ARCHILETTERS

UN PARADIS PER A UN SOL HOME 

Néixer és un paisatge
equívoc, una realitat trastocada en la qual cadascun de nosaltres som éssers
nous, identitats singulars, recentment obertes a la llum d’un paisatge
pretesament nostre.

Néixer és
traslladar-se d’un cubículum carnal a un altre construït per altres éssers que
perllonguen l’hospitalitat de l’entorn amb els seus dissenys i les seves mans.

Paisatge i naixement.

L’arquitectura dóna fe de
la nova vida.

Busca trobar espais
on solament hi ha llocs, enclavaments on sembla trobar-se únicament un punt de
partida.

Construïm, ens
construïxen.

Edifiquem límits
artificials en interactuació amb els quals la naturalesa se’ns imposa,
dolçament, des del mateix centre de la terra i el planeta.

 Edifiquem límits.

Temem inconscientment
l’aïllament, el buit, de les formes, del temps i de l’espai.

Edifiquem murs,
parets divisòries.

Establim fronteres,
ribes provisionals que aïllen per a unir-nos a altres entitats. Després d’elles,
pretenent assolir un eco del ventre matern on la vida se’ns va gestar
vibrant,  busquem l’agrupació, el costat
a costat.

Edifiquem conjunts
per a ser conjunt amb uns altres, intersecció de vides sense extraviar la
singularitat i l’anonimat controlat.

Edifiquem.

Alcem parets i murs per a ser unió amb uns altres
i aïllar-nos, simultàniament. Trobar-nos, ser també solitud i
conèixer-nos.

Si voleu continuar llegint, cliqueu “Vull llegir la resta…“

La contradicció pren
cos i sentit, es dimensiona amb vectors dinàmics, temporals …

Avui busquem un
cubículum senzill.

Perseguim la senzillesa
en formes i estructures.

Edifiquem límits,
fronteres, murs que contenen i atemperen vehemències.

Aquesta nit, algú
somia amb un refugi minúscul que aculli els seus interrogants i les seves
certeses.

Algú persegueix idear
un cubículum on l’hospitalitat sigui el límit contigu.

Persegueix estendre’s,
en el silenci íntim que ens regala la solitud, com a entitat en la immensitat
contradictòria de nou metres quadrats.

Algú, en aquest
moment, un somiador, s’esforça a dissenyar un paradís on cap un sol home, on la
seva immensitat implícita s’estén en el recolliment de la insuficiència, de
l’espai reduït que persegueix engrandir-nos.

Algú, en aquest
moment traça un paradís, ho retoca, ho amida, ho somia

Un paradís per a un únic
ésser humà.