ha restat envescada durant les tres darreres dècades. O els darrers tres segles, si més no…
Possiblement no siga massa fina la metàfora. Vosaltres ja em direu què tal, si m’he passat o quedat curt.

com diu una persona que m’estime profundament:
…los hemos pillao con el carrito del helao….“

Estimat Josepet:

Esper que conservis la còpia de Babalusa la medusa, o no podré acabar les correccions i publicar-la abans que acabi l’any, que és el que m’havia proposat. Necessit un ‘copy’ del darrer bocí: de la biblioteca fins al final. Són poques pàgines, però importants. La desaparició de totes les còpies d’aquest llibre dels pendrivers i de pertot, no és casual. Però ara no en puc parlar. Una abraçada nadalenca especial. B7s, xato. x

La medusa de Rubens.

Babalusa la medusa

Josep:

Seria molt feliç si vinguessis. Sort que hi ha més dies que llonganisses. Vàrem riure molt, la més atòmica és aquell roseret. Quina marxa. Diu que té 63 anys i no l’agafaries. És trescadora com ningú i va dur un cava sensacional. Jo en vull encarregar tot d’una perquè és l’únic que bevem. Casa nostra és com un convent, es poden tenir convidats, si no són molt exigents en qüestions d’etiqueta. Quan arregli Pollença no caldrà que compri clauganxos perquè no penjaré ni un quadre a la paret. La passada fou el menjar, perquè jo no sabia que se n’anaven el diumenge dematí. Això fou l’animalada. Vaig haver de congelar xerna fresca i moltes coses, i ahir encara feia coques amb verdura, perquè no m’agrada llençar menjar, ho trob infame. Na marieta té un nòvio italià (l’únic italià que conec que parla català, no l’hem de perdre de vista) que es va passar tot el cap de setmana fet cappelletti, però un artista, no t’ho podries creure. No sé si és per influència de Josep Pla o què, però la cuina ens agrada una cosa grossa; la veritat és que requereix una certa creativitat la cuina, perquè per fer roast-beaf com els ianquis, tan avorrits perquè no hi ha toc personal, preferesc que no hi hagi dues paelles iguals. A mi l’arròs sec em surt molt bo, però quan hi ha valencians m’estim més no intervenir. Podria prescindir de la ceba, com vosaltres. Ara, del tomàquet, com Josep Pla, em sembla una fantasmada de les seves. Jo vaig caure del llit i vaig estar molt malament, i na V. va insinuar que havia begut, però no anava per aquí la cosa. Va ser un atac d’asma terrible.

Si voleu més passeu al “Vull llegir …+”

……

Ara m’han de fer un protocol del cor, estic ben avisada. El meu metge
és molt xafarder i va comparèixer, i no va estar bo fins que no els va
haver explicat totes les meves malalties. Com a mínim em va demanar
permís per fer-ho, però jo vaig desaparèixer, no volia tenir mals
pensaments aquells dies. Les ensaïmades d’aquí (cosa rara) son
boníssimes, i t’ho diu una que no és llépola. Només menj tres bocins
d’ensaïmada a l’any, sempre d’albercocs, però ja t’avís que fan tota
mena de guarreria amb l’ensaïmada: de nous amb xocolata blanca, de
sobrassada amb mel, de xocolata amb nata… Quin fàstic. Jo n’he
inventada una, demà aniré a la pastisseria perquè la patentin. Vaig
aprendre de fer un ‘codonyat’ (ho pos així perquè no és fet amb codony)
de llimona, boníssim. Doncs bé, si en lloc de fer-lo amb sucre normal
el fas amb fructosa Santiveri, et queda com una confitura espessa, no
es pot tallar a trossos. Ideal, per farcir una ensaïmada. Hauré
inventat l’ensaïmada de llimona. Hi diu molt, perquè una cosa greixosa
com l’ensaïmada s’ha d’equilibrar amb fruita. No ho trobes, tu també?

