ARCHILETTERS

Avui fa nou mesos exactes que vaig editar la darrera entrada a l’antic bloc. Una setmana aproximadament abans de que complira els seus tres anys d’existència. L’adhesió al món blocaire naixia per posar un petit granet de sorra en l’emergent món d’internet. Un món que traslladava la vida real al virtual. Virtual, és un mot que m’és desagradable, per la proximitat a irreal. Quan em sembla que és tot el contrari. La realitat quotidiana que no apareix en els grans mitjans de comunicació de gran abast públic, sinó com a notícia cridanera de portada i amb finalitats d’esquer. En darrera instància lucrativa.

Emergia també la societat entre la qual visc. Enxarxada. Anys i panys amagada. Aquella que conforma la mostra del laboratori mundial en què vivim. Aquella que quan s’alça, un hom saluda amb un bon dia majoritàriament, i també en d’altres idiomes. Fet des d’una perspectiva fotuda com és la ciutat de València. Tan desconeguda i poc explorada per la resta de la seua societat a la qual està adscrita socialment i cultural.

Parlar de la ciutat en què visc actualment, amb els seus fracassos i dels seus èxits. Amorosament. Sense mala fel i intentar-ho des d’un punt de ‘racionalització’ en la seua problemàtica particular. Sempre amb un punt de connexió amb el pensament internacional. Amb la idea que en molts casos, són localismes, que tenint una bona caixa de ressonància mediàtica i, que per ço, s’esdevenen ‘internacionals’. Lligant amb el paràgraf sobre la meua ciutat hi havia la pruïja per relligar esdeveniments i circumstàncies que tenien la seua correspondència en d’altres societats culturals i ciutats d’arreu del món. Per veure que no som tan diferents i que les problemàtiques són mundials: però les solucions són ad hoc. La transculturalitat i la diversitat. El cas per cas.

La condició professional del seu titolar també calia que emergís. Aportar experiències i coneixements adquirits per la pràctica estudiantil i professional. Com a empresari i com a obrer del disseny i de la construccció. Disseny i construcció. Gestió i administració de recursos. Sempre tan deixada de banda per blocaires generalistes, que sols troba ressó en grups blocaires professionals bastant entotsolats.

Aquell bloc estigué força pixelat per la relació amb L., doncs la relació de quasi set anys, acabà tot just quan acabà el bloc. Amb això es pot entendre que, eixa relació humana i d’estima, està lligada a l’esdevenir sentimental de les persones que confegim els blocs. Havia detectat eixe pudor i respecte a la intimitat a Vilaweb. Tampoc calia fer bandera del tema a la contra. Per tant es va posar el tratge de pallasso en moltes ocasions. Però en un medi prou literari com MesVilaweb, eixa preocupació era absent. No es podia copsar ni veuria la realitat si ací no es sentia, manifestava l’alegria, l’humor, el sarcasme, ni es feia l’amor i s’expressava a les persones del teu voltant. Per això vaig decidir que l’afer de la trencadura de l’amor es fes públic. Per humanitzar. Ara, he après de la discreció. A colps. S’hi esmercem, doncs ja no hi cal. Hem madurat, crec, individualment i col·lectivament. 

Mesos abans vaig protagonitzar un desagradable afer amb Anna, amb qui no vaig saber capir en tota la seua bondat. A qui, des d’ací, li retorne un bes i una nova abraçada a ella i Mortaldel·lo. Enquadrant-la, erròniament, en el seguit dels neonoucentistes actuals. Entrecreuada amb uns mails d’amenaces de mort de què vam estar víctimes Jordi Carbonell i un servidor. Això palesava la importància que adquiria la informació personal vessada al ciberespai.

Fa molts anys vaig llegir una definició de cultura que se’m va quedar gravada:

Cultura és allò que resta quan  tot s’oblida.

Mai no he fet públiques les dades del bloc i, tanmateix, avui ho faré, el d’aquell, pel que té d’informació. No pel d’important, doncs hi ha altres molt il·lustres que ens deixen a alçada del betum.
Aquell bloc es va ‘abandonar’ amb 110.000 visites. Avui en té uns 131.025. Aproximadament 21.000 entrades llegides en 9 mesos.
A una mitjana superior de 2300 visites mensuals i sense actualitzacions.

