marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

11 d'agost de 2010
0 comentaris

QUAN PREN EL FOC

La brutalitat de l’ànima humana és d’una tendresa infinita, es diu el canonge assegut al bar on cada dia hi fa el cafè matiner. Al mossèn, que entrarà a la vuitantena la setmana vinent, li segueixen agradant les dones de cara malalta, melangiosa, de mirada domada. I no repara en l’edat, és clar, que els vols de la lascívia són de franc.

Repara en una jove nòrdica, que dissimula tant els pits com l’edat, i incomprensiblement se l’imagina en un incendi, voltada de foc, i ell que l’allibera, sotana en vol, estrenyent-la fort amb els seus braços poderosos que tantes n’han abraonades amb la màxima eficàcia.

I torna a emergir amb força la visió d’en Neró davant el foc romà i el so electrònicament davaluat, miserable i ridícul d’una arpa. Torna a ser Peter Ustinov declamant sonets de Formentor estant. La veu clara, fonda, veraç, de Ustinov; la rodonesa categòrica i londinencament treballada a cops de lectures, escriptures i fotogrames de Peter Ustinov.

Res no l’uneix a l’actor: ni sap anglès ni té tirada pel cinema; i, a sobre, és escardalenc de tant com ha folgat, però el fascinà en “Quo Vadis” i d’aquí que no n’ha sortit mai. Prop de vint vegades, l’ha vista, al cinema, a la televisió, en vídeo, en dvd… Sis anys fa, que morí el seu Neró, i tingué el mateix disgust de quan es morí el seu padrí de fonts, que li feu de pare en morir el seu, quan encara havia de combregar, aixafat per un pi que acabava de tallar.

Hi pensa, en la seva mort, el canonge, una estona cada dia perquè, en venir, no li vingui de nou, ni a ella ni a ell. Mentre l‘espera, però, no deixa de desitjar, d’acabar-se amb la mirada, les mans i la boca, si pot, les dones que encara li esperonen tant el vit com els calfreds a l’engonal i a l’espinada.

El seu amic de l’ànima, mossèn també, contràriament voldria acabar  els dies contemplant el sol en posta sobre el Sàhara. No hi toca, segons ell. Son amic sempre ha estat un atribolat somicaire que, per coneixement i sapiència, hauria pogut acabar bisbe, i, per pura mística –per pures collonades, com sol dir ell en petit comitè- es conformà en ser rector d’una parròquia que ni vasa fa. I tot per poder fer versos i ganes de dir, en un atac de beneitura, que la millor il·luminació de les ciutats és la que ve dels focs d’artifici.

És  aquest amic de l’ànima, des de la seva espiritualitat d’espelmes i dejunis, que li recomana contenció i control. I bé sap ell, per molt que no ho vulgui reconèixer, li diu sovint el mossèn eixerit, que el foc i l’amor, quan han pres, no hi ha res que els aturi. Malgrat tot, el canonge vell, per no perdre el mínim temor a Déu que cal per morir sense suplici, cada nit, mentre es desvesteix, arrenca un credo.

PLOM A LES HORES
09.11.2018 | 9.03
TORNAR XOROI
15.12.2008 | 8.23

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.