marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

7 d'agost de 2010
General
1 comentari

OMBRA DE COLORS

Havia escrit tota la nit i estava força cansat. Amb les
primeres clarors, després de fer els estiraments que calien per desentumir-se,
sortí de la casa i mirà lluny, més enllà de la mar que l’esguardava. L’oratge
escombrava el panorama com si volgués espavilar els colors d’uns dies d’estiu
poc rigorosos. Entabanat per aquella bonança es tornà a dir que els doblers
invertits en aquell oliverar rost envaït pels pins, malavinent però amb
casetona –cuina, sala, bany i dormitori-, eren els que més a gust havia pagat
mai. Almenys allí només havia de passar comptes amb ell, la seva entossudida
escriguera i el seu veí malcarat, que evitava fer-se el topadís per no haver de
mostrar la seva malaltissa desconsideració. Abans de fer-se el cafè, volgué comprovar
si el tancat acabat d’enllestir havia fet efecte i les cabres assilvestrades no
havien entrat al tros.

No en veié cap, mentre pujava, i se n’alegrà, car les
cabres i cabrides no li deixaven res per verd. A més,  no temien res ni ningú i arribaven fins a la
casetona. I quan les arruixava, no s’ho prenien gens malament i partien amb cara
d’avorriment i amb una tranquil·litat impròpia d’animals assustadissos. En ser
al límit repassà la malla de filferro i veié que havia resistit l’escomesa caprina.
En plena inspecció, de cop, sense esperar-s’ho, es topà fit a fit amb el boc.
Ell, espantat, reculà dues passes; l’animal no: es mantingué ferm i per
demostrar superioritat, li mostrà les dents i li escopí. Recuperat, volgué
mantenir el duel de mirades que semblava proposar-li aquella bèstia fatxenda
que el fendia amb els seus ulls de taxidermista. El boc, com si confirmàs el
repte, aixecà la testa altivament i li llençà la segona escopinada. Tenia el
banyam força elegant, tirat cap endarrere amb les puntes generosament obertes.
Les banyes li feien dos reganyols i el musell dictava supèrbies. El barbó li
apregonava l’aspecte amenaçador i la pudor que deixava anar criava arcades.
Refet de l’ensurt i mantenint l’ull per ull, veient-se molt feble per retornar
la mateixa potència d’orgull cabró que rebia, no se li ocorregué altra cosa per
fer front a aquella absurditat que no treia cap enlloc que entaforar a aquella
bèstia impertinent el que acabava d’escriure:

“Saps que deia l’irlandès Yeats, boc dels collons!: en
els somnis comença la responsabilitat. Somnies, tu? Aleshores, no et pots fer
càrrec de la irresponsabilitat que ens governa. Tu, en pudir i mostrar el
banyam ja ho has fet tot. En canvi jo, mai no acab la inquietud perquè no trob
el fons de res i no em queda cap altre remei que cercar escenaris que despertin
expressions assenyades i belles, sobretot belles. I tu, gran reputa, ho ets
bell! Puts com a carn de vas, però ets bell. Ves per on, en aquest tu per tu
boig que tenim, esdevindràs record per sempre, boc del diantre. Encara que no
t’adonis –prou en temps de tirar-te la cabra!- vivim temps on tot es tira. Les
andròmines ja no tenen cap valor. Els objectes simples, una banyam com el teu,
els jocs d’una de les vostres cabrides, ja no són capaços d’alimentar records.
Les andròmines, boc pudent, es reciclen per seguir mantenint l’avorriment de
tot i de tothom. Saps que ens passa? Hem tornat tan imbècils i ens han
adoctrinat tant i tan bé que temem la imaginació. Entens ara Yeats? T’adones
que no passam de ser enzes hipersensibles de llagrimer? Vivim permanentment en
un somni escapat incomprensiblement d’un altre somni errant i ens negam a
acceptar-ho. No podem donar passada al fet que la vida sigui essencialment
extinció. I de les persones –i dels animals, també, no et pensis- no ens
interessa gens la seva densitat interior; amb l’aspecte extern ens basta per
ser estugosos o per arriar-li bastonades. Saps que em digué un ermità amb fama
de boig? En saber què ens volen dir els trons, serem capaços de parar els ciclons
i les malvestats del temps. T’ho pots creure? I encara me’n digué un altre que
m’ha duit molts maldecaps entendre-la: la bellesa i la maldat mai no tornen
velles; la bondat sols és en els llibres. La llibertat és addictiva, eh, boc? I
te toca molt els collons que t’hagi filferrat ca meva. Tu fas una pudorassa i
jo sé posar fre a la treva devastació, què et sembla? Res, ja et deix, que la
cabra et crida i jo he d’anar a fer cafè. I recorda sempre que l’eternitat és
el record. No ho oblidis, mai, bocarro. Per cert, saps que tens l’ombra de
colors?

 

Per a Víctor
i Aina


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Sentia la crida del ferro, sentia l’exculpació del ferro, la bondat del ferro davant un fet de justícia. Fins i tot creia percebre l’estètica sense concessions del filferro espinós, un element que, fins a les hores, havia associat a l’espoliació de la llibertat, a l’esclavatge o a l’experiència concentracionària. Però ara no responia a cap privació de llibertat; en Joan s’admirava de la llibertat de les cabres, una llibertat assilvestrada i per això envejada; ara només pretenia delimitar uns hàbitats irreconciliables, es tractava d’advertir els límits on la competència entre espècies podria derivar en conflicte. Així, l’home i les cabres podien sentir-se lliures a un costat i altre del ferro; podien sentir la llibertat sense barreres, malgrat que, com sempre, suspesa d’un filferro.

     
    Aina i Víctor

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.