Ara no me’n record de quin problema em parles, en tenc tants que no sé quin et vaig comentar. Un petonet. x

M’escriu el professor Ferrer i Orts tot indignat, i no sens motiu…

Apreciats amics;

Continuem treballant (i patint) per a intentat dignificar el patrimoni
nostrat. Però necessitem adhesions (individuals i de col·lectius) de
gent amb bona voluntat i, si potser, coneixement de causa.
El que ha passat a la cartoixa (i, sobretot, la resposta de les
institucions als mitjans de comunicació) és molt greu. Però, potser ací
hagen pegat en pedra.
El temps, en tot cas, ho dirà.
Si voleu fer arribar el vostre parer personal/professional/associatiu,
podeu fer-ho a LAURA SENA (Levante-EMV): laurasena2005@yahoo.es. Gràcies i, com deia el bo de Fuster (1982), “O ara o mai“.

Albert Ferrer i Orts.

Passeu al “Vull*ll llegir la resta….” N’és grossa la cosa…
En els arxius adjunts teniu els Pdf que vos aclarirà el tema.

DOMUS NOSTRA
Tranquil·litza observar com de preocupats estan els nostres dirigents i tècnics de la Direcció General de Cultura (Conselleria de Desficacis diversos) d’usar el broc gros per als seus afers i cuites, tot fent passar pel petit a la resta de tècnics i professionals…..és un descans.

DOMUS SUA
També vull felicitar la TVE en la retramissió de la Final de les 3 Mentides a Mestalla que ha connectat amb escenaris de San Mames i d’altres llocs bilbaïns per tal d’evitar de veure i sentir la xiuladissa durant l’HIMNO español que m’ha recordat el temps de Franco en la meua joventut en què retransmitien els esdeviments esportius amb un decalatge de dos minuts. M’encanta veure que hi ha societats i països exòtics -estrangers, en el sentits etimològic i proper- que no canviaran en la p..a vida.

Per això volem -i ens mereixem- tindre un NOU ESTAT EUROPEU.

Per pura HIGIENE.
<-><->

Puix això……

http://www.3cat24.cat/video/1220339

Hem acabat aquesta promoció aquesta setmana.

Planta d’emplaçament.
El carrer interior ha restat totalment recte, en contra de com apareix en el plànol.

Infografia inicial on veiem que el resultat és similar,tret de que la piscina i la zona de jocs i esplai per a xiquets s’han intercanviat en situació. Per tal de rctificar el carrer d’accés peatonal.

La secció donat el pendent existent en el terreny ha estat l’elemetnt generatriu de la intervenció. El garatge semisotterrat ha estat el cos d’absorció dels desnivells.

La planta generadora és un rectangle de 5’65 m d’ample per una profunditat de 9’55 m.

Dues visions des del carrer interior de distribució i accés peatonal.

Vista del conjunt des del carrer
Rampa d’accés rodat i escala d’accés al nivell de planta baixa.

1. Terrasses posteriors a nivell de semisoterrani  2. Vista del cantó amb terrassa superior adjunta al dormitori gran amb accés a ella mitjançant el trenc del cantó del mur.

Accés peatonal per planta baixa.

Les bases conceptuals sobre les què vam treballar a l’inici, ara farà quatre anys, el quadre de superficies i algunes fotos més les podeu conèixer si passeu al ” Vull llegir ,,,”

La idea que subjau és la d’Alexander Klein que encunynaria  el  mot  i el concepte de Kleinwohnungen o Minimalwohnungen  al voltant de l’espai mínim  vivencial  de familia amb fills en el període de la república de Weimar entre els anys 1924-30.
Essencial és l’espai d’elements comuns i compartits per la comunitat.
En una població de la Ribera Alta que caa vegada més es conforma com a
tangenial a la V-50 ( o segon by-pass), on es conjumina la consideració
de primer habitatge en una zona semiurbana.
El resultat estadístic de la
intervenció s’hi concreta en la taula següent:
 

Un dels propòsits de partida és arbitrar la possibilitat de creuament de ventilació en el màxim d’estances, així com la fluidesa espaial i de llums zenitals

Vista de façanes interiors.                     Accés a garatges i escala peatonal.

