marginàlies

Jo també era al parc de n’Hereveta de Porreres, divendres passat, per veure, escoltar i sentir Manel i  Antònia Font. I en vaig sortir reconfortat, així de contundent. Si no fos per la mesura que ens inculcaren de ben menuts, diria que pletòric i tot. Són directes molt potents, els d’aquests dos grups, que no enrevolten gens i t’enreden amb la mateixa manya i determinació que els treballs gravats.

I encara hi estava més, animat, el batlle de la vila, en Bernat Bauçà, amb qui casualment em vaig topar al parc –si l’hagués cercat, no l’hauria trobat, entre la gernació- just començar Antònia Font. Li vaig donar l’enhorabona, és clar, per l’èxit aconseguit i em confessà que el concert era una aposta personal seva que es va arriscar a fermar el novembre de l’any passat i amb totes les previsions contractuals per si el batlle que sortís de les eleccions del maig passat no hagués volgut heretar una llaminadura com aquesta. Per això se’l veia molt satisfet i alleugerit.

Bon batlle, en Bernat. En un món sense líders, com anuncia el diari Ara d’avui, referències a talents com el seu, salvant totes les distàncies reals i imaginades, són inevitables. Sobretot pensant i referint-se en el món d’unes illes que, per elles mateixes, són universos, microcosmos amb microorganismes microendèmics però gens  microvoraços.

És clar que pens amb el president dels quatre accent i la seva nul·la capacitat de lideratge. Em deia ahir un bon amic que poques coses hi ha pitjor per a una comunitat que un cínic amb cap idea ni projecte. I l’arxipèlag, deia amb un deix profund de recança, sembla ser un bon viver per a aquesta casta tan nociva d’antilíders.

El revers d’aquesta misèria la representava anit passada la lluna nova llustrant la parsimònia de la mar. Admirar aquesta mena de meravelles des d’un indret elevat que  abasta des de la Punta de Ses Crestes a la des Corb Marí, hauria de fer part del pla d’estudis dels nostres nins i joves, molts dels quals abandonen la formació abans d’hora. I millor si es fa sopant amb gent amiga. Aquestes menges vespertines tenen la virtut de fer-se nit i conversa endins tocant matèria molt diversa.

Com que dia 18 arriba a Madrid Ratzinger, el Papa Benet XVI, per participar en la Jornada Mundial de la Joventut. A part dels costos de la concentració –i la seva moralitat en temps de crisi profunda- paràrem esment a la decisió de Rouco Varela de permetre a tots els sacerdots que durant la Jornada confessin, l’absolució de dones que hagin avortat i n’estiguin penedides, prerrogativa que només tenen els penitenciaris de les catedrals.

Desconeixíem aquesta casta de gràcia i també què han costat, definitivament, els 200 confessionaris blancs com la neu que el fuster avilès Emilio Úbeda ha fet expressament per aquest esdeveniment. Ell no ho vol dir, lògicament, perquè ho considera, en mancaria  d’altra!, secret de confessió, però per curiositat a tots ens agradaria saber-ho. De fet, la Comunitat de  Madrid, per això de contrarestar la discussió del que ha costat l’organització d’aquesta multitudinària  festa, ja ha tret comptes i diu que els beneficis de la visita del Papa a Madrid superarà els 100 milions. 

La religió com a negoci, com a atractiu turístic. El papa com a icona del comerç. Tot plegat un  espectacle que, malauradament, no acabarà amb la multiplicació dels pans i dels peixos, tot i que la  multitud que esperarà Ràtzinger passa gana de moltes necessitats.

Algú hauria de dir als Manel i als Antònia Font que de tot això de la manca de líders, dels efectes benèfics de la lluna nova llepant la mar i dels confessionaris blancs en necessitam, urgentment i com a poc, una cançó per hom.