De Sants estant

L’espectable lamentable d’aquesta setmana al Parlament extremeny, on es va aprovar una proposta contra Catalunya, exigint l’aplicació del 155, el control de TV3 i la castellanització de l’escola, entre d’altres minúcies, mostra que tots els qui el van aprovar són una immensa majoria de la cambra i, per tant, dels seus votants. Ho van fer el  PP ( dreta franquista )   C’s ( dreta mentidera ) i PSOE ( dreta histriònica ). I, segurament, no serà el darrer parlament autonòmic que es pronuncia en aquest sentit. Recordem fa poques setmanes que a la campanya electoral andalusa el tema recurrent eren els atacs a Catalunya, i que la sultana destronada va atribuir la seva derrota a no haver furgat prou en aquesta qüestió.

La conclusió a la que qualsevol marcià acabat d’aterrar arribaria és que aquestes comunitats no tenen problemes per resoldre a casa seva. Potser trobarien aberrant saber que uns i altres tenen un índex d’atur aproximat del 25%, i del 50% si ens referim al juvenil. I es preguntarien, com és que la gent no surt a assaltar els supermercats per sobreviure? Que no els cal? Que la collita de l’oliva anava mancada de mà d’obra? I com és que la dreta falangista s’oposa a la immigració que faria aquesta feina? I quina relació té tot això amb els atacs a Catalunya? Cap? Curiós, ben curiós…

Com s’ha arribat fins aquí? Per què aquestes mostres d’agressivitat, que es repeteixen i es repetiran en molts altres territoris peninsulars? Per què aquest “A por ellos” generalitzat? On és la població progressista? On és la intel·lectualitat que admirava Catalunya durant la transició, que llavors era el motor de la democratització, del progrés, de la lluita pels drets civils?

Aquest desert cívic en què s’ha convertit l’Estat és una obra planificada de fa anys. Potser en forma larvada, però a punt d’eclosionar amb la primavera independentista. Hi té molt a veure l’ambient hostil creat a l’entorn de l’Estatut amb la recollida de signatures en contra. La rigidesa absoluta davant el possible dret a decidir va fer saltar totes les alarmes. La democràcia formal, la transició modèlica es converteix en un simple decorat, quan per damunt de les lleis, de la democràcia, de la justícia, de l’ètica, del sentit comú, hi ha la sagrada unitat de la Pàtria. I per defensar l’indefensable s’hi val tot:  la violència física, els escamots ultres, les mentides contínues sobre les famílies que no es parlen, la fractura social, la persecució del castellà, que si els catalans s’ho volen endur tot, que si són uns privilegiats…De tota manera, costa d’acceptar que, en un món amb tants canals de comunicació, xarxes socials, diaris electrònics, etc. la immensa majoria de la població hagi engolit acríticament el missatge monocolor.

S’ha creat un relat quasi únic, convertint Catalunya i les seves institucions en una mena de gueto mediàtic contra el qual es pot dir tot, es pot mentir tant com es vulgui, es pot enviar la policia, els jutges, el tribunal de comptes, l’espionatge d’estat, les clavegueres més infames.

De tota manera, no se’ls acut interrogar-se de per què volem volar lliures una fracció majoritària dels catalans? No són conscients de la seva pròpia contradicció si ni ells ens consideren espanyols? No veuen que estan cavant una fossa immensa, sense retorn possible? Qui deixarà de ser independentista després de l’1 d’octubre i els esdeveniments posteriors? Són conscients que l’Espanya de les autonomies s’ha acabat, que els diferents governs i parlaments no són més que terminals de la carcúndia madrilenya i de la seva corrupció sistèmica? Que si no fos per Catalunya no s’hauria inventat el cafè per a tots, fins i tot per a aquells a qui no els agrada el cafè i que amb uns “vinillos” en tindrien prou? Això sí, ara no  renunciaran a les seves institucions perfectament inútils i doblades de les centrals, perquè representen molts càrrecs, molta menjadora per tant poca feina.

I curts de mires, no se n’adonen que Espanya està podrida, que no té cap projecte com a país, que la descentralització és contra-natura, que està endeutada fins al capdamunt, que el sistema de pensions no és viable, que sense immigració no és sostenible, que la perpètua subvenció s’ha acabat, que no és un país pobre sinó explotat pels de sempre, que s’han posat en un carreró sense sortida. Perquè, creieu-me, si arribessin a aniquilar-nos, a assimilar-nos, i actuéssim com ells, l’ensulsiada seria conjunta i total.

I estiguem segurs que això no serà així. Mai hem estat tan a prop d’aconseguir la llibertat. I aprofitarem la combinació de les seves greus errades i de les nostres fortaleses per aconseguir-ho.