Segurament la definició de cultura aquella ha quedat antiquada amb internet. Doncs ací es recorda tot. La cultura, el traslladar la vida a un suport, sí que comença a quedar no oblidada entre els bits, els electrons i neutrons de la matèria. I en una societat, com la nostra, sense poder polític efectiu, és una bona notícia. I els déus me’n guarden de creure que el que un servidor hi transmet tinga res a veure amb el sentit del mot amb majúscules.

Ompli de satisfacció que les referències dels apunts més llegits siguen una mena de totxos arquitectònics. Vinguts, possiblement des de cercadors generalistes. Quan era estudiant a la Politècnica de València era desèrtica la informació tècnica. I per això aprofití per omplir una miqueta el buit que encara persisteix. Per als nous estudiants i col·legues. Humilment.
Vuit de les entrades més visitades superen el miler. En parlava de trobades físiques i reals. Del meu club de futbol per inserir-lo en el l’imaginari col·lectiu des de la seua prostitució violenta mai no explicada.
Amb dades i viscuda en primera persona. Per reflex en d’altres als què els podia succeir. Normalment no tot és fruit de la casualitat. 

Les dades són al ‘Vulll llegir més…” a mi em sorprenen, pel caràcter de vivesa que amostren.

Supose que es deu, al remat, que el que fem tots plegats tragina una forta dosi de:

Els humans i els altres éssers experimentem la vida mitjançant els nostres sentits. Les experiències més reeixides nodreixen els sentits. I quan més n’usa, més complerta n’és.

El sexe és l’activitat que n’usa de tots. Tacte, gust, l’olfacte, l’oïda i vista. L’amor, encara més. Els sintetitza i neuroconnecta a tots els allà presents. En les nostres activitat preferides gaudim d’ells inconscientment. Sense adonar-nos-en. Passejar per la vora de la mar de bon matí, és un bon exemple. Hi veus el blau fosc de la mar encalmada, la remor penetrant de la mar que colpeja des de l’horitzó, l’atzur despereant-se del cel, els verds de la vegetació terra endins, el tacte tou de la sorra que petges a cada passa. El gust salobrós de la brisa i de l’aigua marina en els llavis. El contacte de l’aigua freda encara que colpeja una volta, i una  altra, contra els teus peus. El rompent de les petites ones contra la platja. La meditació personal. Tots i cascú tenim una idea de benestar. De bonança. I difereix d’uns als altres. Uns s’estimen més ser autònoms, i pagar-los. D’altres ens estimem anar en companyia per eixa platja. És més agradable perquè corprén aquells sentits de què parlàvem adés. Tots, però, sense exclusió quan marxem de vacances el que fem és anar a la recerca d’altres sentits. Deixar aquells que han estat pressionant-nos i evitant-nos de viure’ls de manera relaxada, plaent i intensa. No mediatitzats per l’estrès diari dels dies faeners, els embussos, trànsit, i els desplaçaments a reunions que no tenen una veritable importància. Sols, entesos per tothom, com a actes de presència. Tenim mala consciència de no dedicar el temps necessari per a crear conjuntament convivències amb la parella, els nostres fills, amics, família, etc.
Com deia mon pare: anem sempre amb el cul llogat.

Us convide a seguir llegint, si ho trobeu interessant de l meua estimada SADE

Cal molta comprensió quan has tingut una setmana dura. Al límit. Cal enraonar. I escoltar-se mútuament. Fer del lloc de faena un espai agradable. Tindre l’esplai ben a prop.

Crear l’entorn on ens agrada viure. Indrets que han de tindre la seua cadència, les seues flaires i sons. Que puguen veure-hi naturalesa i verdor. Habitacles ben airejats i ventilats. Ben aïllats, i que no els calga més enllà del mínim puntual l’aire condicionat i d’altres estris que ens retornen a la mentalitat dels primitius antics. I dels moderns darrers del tot val perquè m’ho puc pagar.

