És l’ardor de l’avorriment la quietud del llapis la densitat de la badallera el silenci que es malpensa allò que ensutja l’aire i ens fa anar de tres qui n’agafa quatre i fa venir la tos als guardians del tresor als hereus de la misèria als custodis de la memòria
El passatger del seient 21F observa discretament qui té al seu costat, que escriu en un blanc de pàgina de diari. El sorprèn la rapidesa amb què ho fa, com si ho fes al dictat i comprova que no porta auriculars. No pot aclarir què hi diu i, estranyament, s’esforça molt a trobar qualsevol grafia
Les hores que hem dedicat a desmantellar jardins quan ens calia trescar arreu, nus i en bicicleta, just ara ens passen factura: volen que siguem alens caquèctics a la recerca desesperada, apressant, d’una boca fuita, pròfuga.
Quan se cerca un document entre piles de papers més o menys classificats per temes –i en les que la memòria fotogràfica sol fer de guia- sol passar que, abans de trobar la referència que se cerca, i en cas que finalment aparegui, en sorgeixen altres que distreuen l’espigolada. Talment m’ha passat avui que, cercant
L’Ajuntament de Palma acaba de fer públiques les bases dels premis Ciutat de Palma de novel·la i poesia 2011 que, sense treure cap a carrer, enguany tornen a incorporar la llengua castellana. Ja se sap que el Partit Popular de les Illes Balears, on governa, es distingeix per legislar i actuar en contra dels interessos
A les vuit del capvespre del dia de la Mare de Déu Assumpta –o Assumpció de la Mare de Déu- acabava de llegir “1Q84”, d’Haruki Murakami, Empúries, 2011. M’ha interessat, si va a dir ver. De fet, aquesta tendència murakamiana a topar-se amb la fragilitat dels esgarriats de tota mena, em desvetlla una curiositat gens
Jo també era al parc de n’Hereveta de Porreres, divendres passat, per veure, escoltar i sentir Manel i Antònia Font. I en vaig sortir reconfortat, així de contundent. Si no fos per la mesura que ens inculcaren de ben menuts, diria que pletòric i tot. Són directes molt potents, els d’aquests dos grups, que no
Dels alguers profunds n’emergiran les illes que han d’apaivagar l’ànsia de glòria tant de temps naufragada
Ben d’hora estira la tovallola a Cala Torta. Tan dematí, només l’acompanyen tres parelles. L’aire que entra, es diu, evitarà tímidament, almenys ran de mar, la xafogor que s’intueix. No hi pensa estar molta estona, a l’arenal -un parell d’hores, com a molt- perquè no li agraden gens les aglomeracions i encara menys l’olor penetrant
Ahir, l’Obra Cultural Balear presentà les al·legacions de l’Avantprojecte de modificació de la Llei de la funció pública de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears que ha elaborat el Govern de l’arxipèlag per tal que el català deixi de ser requisit per accedir a l’Administració o per ocupar-hi un lloc de treball. Aquestes són:
Quan el dol per la mort d’Alexandre Ballester encara no ha remès substancialment, se’n va Bartomeu Fiol. Massa somada per a espatlles molles. El passat 5 de maig vaig publicar ací una crida a la lectura de “Carants”, la quarta lliurança de la seva obra poètica (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/196198) que ell tingué l’amabilitat de llegir i d’agrair-me,
De la pell morta en cau l’aroma dolça de les mentides, els parracs de les virtuts que han fet malbé l’anyada. Es trenca la mar en els talls dels ganivets. Els penya-segats es beuen tota la llum que els illencs foragiten.
Dinar de bullit -sense carn- amb trampó és un dels delits estivals que cal acomplir i que cap restaurant d’aquesta illa assetjada per la lletjor no incorpora a la carta. L’hortalissa es pot coure al vapor i fins al punt just, és clar. Addicionalment s’hi pot acompanyar un ou igualment bullit. I l’oli ha de
La lleugeresa de roba que imposa l’estiu, sembla que es transmet als continguts dels diaris. Alguns redueixen el nombre de pàgines i aprimen –s’usa molt, ara mateix, aprimar des d’administracions públiques a cossos o a pressupostos- les redaccions i el rigor dels redactats. Fa unes dècades feien fortuna les “serps d’estiu”, de les que en
S’ha fet endins l’embat quan engega el cedé “Alegria”, d’Antònia Font, i, per resoldre un dubte, va directament a la darrera cançó: Cau d’un arbre sa llavor / després en surt un altre de millor, / és sa vida que segueix / ja sé que és increïble però així és… Va per apagar el televisor,