ARCHILETTERS

NOT TO BE A NUISANCE, BUT NOT TO GIVE FREE SERVICE

PETER ZUMTHOR (I)

Deixa un comentari

He decidit presentar-vos el premi Pritzker d’arquitectura d’enguany. Faré dos apunts. El primer, aquest, és la transcripció d’una entrevista de la gran periodista i escriptora d’arquitectura Anatxu Zabalbescoa a Peter Zumthor. Arquitecte que vaig descobrir mitjançant els llibres d’aquesta i ressenyes i, que en alguns apunts de l’antic bloc, ja vaig referenciar-lo alguna volta. I hi he afegit un  vídeo de la TV3 per tal d’aprofundir-hi una miqueta.
En el segon apunt, que faré, vos comentaré certes reaccions que han estat llançades des del stablishment periodístico-arquitectònic dels EUA en contra de la seua designació i concessió del guardó, en reconeixença al seu quefer arquitectònic, així com als plantejaments vitals respecte la vida i manera d’obrar senzilla. D’on tan poc de suc poden traure-hi mediàticament. Curiós. Ja vos en parle aviat. Heus ací l’aperitiu situacional.

L’entrevista, sense desperdici, que he traduïda és al “Vull llegir al resta…”

L’ENTREVISTA:

 

AZ:
Creieu en un destí?

PZ:Crec en mantenir la mirada capaç de veure i l’esperit
capaç de canviar.

 

AZ:
Però vostè canvia poc. És difícil posar-li data als seus edificis

PZ:….Bé….tinc molt clar què és el que no m’agrada. El
que m’agrada és  una altra història.

 

AZ:
Què li agrada?

PZ: Tot. Això és el que diuen els meus fills, que
m’agrada tot: llegir, passejar, estar amb els amics, jugar amb els meus néts,
caminar pel camp, fumar cigars, veure pel·lícules, escoltar música.
M’agrada tot excepte quelcom que no vulga fer.

 

AZ:
Per exemple, dissenyar per a Armani (rebutjà una passarel·la); per a Hugo Boss
(rebutjà fer-li una mansió pels seus hereus); o a Audi ( fiu el mateix pels
concessionaris).

PZ: Doncs mire, dissenyar un concessionari no és el somni
de la meua vida. Què hi farem !

 

AZ:
La seua arquitectura és el resultat de la manera de vida o, a l’inrevés, la
seua manera de viure es reflecteix en la seua arquitectura?

PZ: No és com jo visc, ni tan sols com treballe. És com
sóc. Jo visc i treballe com sóc. Per què sóc així? Això ja no ho sé. Algú, Déu,
m’hi fiu així. I com treballe i com visc és el mateix
.

 AZ:
Mala vida?

PZ: De vegades costa arribar a final de mes. A l’estudi
en som quinze. I això requereix un cert volum d’ingressos. A voltes hem viscut
amb l’aigua al coll. Entenga’m, NO HA ESTAT DRAMÀTIC, però no ha estat una vida
de balafiaments!

 AZ:
Llurs fills viuen a Haldenstein i Vals. Cap no ha volgut emigrar a una gran
ciutat?

PZ: Per a què?; Açò és Suïssa. Ens agrada viure-hi a
llogarrets de les muntanyes. Quan n’arribes a un, si crides a una porta, o bé t’obre un granger, o bé una criatura terrorífica….mai no se’n sap (
riu). És broma.
Ningú no creu que una vida en un poblet 
siga rural. Jo mateix estic a una hora escassa de Zuric. El mateix que
vós trigueu d’arribar al vostre aeroport.

 

AZ:
Doncs sí. Què és el millor de viure a un poble?

PZ: Hi tens temps. M’agrada la natura, el paisatge. No
se’n port una idea de que visc aïllat. Hi ha una ciutat de 35.000 habitants a
cinc minuts, Suhr.

 AZ:
Té amics dins del món de l’arquitectura?

PZ: sí.

 AZ:
Estrelles mediàtiques?

PZ: Bé…..Steven Holl o Jean Nouvel, que em telefona força. Em diu que sóc el millor.

 

AZ:
i vós què li contesteu?

PZ: Crec que ha fet molts edificis excepcionals.

 

AZ:
És curiós que ell l’admire quan llurs valors són tan divergents amb  els de vostè
.

PZ: Nouvel té sempre grans idees. No l’interessa allò
petit. De tota manera, la setmana passada, quan sopí amb ell, li preguntí que perquè construïa tant. M’agradaven més els seus projectes d’abans.

 

AZ:
Què li contestà?

PZ: Que tenia fam!…(rialles). Diu que s’ha deixat la
vida fent concursos que moltes voltes no ha guanyat. I, ara que pot, ho vol fer tot.

N’és humà !

 

AZ:
Mentre dissenyava les famoses termes, Zumthor participà en el concurs per a
construir el
Kunsthaus
de  Bregenz
, un poble austríac   a una hora de sa casa.

PZ: Volia fer quelcom funcional i discret. Em proposí fer
un edifici inundat de llum, però sense finestres. Tractàrem de retallar la
façana per a deixar entrar-hi la llum. Però no funcionà. Emprarem vidre llavat
a l’àcid, que reparteix la llum abans de que entre a l’edifici. Allà no importa
d’on arriba la llum: sempre hi entra de forma horitzontal. Dins, uns buits
entre les plantes l’atrapen i la distribueixen. Por això sembla que el museu
levite.

 

AZ:
Matèric, però amb una curiositat que el porta a experimentar amb tota mena de
materials, arcaics i nous, Zumthor pertany al grup d’arquitectes solitaris: no
viu preocupat ni per l’escala ni per la quantitat, tot fent el seu treball al
marge de la moda.