S’han apuntat aquesta setmana a fer piscina els nanos i son pare. Per a viure situacions i experiències tots junts. Els ha apuntat al campionat de futbol d’escoles. M. està de campionat d’España a Madrid, em telefona dient que poden ser les campiones si guanyen demà. A. Se n’ha anat al Racó a casa d’un amic. La iaia es troba convelescent encara i he de vigilar-la. Tanmateix, aquest matí un amic i un servidor hem fet una volta amb bici pel camí de l’Horta.

La de meditacions que poden produir unes pedalades i una bona conversa tot mirant els camps de l’Horta nord !

En definitiva parlem  d’estils de vida. D’atmosferes vitals. Del canvi d’època que s’està produint. D’arribar a casa o al treball i ser respectuosos amb els altres. Sabem, del cert, que és difícil quan vivim sota molta pressió. I volem donar comprensió i tendresa i que se’ns entenga. Perquè cada microespai casolà és un petit laboratori –model- del planeta. Un lloc energètic en el SENTIT VITAL més ample de mot.

Peter Harper fa uns anys feu una enquesta en què comparava els ideals entre els estudiants japonesos i els anglesos. I contra tot pronòstic els resultats eren ben semblants. Volien viure en una casa còmoda i amb jardí, tindre una família i amics, una faena gratificant i a prop de casa, temps per a poder viatjar, fer esport, etc.

En el fons estaven creant un nou paradigma de vida. I capir això, en la  -meua- vida professional i personal, té una repercussió brutal. I anar posant-ho en marxa més encara.

La literatura de na Victòria és el luxe estotjat cada nit. Ella, normalment, desa els seus escrits a poqueta-nit. També, potser, és la brisa fresca de la matinada.
L’he votada perquè és la sublimació de la quotidianeïtat diària.

Els seus escrits, però, no estan orfes d’imatges, serenors i suggeriments que –ens– apel·len directament al sent-i-ment corat–joiós individual i col·lectiu.
És la veu conscient que ens relata, a cau d’orella, a cadascú de nosaltres.

El llistó desat allà dalt, al meu parer, és força delerós.

Ronda i volta, vers cercant, el contingut bellament encadellat, adreçant-se en-vers l’arrelada centralitat foucaultiana.

M’acuse: sia, possiblement, el seu primer lector i comentarista……una de les poquetes coses de la què estic ben pagat de l’internat món virtual.

TOT EL QUE SÓC

Tot el que sóc
benignament
s’escola
pels camins sinuosos
del cervell,
a cada replec flonjo i gris,
a cada somni blanc.
S’estén per la pell setinada
i el solc clivellat.
Fa punyides de dolor
al fetge i als ronyons.
Accelera el cor vermell i estriat
amb deler.

Tot el que sóc, avui,
és aquesta llàgrima
salada i dolça a la vegada…

L’original me l’envia un amic, JM. Una gran persona. El diumenge, pres d’un estat malenconiós, el vaig refer com a pràctica de l’audivisual. Per a aprendre tot fent. No em va agradar després de penjar, i l’he tornat a penjar avui. Avui també plou copiosament.
No sé si eés possible convertir un powerpoint en pel·lícula. Si algún ho sap, li agraïria l’explicació. Escolteu l’IMAGINE de John Lenon?

Gràcies.
…………………………………………………………………………………………………..

Filosofia amb sabatilles d’anar per casa. Espere que vos agrade. Kissos per  a tothom
**************************************************

Punxeu ací baix:

Sentiments Íntims

Quan vos  isca aneu a  la barra superior de PRESENTACIÓ i sentireu la música.
PS: no debades està PENJAT…..Γ….. en la categoria d‘HUMOR.

A l’Albufera.

Una vesprada, el company torna a la seua barraca després d’hores de pesca, l’atraca, i decideix d’anar a fer una sesta. Tot i que la companya no coneix massa bé l’estany, decideix pel seu compte d’eixir en l’albuferenc (barca) una estona.

S’endinsa i l’ancora al bell mig del llac, es gita a la llarga i comença a llegir un llibre. Ve un guarda corrents en una llanxa, i acostant-se a l’albuferenc, l’hi diu:

Si voleu saber com acaba això passeu al “vull llegir més…”

– Bon dia, senyora. ¿Què està fent?