Zona de menjador adherida a la cuina oberta

Zona d’accés a l’interior de l’hbitatge a nivll de planta baixa. ‘ha usat, en dos casos la penetració lumínica -matisada- mitjançant vidres U-glass.

Vista des de l’estar fins a la part posterior de la planta on es situa la cuina.

Trenc de cantó en dormitori gran plant alta i accés a la terrassa pivada dels amos de l’habitatge.
Vistes des de la cuina-menjador envers l’exterior.

A cada habitatge, a més a més, s’accedeix individualment des del garatge propi  a les plantes superiors.

Preu mitjà: 160.000 € + 7 % ( totes les despeses incloses). Si s’adoneu estem en una forquilla que volta entre 990,00 i 1.000,00 € / m² . Que,crec, que és un preu ben avantatjós per al nou propietari el que vam establir inicialment.

Accés de vehicles a la rampa.

Vista del garatge semisoterrat.

I CONTINUEM…..VLC 1-BCN 0

UNDER THE SHADOWS OF VALÈNCIA 

Great city, at the same time, small town that.
People’s dream and it is calculated,

that it loves itself and it gets loose.

?

City worried and doubly loyal,

four bars make it rich and universal,

only one yellow and two red, local;
piercing it hands and morality.

?City ambiguous and simple

As complicated as the sky

So, as exalted as the sea.

As captive as a root, and so,
as free as a star.

City open and so closed,

city worried and so empty,

so Catalan and, Castilian’s mass,

too much Spaniard, where the ugliness

can be beautiful it.

And the sovereignty smiles hungry.

?Conscious and frivolous city,

from sunset in the dawn.

Three towers project it shady,

A skyscrapers tower

on the twentieth century lifting us.

City always reinvented.

?Animal and human city symbol,

amazing liberty’s clock,

and funny vegetable garden indoor.

?Sensible city, but despised people.

?Intelligence of bricks, stone, glass and iron,

Copula and dome of Valencian warriors,
oven of embers and string of measure

of the Catalonia’s freedom.

—————————————————————–

Passeu al “vull llegir la resta…” per a sentir-ho amb música de tabal i dolçaina.

                                                     VALÈNCIA

     Ciutat gran i alhora tan petita

     tan innocent i tan astuta

     que se somnia i es calcula

     que s’estima i es deslliga

     Ciutat atribolada i doblement lleial 

     quatre barres la fan rica i universal

     una groga i dues vermelles, local

     foradant-li mans i moral

     Ciutat ambigua i senzilla

     tan complicada com el cel

     tan excel·lida com la mar

     tan captiva com una rel

     tan lliure com un estel

     Ciutat oberta i tan tancada

     ciutat capficada i tan vana

     tan catalana i massa acastellanada

     on la lletjor pot ser bella

     i la sobirania somriu de gana

     Ciutat conscient i frívola

     de la posta al trenc d’alba

     tres gratacels la projecten ombrívola

     una torre al segle XXI ens enlairava

     Ciutat sempre reinventada

     Ciutat animal i humana

     bell rellotge de llibertat

     i bell hort enteixinat

     Ciutat assenyada, però menyspreada

     Intel·ligència de maons i pedra

     còpula-cúpula de valencians de brega

     forn de brases i forc de mesura

     de la llibertat de Catalunya.

                 SEGREST

 Era estiu, serien les set o vuit de la nit, anava pel carrer i vaig girar
per un carreró, era fosc i llòbrec. Al final del carreró es trobaven tres
captaires, cridant, parlant  assoles
sense escoltar-se i, amb paraules que jo desconeixia, em va fer por passar per
allà, llavors vaig entrar dins d’una botiga de llepolies, vaig obrir la porta i
va eixir de darrere d’una cortina una persona, que estava veient la televisió,
era un home de més o menys seixanta anys, anava vestit amb la típica camisa a
quadres de color beix i uns vaquers clars, tenia un aspecte brut i feia mala
olor.

