marginàlies

S’ha fet endins l’embat quan engega el cedé “Alegria”, d’Antònia Font, i, per resoldre un dubte, va directament a la darrera cançó:

Cau d’un arbre sa llavor / després en surt un altre de millor, / és sa vida que segueix / ja sé que és increïble però així és…

Va per apagar el televisor, però hi queda enganxat en veure un escanyapolls esplèndid que va directe cap a una planta carnívora amb posat inequívocament desafiant. Té baix el so de l’aparell però sent com el locutor diu que a aquella meravella d’insecte li espera un mal final. I també sent Pau Debon, que assevera que:

… els animals també follen / i s’enyoren i ells no saben res…

Ningú no ho diria, que acabarà malament, el coleòpter, amb la planta que fa. La càmera que el segueix passa un guster de mostrar-nos la seva lluentor atzabeja i la inofensivitat de ses mordales. La planta golafre té forma de vas seductor en el fons del qual hi té dipositat el líquid matador.

Alegria, ses velles se xapen de riure, / ses fulles més seques se tiren des arbres / per ordre de veterania…

Es veu bé qui hi posa tots els sentits, l’animaló, a cada passeta que fa per la vora violàcia de la planta. I tot i el seny d’invertebrat vanitós, acaba anegat en el safareig letal.

Cau d’un astre sa claror / i dins sa fosca en terra hi veim i tot…

Mor lentament i hom diria que dolça, l’escanyapolls, i ell no es perd detall de l’agonia, dels espasmes de les potetes… Es demana com es possible tanta impassibilitat en ell, tan estugós és amb el dolor i més si és aliè. I tanmateix no aparta la mirada del televisor fins que canvia de pla i mostra la potineria d’un voltor en tocar terra i voler fer de Fred Astaire al voltant de la carronya. La majestuositat que desplega volant, es diu, es torna potineria quan no té aire.

Alegria, ses òrbites en sincronia / sa inèrcia tendeix a sa pausa i reposen / immòbils tempestes i climes.