– Llegesc un llibre– respon ella (tot pensant ¿ és obvi, no?’)

-Està en zona restringida de pesca- l’informa ell.

– Disculpe’m, oficial, però no estic pescant. Estic llegint !

 -Sí, però té tot l’equip i, pel que es veu, podria mamprendre’n en qualsevol moment, i hi hauré d’emportar-me-la i detindre-la.

 – Si fa això l’hauré d’acusar, en algun lloc amb poder, d’abús sexual- diu tranquil·lament la senyora…

 -Però si jo ni tan sols l’he tocat !!! – diu el guarda.

 – És cert, però té tot l’equip preparat pel que veig, i podria començar en qualsevol moment.

 -Dispense’m senyora, que tinga un bon dia !

I se n’anà….

VAIG DESAR UN COMENTARI EN UN BLOC D’ARQUITECTURA AMERICÀ FA 9 MESOS.

I ARA M’HAN CONVIDAT A SINDICAR-ME I PARTICIPAR-HI AMB ELLS, SEGONS UN CORREU PRIVAT QUE ACABE DE REBRE’N.

QUIN MÓN AQUEST, EL DE LA XARXA  !

ÉS BRUTAL.  

Chicago Spire Caisson Construction

Published

by

Global Construction Watch

on February 4, 2008

in chicago, global construction and super talls

.
5 Comments

The Chicago Spire is a supertall skyscraper under construction in
Chicago, Illinois. The skyscraper will become North America’s tallest
free-standing structure and the world’s tallest all-residential
building, eventually standing taller than Chicago’s Sears Tower and New
York’s upcoming Freedom Tower, as well as Toronto’s CN Tower. The
building was designed by Spanish architect Santiago Calatrava and is
being developed by Garrett Kelleher of Shelbourne Development Group,
Inc. The Chicago Spire is scheduled to be completed in 2011 with 150
floors.

Originally announced in July of 2005 by Christopher T. Carley of the
Fordham Company, the project was supported by many Chicagoans and city
officials. After several months of development, Carley failed to
acquire necessary financing and the project was taken over by Garrett
Kelleher of the Shelbourne Development Group. Three major revisions
have been made since that time.

Work began in June 2007 and in preparation, a cofferdam over 100ft
wide and 120 ft deep will be installed that will later act as a
foundation for the building. These are some photos of the early stage
of construction. And all I can say is – that’s a big hole. In the
background of the last photo, the Trump Tower construction can be seen
in the background.

Photo Credits

Share This

5 Responses to “Chicago Spire Caisson Construction”

1. function.join]: Invalid arguments passed in /homepages/29/d161728157/htdocs/Global-Construction-Watch/Blog/wp-content/themes/k2/app/includes/info.php on line 709
   ” id=”comment-277″>
   
   

   1
   max

   
   October 19, 2008 at 8:07 pm

   the spire is gonna kick new york out of the tower race. then after the spire we are gonna whop dubai with some new tower.

2. function.join]: Invalid arguments passed in /homepages/29/d161728157/htdocs/Global-Construction-Watch/Blog/wp-content/themes/k2/app/includes/info.php on line 709
   ” id=”comment-286″>
   
   

   2
   Josep Blesa

   
   January 2, 2009 at 1:49 am

   Several things:

   Santiago Caltrava i Valls, belongs not from Spanish culture. He’s
   from Catalan culture. As well as Antoni Gaudí i Cornet (born in Reus
   town).

   The form of Chicago Spire Caisson is same the salomonic column of the ‘Llotja of València’ in our city. Gothyc style.

   Santiago is my friend, too.

   Yours sincerely

3. function.join]: Invalid arguments passed in /homepages/29/d161728157/htdocs/Global-Construction-Watch/Blog/wp-content/themes/k2/app/includes/info.php on line 709
   ” id=”comment-313″>
   
   

   3
   logan

   
   April 24, 2009 at 11:54 pm

   you
   may think that the circle thing will be tall, but the freedom tower in
   new york will show, and remember what happend on 9 11 and will never be
   forgotten it will be 1776 feet tall right next to the old trade centers

La màgia d’Arenys, la nostra Sinera, és l’AMOR.

