AUGMENTAR LA BASE SOCIAL DE L’INDEPENDENTISME?
Aquesta és una de les frases més sentides i debatudes els darrers temps com a estratègia impulsada per ERC en el moment polític actual. S’acostuma a interpretar com un camí llarg per assolir un ampli consens, que faci inevitable un referèndum acordat o, qui sap, una decisió unilateral.
Dins del galliner polític, especialment per part dels seus rivals, sovint s’associa a una estratègia electoral encaminada a fer un nou tripartit amb Comuns i PSC, encara que no és gens clar que això es pogués realitzar: és massa recent el fracàs d’aquesta estratègia que va cristal·litzar en el Govern Montilla, mirant d’atraure al sobiranisme els socis de PSC i ICV. Però aquests continuen on eren. Això sí, amb una forta davallada del seu electorat i fugida de part dels seu líders, provocat, sobretot, pel tsunami independentista i la maldestra acció repressora de les estructures de poder espanyoles.
La frase del títol també es pot entendre com una tasca d’atraure l’electorat d’aquestes opcions fent una política d’esquerres, amb mesures adients de tipus social. Però això es fa difícil d’aconseguir, almenys de forma clara i evident, pel fet que continua, i continuarà, l’ofegament econòmic des de Madrid. Només lleugers retocs, que no permetran albirar com podria ser una República Catalana independent. En definitiva, un camí amb poc recorregut.
Com es pot, doncs, aconseguir aquesta “ampliació de la base”? Si mirem aquests darrers 10 anys aproximadament, en què l’independentisme ha passat a ser socialment majoritari partint de molt avall, és fàcil descobrir que s’ha produït gràcies a les errades i intransigències centralistes, que ha portat a molts a creure que l’única solució possible és la sortida de l’Estat espanyol. I això, s’ha combinat amb un protagonisme de la població a través del moviment de les consultes populars i posteriorment, de l’Assemblea. Tot plegat, un moviment cívic, pacífic i il·lusionant, davant del qual l’Estat només ha ofert negació i repressió. No hi ha color!
Com accelerar a partir d’ara aquest decantament social? Doncs, si fa no fa, de la mateixa manera: combinar les seves errades estratègiques, com la de l’1 d’octubre, amb els nostres encerts, desafiant-los des de les nostres institucions i amb moviments de desobediència activa i pacífica de la població. Una nova ensopegada seva, fruit d’una sentència judicial clamorosa, unes eleccions clarament decantades, una il·legalització de partits, una aplicació del 155 massiu, etc. poden ser l’espurna que ens desencalli definitivament la situació. Perquè a més, a hores d’ara, els Comuns, dirigents i votants, han d’anar veient que el problema d’Espanya no és el d’un mal govern, com es justificaven quan manava en Rajoy. Ara, amb Pedro Sánchez, res no ha canviat, ni a nivell de diàleg útil, cúpula judicial, fiscalia, control de les clavegueres,hostilitat contra els catalans, impunitat del feixisme, finançament, infraestructures, etc. I, per si això fos poc, el gir de la població espanyola cap a la dreta i la demonització de tot el que soni a català fa que cada vegada sigui més una fantasia creure que Espanya és regenerable: un estat que extorsiona a uns i subsidia als altres a través d’una casta extractiva. Això no té cap futur. Pura degeneració. D’aquesta evidència ha de venir, inevitablement, el somniat augment de la base social. Ja triga!