marginàlies

Aigo, vos demanam, aigo
i vós, Senyor, mos dau vent
i mos girau ses espatlles
i feis com qui no mos sent.

Ho diu cantant amb una claredat i sentiment estabornidors Maria del Mar Bonet. La cançó m’ha vengut al cap en llegir que el passat 28 de juliol l’Assemblea General de Nacions Unides declarà l’aigua potable dret humà essencial. D’aquesta manera, demana als Estats membres de l’ONU i a les organitzacions internacionals que ofereixin finançament, tecnologia i qualsevol altre producte necessari per ajudar els països més pobres perquè puguin oferir als seus ciutadans aigua potable, neta i accessible. Les dades que estalonen aquesta
declaració esgarrifen: ara mateix són prop de nou-cents (900) els milions de persones que no tenen accés a aigua potable segura i, per això, al món, hi moren cada any almenys un milió i mig de nins menors de cinc anys.

I encara més: gairebé dos mil (2.000) milions de persones viuen en zones amb poca aigua i tres mil (3.000) milions no en tenen de corrent en un quilòmetre a la rodona de les seves llars. A la magnitud d’aquestes dades s’hi ha d’afegir, a parer dels experts, “l’estrès hídric” que avançarà força aquest segle vint-i-u. L’ONU calcula que l’any 2025, més de 3000 milions de persones viuran sota el llindar de la pobresa d’aigua; el 2050 en seran 5.300 milions. Això, sense poder calcular les conseqüències negatives que imposi el canvi climàtic. Sense sortir de ca nostra, segons les darreres estimacions, si se segueix emanant a l’aire tanta porqueria; si seguim depredant tan com fins ara l’atmosfera, les pluges a les Balears i Pitiüses poden davallar entre un 10 i
un 20 per cent a partir de l’any 2050. Davant d’aquestes clamoroses raons, hom, en la seva innocència inveterada –i que tants de desconhorts ha patit, tot sigui dit- pensava que la Declaració onuística s’aprovaria gairebé per aclamació, però no. Tot i que no hi hagué cap vot en contra, sí que hi hagué 41 abstencions, gairebé un terç dels votants. Una abstenció que, donat el motiu exposat a votació, no pot ser més hipòcrita: no s’hi oposen, aquests estats, per fals pudor. El cos els reclama el no i la cosmètica els imposa el manfotisme. Entre els abstencionistes hi trobam, entre d’altres, els Estats Units d’Amèrica. Austràlia, Àustria, Canadà, Corea del Sud, Dinamarca, la Gran Bretanya, Grècia, Holanda, Irlanda, Israel, Japó, Luxemburg i Suècia. I també estats en desenvolupament, com per exemple, Botswana, Etiòpia, Guyana, Kenya, Lesotho, Trinitat i Tobago, i Zàmbia. Cap d’ells no raona la seva abstenció però segur que hi pesen, com sempre, les raons econòmiques: ara mateix el mercat mundial de l’aigua puja a uns 225.000 milions de dòlars (reconec que el
meu enteniment no arriba a fer-se’n una idea precisa) i segons un estudi del Programa de les Nacions Unides per al Medi ambient, el 2020 podria arribar als 660.000. I encara una altra, de raó, que, al cap davall, pot ser determinant: la major part dels països del món mundial comparteixen recursos hídrics. El 47% de la població terràqüia viu en alguna de les 215 conques hidrològiques compartides per diversos estats i, tot i que l’ONU recorda que les polítiques hidrològiques de cada estat han de respectar les necessitats dels seus veïns,
no hi ha cap tractat internacional que les reguli. Així, qui controla l’accés a aqüífers importants i compartits, impera; imposa; controla; domina. Ja no sols és el Senyor qui dona vent, sinó el president de torn del país veí que condemna l’altre o els altres a beure arena. L’estrofa final de la cançó mallorquina ho diu clar com l’element essencial de la vida:

Abans, Senyor, éreu horts,
ara, Senyor, pols i vent.
Abans, Senyor, éreu gent,
i ara, on és, on és sa gent?