L’amor a la gent. Al company, al que tens a la teua vora. Independentment del que crega i estiga disposat a escoltar, dir i fer. O no vulga. Democràticament. El civisme de defendre per a que diga allò que li vinga al barret. I puga expressar-ho. Pacíficament. El caminar junts i de la mà. L’abraçada filial. La de l’amic que vos coneixeu des de fa més de trenta anys. D’aquells altres que saps que hi són però els hi havies perdut la pista. I els altres que has conegut d’uns anys ençà i has col·laborat a fer aquesta màgia d’ahir.

Els companys populars que deixen que els teus fills puguen fotografiar-se amb ells. Perquè són bons professionals i molt bona gent alhora. Malgrat la molèstia que els puga suposar.

L’amor a eixe al paisatge, a eixa naturalesa, amb que hem contribuït a embolcallar-nos i moltes vegades volíem dominar.

Per què vols que aquesta gent siguen uns més en el món. No els del cul del sac. Perquè t’emociones quan veus negres, blancs i grocs agermanats. Impulsant la llibertat per a tothom. 

L’amor a la festa. L’amor dels amics a que t’ajuntes a compartir-la. A la trobada. A l’aplec.

Aquella que fa més de trenta anys vas resoldre a muntar -i guanyar- un dia que vas perdre en una votació d’una constitució malgirbada.

Quan veus les iaies i iaios encarar-se entre plors de dolors ajudades pels  néts, fills i company, plores amb ells d’emoció. I et gires avergonyit per no mostrar les llàgrimes i el teu amic i company també ho fa. I s’abraceu tots dos, perquè vos embarga el sentiment d’aquella dona que ve d’una convicció de llibertat antiga, duta amagada moltes dècades dignament.

I veus la riera plena gents de totes les edats vingudes de Prada del Conflent, d’Andorra i de l’Urgell,  d’Alacant i d’Alcoi, de Balaguer, de Valls i de Reus i de la Safor, del Priorat i del Tarragonès, dels Ports i de les terres de l’Ebre, d’Amer i de l’Empordà i fins i tot de ciutat de Mallorca. Els nous segadors.
—————————————————————————————-

I passetgen els dimonis i el seu foc. Les gralles i les dolçaines. I els tabals amb sons de pau. I sents la muixaranga d’Algemesí. 

I canta Titot, tot recitant sobre les notes melodioses de la seua robusta veu, acaronant-les d’amor i sentir comú.

Onegen els draps i les pancantes en metafòrica literatura antiga de la resignació. I els cors canten riera avall. I sonen els nous segadors. I la gernació els coreja i acompanya.

********************************************************

I les parelles d’enamorats transiten per la polsegosa rierada, amunt i avall, contant-se que, aquell dia, també van passetjat el seu amor. A la gent, al seu paisatge, als seus rius, als seus carrers.

Amb les nostres misèries però, sobretot, amb els nostres èxits.

Als que han n’assolit amb coratge i perseverança. Sense saber massa bé on anaven. En l’època en que la comunicació sense la xarxa cibernètica era superada pel contacte humà i personal. Per la literatura, el congrés i la convenció. 

La transpuança que ha generat la xarxa ens ha fet l’emergència de la societat decisiva. Mir, Roca, Ortí, Fornès, Martí (in ànimae) i la Sílvia féiem retrospecció del trienni internal que de tan ràpid que no sabem avenir-nos.
Hi havia la Xesca, Roser, Victòria, Marieta, Carme-Laura i un llarg etc. amb qui recorrem aquesta xarxa amical i d’amor fratern.

Han passat com una exhalació anys enrere. Hem pogut avançar en una dècada perquè hi havia molta faena amorosament feta darrere. Individual i col·lectiva. I tanta com en resta a fer !

I l’art contemporani i la bona literatura està amicalment entre nosaltres.

Quin millor passaport per a avançar?

I el dret a existir que ens empara, valentament.

Entre tots impulsarem uns a eixir del  fètid corral i als altres se’ns donarà la mà per unir-nos amb els primers. Sense espera: amic Pau Viciano !
Som flamencs. Neederlandesos.