PZ: Fa anys que rep cartes de gent. Sembla que els meus
edificis els parlen. No sé que hi aportaran els meus projectes a
l’arquitectura, però sé què aporten a la gent.

 

AZ:
La seua idea d’un edifici és que siga alhora capaç de parlar d’un lloc i del
món sencer. Com és possible?

PZ: No ho sé, però la millor arquitectura sempre ho fa
possible. Avui gairebé, qualsevol ciutadà del món, té una idea del món. Vivim
en connexió, perpètuament informats. El nostre món ha de reflectir aqueix
coneixement. Si un edifici meu pareix arcaic i alhora molt contemporani, crec
que ho he aconseguit. El que faig m’agrada fer-ho amb passió i entrega. Si
quelcom no m’anima a alçar-me enjorn, per a què fer-ho?

 

AZ:
Quan Zumthor s’enlairà, tan sols fa cinc anys, començà a construir apartaments
a Finlàndia, un museu i un memorial a Noruega i un bastió a Leiden (Holanda).
Dissenya, àdhuc, els cellers Pingus a Valbuena de Duero (Espanya): una
queixalada al paisatge per a aprofitar el pendent i treballar l’extracció per
gravetat i no per bombeig. Però no mai s’arribà a construir.

PZ: Crec que l’amo em fiu l’encàrrec entusiasmat quan
cregué que era un viticultor genial i l’hi vingué gran. Somnià i després retornà
a la terra. No crec que els faça. No he tornat a saber-ne res d’ell. Em pagà el
meu treball. Massa diners per a una cosa que ha quedat en un no-res.

 

AZ:
En aquell moment li arribàvem encàrrecs de diversos països. Fou, però, a
Alemanya, on el reclamaren insistentment. El criden a Berlín per a fer una
galeria d’art. I per a aixecar el seu projecte més ideològic:
La topografia del terror , en l’antic quarter de la
Gestapo. Tot era transparent per a recordar els crims. Però fou abandonat. Allò
que s’arribà construir fou solsit. A Alemanya, però, han quallat dos de llurs
grans obres. La
capella del germà Klaus a
Mechernich, prop de la frontera holandesa, fou un encàrrec del granger
Hermann-Josef Scheiddeweiler i la seua muller, Trudel. Ells mateixos la
construïren amb l’ajut d’amics i veïns, reuniren 112 troncs molt alts i els
recolzaren un contra un altre formant una tenda de campanya. Durant 24 dies
posaren capes de  formigó de mig metre. Després calaren foc que  assecà els troncs. Després els hi retiraren. La balma resultant té un aspecte certament
sagrat. No molt lluny, al centre de Colònia, el
Museu d’Art Kolumba
comparteix aqueixa qualitat. S’aixecà sobre les ruïnes d’una església gòtica
enderrocada per un bombardeig en la Segona Guerra Mundial. Avui costaria de
datar el nou edifici.

 

 AZ: Que un outsider com vostè, al marge de
la moda, obtinga el Pritzker, indica que alguna cosa es mou en l’àmbit de
l’arquitectura?

PZ:
No sé si alguna cosa es mou. L’arquitectura actual té massa teoria i massa
d’espectacle. A mi m’apassiona l’arquitectura, i és prou amb l’atmosfera, els
buits, l’experiència física i tàctil d’un edifici per a que no calga ficar-hi
res més. Ficant-hi tantes coses estem perdent-la…si perdem la bellesa de
l’arquitectura, sols ens hi quedarem amb imatges. I una imatge no és un
edifici.

Aquesta entrada s'ha publicat en ARCHITECTURES el 2 de juny de 2009 per josep_blesa

  1. Ara entenc perquè Zumthor és considerat un OUT-sider encara que crec que en realitat és un IN-SIDER, algú que es pren el temps de mirar cap a l’interior, de mirar-se, per a poder obrir la seua mirada cap a l’exterior després.
    Hi ha una clau en la seua entrevista. El periodista li fa algunes preguntes sobre arquitectura i Zumthor, amb una naturalitat que pot inclús traspassar la paraula escrita li diu alguna cosa així com :”Però, al voltan de que m’està parlant? De la vida, veritat?”
    Les persones no som escriptors, advocats, enginyers, arquitectes, obrers…SOM nosaltres, la nostra identitat, una essència que aspira, com diu Zumthor, a saber almenys què no volem. SOM nosaltres i, com seria lògic, escrivim, dissenyem, fem, pintem sense exiliar-nos del nostre JO. Per això, el que en l’imaginari psicològic es denomina COHERÈNCIA VITAL, equival a la pau amb un mateix.
    He somrist al llegir a aquest arquitecte dir que li agrada tot…tot el que no és el que NO LI AGRADA FER.
    He somrist perquè de vegades em sent una estranya quan sent que M’AGRADA VIURE, quan SENT.
    No és una casualitat que hages triat a ZUMTHOR i hages sentit les seues paraules.
    Gràcies per portar-les a este racó virtual


  2. Esperava llegir un apunt teu del senyor Zumthor i has tardat una miqueta …. però ha estat molt bé, sobretot per l’entrevista que ens has deixat. Veient els treballs d’aquest arquitecte humà, les respostes a les preguntes són tal i com és ell. Arquitectura humana, sense espectacles ni pompositats, per la gent i formant part de la natura, de la terra, del poble, de la ciutat, de la muntanya, de l’horta, de les platges …. on vivim ! Per què li diuen ‘outsider’ ? No ho entenc … 
    Bé, ja tenim l’aperitiu, i ara esperarem el primer plat ….
    Bon diumenge GarciandBlesa … 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.