CANADAIR-1
Deixa un comentari
Josep:
Seria molt feliç si vinguessis. Sort que hi ha més dies que llonganisses. Vàrem riure molt, la més atòmica és aquell roseret. Quina marxa. Diu que té 63 anys i no l’agafaries. És trescadora com ningú i va dur un cava sensacional. Jo en vull encarregar tot d’una perquè és l’únic que bevem. Casa nostra és com un convent, es poden tenir convidats, si no són molt exigents en qüestions d’etiqueta. Quan arregli Pollença no caldrà que compri clauganxos perquè no penjaré ni un quadre a la paret. La passada fou el menjar, perquè jo no sabia que se n’anaven el diumenge dematí. Això fou l’animalada. Vaig haver de congelar xerna fresca i moltes coses, i ahir encara feia coques amb verdura, perquè no m’agrada llençar menjar, ho trob infame. Na marieta té un nòvio italià (l’únic italià que conec que parla català, no l’hem de perdre de vista) que es va passar tot el cap de setmana fet cappelletti, però un artista, no t’ho podries creure. No sé si és per influència de Josep Pla o què, però la cuina ens agrada una cosa grossa; la veritat és que requereix una certa creativitat la cuina, perquè per fer roast-beaf com els ianquis, tan avorrits perquè no hi ha toc personal, preferesc que no hi hagi dues paelles iguals. A mi l’arròs sec em surt molt bo, però quan hi ha valencians m’estim més no intervenir. Podria prescindir de la ceba, com vosaltres. Ara, del tomàquet, com Josep Pla, em sembla una fantasmada de les seves. Jo vaig caure del llit i vaig estar molt malament, i na V. va insinuar que havia begut, però no anava per aquí la cosa. Va ser un atac d’asma terrible.
Si voleu més passeu al “Vull llegir …+”
……
Ara m’han de fer un protocol del cor, estic ben avisada. El meu metge
és molt xafarder i va comparèixer, i no va estar bo fins que no els va
haver explicat totes les meves malalties. Com a mínim em va demanar
permís per fer-ho, però jo vaig desaparèixer, no volia tenir mals
pensaments aquells dies. Les ensaïmades d’aquí (cosa rara) son
boníssimes, i t’ho diu una que no és llépola. Només menj tres bocins
d’ensaïmada a l’any, sempre d’albercocs, però ja t’avís que fan tota
mena de guarreria amb l’ensaïmada: de nous amb xocolata blanca, de
sobrassada amb mel, de xocolata amb nata… Quin fàstic. Jo n’he
inventada una, demà aniré a la pastisseria perquè la patentin. Vaig
aprendre de fer un ‘codonyat’ (ho pos així perquè no és fet amb codony)
de llimona, boníssim. Doncs bé, si en lloc de fer-lo amb sucre normal
el fas amb fructosa Santiveri, et queda com una confitura espessa, no
es pot tallar a trossos. Ideal, per farcir una ensaïmada. Hauré
inventat l’ensaïmada de llimona. Hi diu molt, perquè una cosa greixosa
com l’ensaïmada s’ha d’equilibrar amb fruita. No ho trobes, tu també?
Ara no me’n record de quin problema em parles, en tenc tants que no sé quin et vaig comentar. Un petonet. x
Fòrum:Debat general
Missatge: Blancs i negres
Ensenyat
a ‘Cartes al director’ de Diari de Balears, Última Hora, Diario de Mallorca i la
revista Serra d’Or el text que tot seguit us copiaré. Com és que no l’han
publicat, tot i que (alguns) s’han posat en contacte diverses vegades amb mi per
a demanar-me unes dades que en principi no es demanen a ningú que s’adreci a
aquesta secció?
BLANCS I NEGRES
Aquests dies passats, ha
sortit al diari un artcle d’en Bernat Joan on hi conta una anècdota d’en Guillem
d’Efak que me n’ha fet reverdir una altra del mateix estil, només que
relacionada amb la família del poeta del port de Pollença Toni Seguí Bennàsser,
al cel sia, que és també la meva pròpia família. El poeta era cosí germà de
mumare.
En Bernat Joan, per demostrar que no demanam papers a ningú que
parli mallorquí ni els tenim per enemics ni quantimés per externs i tot, conta
d’una vegada, fa devers quaranta anys, que en Guillem va demanar un cafè amb
llet en un bar de poble i el cambrer se l’havia mirat d’alt a baix i li havia
dit: ‘si no fos que parlau mallorquí, diria que sou negre’. Realment és una
anècdota preciosa.
Idò bé: encara fa més temps, les barques de bou dels
Tacons (‘els tacons van p’enterra’, solia dir l’oncle Toni. I una vegada que una
senyora se’ns havia presentat com de can Cama, li etzibà: ‘Noltros som de més
avall!’) feien la temporada de no sé quin peix a Alger, i un pic quan salpaven
per tornar varen veure que un negret petit que s’havia fet amic de la barcada,
plorava. Aviat aclariren que no tenia pare ni mare i el dugueren cap aquí. És
l’oncle negre que tantes vegades em va fer voltar el cap. I de quina manera!
Don Bartomeu Torres Gost, el lletraferit hagiògraf de Costa i Llobera, en la
vessant pietosa, tot d’una va batejar aquell nin Manuel Ramon Llull. És un dels
‘Caídos’ que surt a la creu de Sant Jordi, a Pollença. Em pens que va ser l’any
1938, que una o més bales que no anaven dirigides a ell, ans al cap dels
sublevats, va abatre aquell pescador de Pollença mobilitzat per força, el qual,
a causa del seu aspecte, fou assignat a la ‘Guardia Mora’. Als àlbums de
fotografies, emmascarat i amb aquell barret fastuós, em sobtava com el rei
Baltasar a la cavalcada de Nadal.
Però jo només volia contar que quan
l’oncle Manuel era al·lot, que els altres nins li diguessin Negret! Negret!
exaltava tant sa mare, que no l’hi veia, que aquella pobra dona començava a
repartir espardenyades a tort i a dret. Com podia ser mai negre un fill seu, si
ella, a més a més, era de ca na Blanca?
Xesca Ensenyat
Una abraçada plorosa, Josep.
t’acompanyo al sentiment Josep.
Una forta abraçada, plorosa, forta i sincera.
Anna
però no vaig caure-hi… quina pèrdua irremplaçable.