I ho farem amb tot l’amor i l’humor intel·ligent que calga.

I deplorarem els intents a dividir-nos, com ens passà a València en els anys ’80. I NO restarem incomunicats i aïllats. NI separats.

La ‘valencianització’ de la política principatina és el nostre màxim perill actual.

És lleig titlar de botiflerisme a qui va contribuir a crear i engrandir La Crida, o va estar en les cavernes de la incipient llibertat durant el final dels ’80. Quan hi havia molt de desert a creuar encara.

Trenta hores intenses, vuit-cents kilòmetres i sols cinc hores de son bé han valgut la pena !

Enhorabona perquè heu fet molta màgia tots plegats !

De la discreció

Bonjour, belle gare !  

Dernière indiscrétion de ma part. Elle s’est terminée!

                                                Et deixaré entrar en els meus somnis
                                                si tu em fas lloc en els teus.
                                                                                        Bob Dylan

Preguntava una parella un savi:

– Què podem fer per a que el nostre amor perdure?

I el savi els en contestà:

– Ameu tots dos junts d’altres  coses.

Copie l’entrada d’inDirecte! Cat.
Sobre l’esdevingut ahir amb  l’Oriol Junqueras. 

Aquest dimecres a la Comissió de Peticions del Parlament Europeu, els europarlamentaris han vist com la sessió s’encallava degut als retrets que es llençaven socialistes i populars espanyols arran d’una petició sobre residus industrials a Andalusia. 

La petició, procedent de Huelva i signada per unes 25.000 persones, denuncia els abocaments de residus industrials en un abocador proper, i a Estrasburg els socialistes espanyols s’esforçaven per treure-li importància, atès que tot plegat s’ha fet amb el beneplàcit de la Junta d’Andalusia des de fa dècades. A la vegada, el PP i IU (que tenen a Carlos Iturgaiz i Willy Meyer com a vicepresidents de la Comissió) aprofitaven per pressionar els socialistes espanyols i traslladar a Europa una qüestió estrictament local. 

El debat s’ha allargat una bona estona entre reiterats gestos de desaprovació de la resta de diputats europeus. Tal com ha explicat al seu facebook, tant bon punt ha tingut opció d’expressar-se, l’eurodiputat d’ERC Oriol Junqueras ha aixecat la veu, indignat amb les baralles provincianes dels espanyols, i ha comentat a la resta de col·legues europeus:

 ‘Do… you see why Catalonia needs independence? Three centuries within Spain, it’s more than enough!
(Veieu perquè Catalònia necessita la independència? Tres segles dins Espanya és més que suficient!)

al que una diputada danesa ha contestat:

‘No wonder why Catalonia wants independence!’
(no em sorprèn que Catalònia vulga la independència!).

Celebrem que, més enllà de fer política, l’Oriol aprofiti els anys a Estrasburg per fer pedagogia entre els europeus.

Una senzilla felicitació i reconeixement, des de València, Oriol!

Avui hem rebut un correu de contestació sobre el qüestionament de la nostra NO ADMISSIÓ en el concurs de Shelters (refugis) promogut per Google i el Guggenheim Museum.

És una contestació generalista i no individualitzada com pertocaria a l’esforç esmerçat.

Segurament no han sabut ‘llegir’ que aquesta proposta no requeria d’aigua, ni de llum exterior, sinó que l’auto generàvem nosaltres mateixos. L’aigua de pluja era emmagatzemada i la llum era generada mitjançant el sistema registrat de cintes de teflon de vent ideat per un jove investigador nordamericà. Precisament vam fer evident això mateix. Que encara que estiguera a tocar de la 5ª Avinguda de NY era ubicable a qualsevol lloc del món.

 La nostra proposta tenia interioritzada la pruïja de la ‘everywhere/arreu’ que el lloc no fóra determinant.
Ells, puc suposar que en veient tot d’aigua i llums han descartat joiosament sense parar-se a meditar, què els estàvem proposant.

Complíem i complim tota la resta d’ítems, i els de sostenibilitat n’eren el plus. Sols per la directriu indicada ja hi haguera calgut d’incloure-la.

Uns altres en parlaven banalment d’ecologia però sols d’una manera formal. I ací s’acaba el discurs-plany.