Vaig estar mirant detingudament què hi havia per les prestatgeries fent com
si no em poguera decidir que comprar-me, fent temps per a vore si aquells dos
captaires se n’anaven d’una vegada. L’home s’estava impacientant, i jo no sabia
què fer, de sobte aparegueren dos homes molt estranys, anaven vestits de negre,
duien unes ulleres de sol d’un negre tan fosc que no se’ls veien els ulls,  el cabell curt, però el més estrany de tot era
que, tots dos, duien guants, era estiu i no era precisament un dia fred, al
contrari era un dels dies més calorosos de l’any, els dos anaven vestits
pràcticament iguals, tragueren unes pistoles, al principi vaig pensar que era
algú que em volia gastar una broma, però vaig canviar de mentalitat quan
dispararen dos trets al terra, el propietari va córrer i s’amagà dins
l’habitació d’on havia eixit, jo em vaig quedar glaçada, estava tan esglaiada
que no em podia moure, el meu cos no em responia. Un dels homes va vindre cap a
mi i ….

..SI VOLEU CONTINUAR LLEGINT EL CONTE PASSEU AL “VULL LLEGIR LA RESTA…” 

…amb una cinta em tapà els ulls, vaig intentar cridar però de seguida em
taparen la boca de manera que no podia obrir-la, i finalment em nugaren els
braços i les cames, no em podia moure, era una sensació d’impotència, no podia
fer res, no podia moure’m, finalment em tiraren amb un esprai una espècie
d’aigua que va fer que poc a poc els ulls se’m tancaren fins adormir-me,
segurament seria cloroform, és una espècie de líquid que t’adorm.

Això ho havia vist a les pel·lícules. Quan em vaig despertar estava al
terra, en una habitació quadrada d’uns deu metres quadrats, no hi havia res,
excepte una safata amb menjar que era al meu costat, la llum era encesa,  no parava de preguntar-me perquè aquells
homes m’havien segrestat, i de com de trista estaria la meua família.

Estava tan atemorida que només podia pensar en com escapar, era gairebé impossible
d’escapolir-me, per fi em va acudir una idea, vaig agarrar la forqueta i el
ganivet que hi havia a la safata, i vaig intentar fer un forat a terra, quan ja
havia començat feia estona vaig pensar que seria millor fer el forat a la paret
ja que les parets són menys gruixudes, quan ja duia una bona estona, les dents
de la forqueta

estaven molt doblegades i una se n’havia partit, i la punta del ganivet ja
no punxava ara, era redona, hi estava doblegada, vaig parar de trepanar-la,
vaig estar pensant com fugir. De sobte em vaig adonar que m’estava pixant, i vaig cridar amb veu molt alta. Es va sentir un silenci sepulcral, i a continuació s’escoltaren unes
passes, que cada vegada es sentien més a prop i més sorolloses, aleshores
deixaren de escoltar-se i una home molt alt i tes obrí la porta, va vindre cap
a mi m’agarrà del braç i em portà al bany. Durant tot el temps no em soltà ni
em llevà els ulls del damunt, arribarem al bany i em digué que només em
deixaria cinc minuts. Quan ja anava a eixir-me’n

em vaig adonar que a la esquerra hi havia una finestra, la vaig obrir, però
de seguida em vaig desanimar veient que hi havia unes reixes,
vaig pensar, sentí una veu que
em deia que em quedaven tres minuts, em vaig pujar, ràpidament vaig passar entre
les reixes, almenys per una vegada l’estar tan prima m’havia servit d’alguna
cosa, em vaig tirar al terra, per sort només hi havia uns tres metres i no em
feu molt de mal, sentí com l’home obria la porta i em deia, aquell home pareixia molt cabrejat.

M’endinsí per un túnel que conduïa a un parc, al fons hi havia uns edificis
molt alts i grans. Vaig començar a córrer molt ràpid, com mai no ho havia fet.
Aní a una carretera i em vaig adonar que l’home d’abans m’estava perseguint, de
seguida cridí a un taxi que venia, pugí ràpidament.

El trajecte durà més d’una hora,  no
sabia com ho havia fet, tot passà tan ràpidament. N’estava molt contenta, tot i
no saber perquè m’havien segrestat, em vaig estar preguntant tota l’estona. Ni
falta que em feia….

                                                        Meritxell
Blesa i Escriche.12 anys.