La màgia d’Arenys, la nostra Sinera, és l’AMOR.
L’amor a la gent. Al company, al que tens a la teua vora. Independentment del que crega i estiga disposat a escoltar, dir i fer. O no vulga. Democràticament. El civisme de defendre per a que diga allò que li vinga al barret. I puga expressar-ho. Pacíficament. El caminar junts i de la mà. L’abraçada filial. La de l’amic que vos coneixeu des de fa més de trenta anys. D’aquells altres que saps que hi són però els hi havies perdut la pista. I els altres que has conegut d’uns anys ençà i has col·laborat a fer aquesta màgia d’ahir.
Els companys populars que deixen que els teus fills puguen fotografiar-se amb ells. Perquè són bons professionals i molt bona gent alhora. Malgrat la molèstia que els puga suposar.
L’amor a eixe al paisatge, a eixa naturalesa, amb que hem contribuït a embolcallar-nos i moltes vegades volíem dominar.
Per què vols que aquesta gent siguen uns més en el món. No els del cul del sac. Perquè t’emociones quan veus negres, blancs i grocs agermanats. Impulsant la llibertat per a tothom.
L’amor a la festa. L’amor dels amics a que t’ajuntes a compartir-la. A la trobada. A l’aplec.
Aquella que fa més de trenta anys vas resoldre a muntar -i guanyar- un dia que vas perdre en una votació d’una constitució malgirbada.
Quan veus les iaies i iaios encarar-se entre plors de dolors ajudades pels néts, fills i company, plores amb ells d’emoció. I et gires avergonyit per no mostrar les llàgrimes i el teu amic i company també ho fa. I s’abraceu tots dos, perquè vos embarga el sentiment d’aquella dona que ve d’una convicció de llibertat antiga, duta amagada moltes dècades dignament.
I veus la riera plena gents de totes les edats vingudes de Prada del Conflent, d’Andorra i de l’Urgell, d’Alacant i d’Alcoi, de Balaguer, de Valls i de Reus i de la Safor, del Priorat i del Tarragonès, dels Ports i de les terres de l’Ebre, d’Amer i de l’Empordà i fins i tot de ciutat de Mallorca. Els nous segadors.
—————————————————————————————-
I passetgen els dimonis i el seu foc. Les gralles i les dolçaines. I els tabals amb sons de pau. I sents la muixaranga d’Algemesí.
I canta Titot, tot recitant sobre les notes melodioses de la seua robusta veu, acaronant-les d’amor i sentir comú.
Onegen els draps i les pancantes en metafòrica literatura antiga de la resignació. I els cors canten riera avall. I sonen els nous segadors. I la gernació els coreja i acompanya.
********************************************************
I les parelles d’enamorats transiten per la polsegosa rierada, amunt i avall, contant-se que, aquell dia, també van passetjat el seu amor. A la gent, al seu paisatge, als seus rius, als seus carrers.
Amb les nostres misèries però, sobretot, amb els nostres èxits.
Als que han n’assolit amb coratge i perseverança. Sense saber massa bé on anaven. En l’època en que la comunicació sense la xarxa cibernètica era superada pel contacte humà i personal. Per la literatura, el congrés i la convenció.
La transpuança que ha generat la xarxa ens ha fet l’emergència de la societat decisiva. Mir, Roca, Ortí, Fornès, Martí (in ànimae) i la Sílvia féiem retrospecció del trienni internal que de tan ràpid que no sabem avenir-nos.
Hi havia la Xesca, Roser, Victòria, Marieta, Carme-Laura i un llarg etc. amb qui recorrem aquesta xarxa amical i d’amor fratern.
Han passat com una exhalació anys enrere. Hem pogut avançar en una dècada perquè hi havia molta faena amorosament feta darrere. Individual i col·lectiva. I tanta com en resta a fer !
I l’art contemporani i la bona literatura està amicalment entre nosaltres.
Quin millor passaport per a avançar?
I el dret a existir que ens empara, valentament.
Entre tots impulsarem uns a eixir del fètid corral i als altres se’ns donarà la mà per unir-nos amb els primers. Sense espera: amic Pau Viciano !
Som flamencs. Neederlandesos.
I ho farem amb tot l’amor i l’humor intel·ligent que calga.
I deplorarem els intents a dividir-nos, com ens passà a València en els anys ’80. I NO restarem incomunicats i aïllats. NI separats.
La ‘valencianització’ de la política principatina és el nostre màxim perill actual.
És lleig titlar de botiflerisme a qui va contribuir a crear i engrandir La Crida, o va estar en les cavernes de la incipient llibertat durant el final dels ’80. Quan hi havia molt de desert a creuar encara.
Trenta hores intenses, vuit-cents kilòmetres i sols cinc hores de son bé han valgut la pena !
Enhorabona perquè heu fet molta màgia tots plegats !
” id=”comment-277″>
1
max
October 19, 2008 at 8:07 pm
the spire is gonna kick new york out of the tower race. then after the spire we are gonna whop dubai with some new tower.
” id=”comment-286″>
2
Josep Blesa
January 2, 2009 at 1:49 am
Several things:
Santiago Caltrava i Valls, belongs not from Spanish culture. He’s
from Catalan culture. As well as Antoni Gaudí i Cornet (born in Reus
town).
The form of Chicago Spire Caisson is same the salomonic column of the ‘Llotja of València’ in our city. Gothyc style.
Santiago is my friend, too.
Yours sincerely
” id=”comment-313″>
3
logan
April 24, 2009 at 11:54 pm
you
may think that the circle thing will be tall, but the freedom tower in
new york will show, and remember what happend on 9 11 and will never be
forgotten it will be 1776 feet tall right next to the old trade centers