El concurs era homenatge al gran Frank Lloyd Wrigth. Recorde que King Vidor feu una pel·lícula que em deixà ben marcat des de ben jovenet: El Manantial.

The Fountainhead (El manantial) feia una defensa d’en Wrigth en una època anterior en què ell havia estat malvist als USA per qüestions de faldes i extravagàncies diverses i caigut en desgràcia i sense encàrrecs. Hi havia també barrejada la caça de bruixes macarthianes anticomunista front a les qüestions preguerra freda…..ara que sé una miqueta d’anglès -no massa tampoc- vos he traduït una miqueta del que diu Howard Roark / Wrigth (Gary Cooper) en la seua defensa.

sI
Hi ha una fonda discrepància ètica en aquest discurs: els arquitectes, com qualsevol professió, treballem i ens dediquem a gaudir del que fem, però és indestriable de la societat per a QUI / i amb que TREBALLEM.

En aquella època també s’esdevingué el famós afer de Dalí i aquell disseny de banyera recoberta amb una pell d’òs d’una botiga de la 5ª Avenue que acabaria en els tribunals.
 
 

Al llarg dels temps, hi ha hagut homes que obriren nous camins armats sols amb llur pròpia visió.

Dessota us dese el que m’han enviat i un altre vídeo amorós.
Date: Tue, 1 Sep 2009 18:45:33 -0400
Subject: Design It Shelter Competition Submission
From: foundation@guggenheim.org

Dear JOSEP BLESA,

Thank you for your submission to the Guggenheim’s Design It: Shelter Competition. After carefully reviewing your shelter design, we have determined your submission did not follow the project specifications: www.guggenheim.org/new-york/education/sackler-center/design-it-shelter/shelter-requirements

One or more of the following reasons may have contributed to your shelter not meeting the competition specifications:

• Shelter was larger than 100 sf (9.3 sm) (the interior/sheltered space)
• Shelter was taller than 12 ft (3.6 m) (the entire shelter)
• Submitted an incorrect file type
• Shelter was not geo-located in Google Earth correctly
• Shelter contained running water, gas, or electricity
• URL/link to Google 3D Warehouse did not work
• SKP file was too large and did not upload into or download from Google 3D Warehouse
• Submitted the shelter via email after the competition closed (including the 24 hour extension)
  

Of the nearly 1200 submissions we received, approximately half of the submitted shelters met the competition guidelines. We realize that many of you invested substantial time and creativity on your submissions, and we could not be more thrilled with your enthusiasm and engagement in the project.

Since we are only able to post the submissions that met the requirements of the competition on our Web site, we would still like to display and share your shelter with the world. Therefore, we have created a GUGGENHEIM AND GOOGE DESIGN IT SHELTER COMPETITION FLICKR GROUP for all participants in the competition. We ask that YOU upload, name, describe, and tag your shelter images and your YouTube Video here: www.flickr.com/groups/designitshelter/

To join the Flickr group:

• Sign up as a member of Flickr or log into your existing account
• Upload your shelter images/video to your account
• Add your uploaded images/video to the Design It Shelter Competition Group
  

We sincerely thank you for your participation, and encourage you to visit the competition Web site (www.guggenheim.org/shelter) on September 7–October 10 to cast your vote for one of the ten finalists for the People’s Prize. The winners of both the People’s Prize and the Juried Prize will be announced on October 21, the 50th Anniversary of the Guggenheim Museum.

Sincerely,
The Design It Team

From my heart will go on to the shape.
Where You see empty, I’m looking space.
Without spades or, mainly, weapons of war.

Without the clubs.
With the clover and a rose.

Un magnífic Slideshare. Vos el dese per a que repensem allò que ens explica d’una manera senzilla.
De vegades estem tan col·lapsats amb el tren de vida que portem que perdem la perspectiva més àmplia. Me l’envia un amic i l’he reconvertit, apropiat i manllevat. Supose que l’autor no li sabrà malament. De fet vull fer honor a l’autor anònim. Gaudiu-ho fins al final. L’incloc dins de la categoria BUILDERS, tot i que bé podria ser en la de COLLABORATIONS.